Un bosc sencer dins de l’ampolla

Si destapeu una alegre ampolla de l’Exum, 2019, Feixes de la Font, del petit celler Júlia Bernet, al Pago, al terme de Subirats, serviu-la en copa de vi blanc, que així hi podreu ficar tot el nas, sencer, com es mereix. Es mereix que la flairem, perquè a dins hi ha la màxima expressió de l’Ordal. Us meravellarà trobar-hi aromes de pinyons, de pinassa... I no soc l'única que ho diu, que a l’etiqueta hi ha una pinya. A dins de l’Exum hi ha un bosc sencer.

El Xavi Bernet, propietari del celler juntament amb la Cristina Garcia (tots dos són els pares de la Júlia i la Maria, que donen nom al celler i a diverses gammes d’escumós), és un enòleg i un pagès sincer, rialler, preocupat i despreocupat alhora, que fa i desfà, que mira el sol i el sòl amb tota la franquesa. I exactament així és també aquest escumós. Cap artifici, cap màscara. L’Exum és ple de jazz i, com el jazz, a cada actuació –en aquest cas, a cada anyada– és diferent. No m’imagino res més apassionant i sorprenent que una vertical a Júlia Bernet (és a dir: tastar el mateix Exum de diferents anyades).

Descriguem-lo. És un monovarietal de xarel·lo, que s’elabora sota l’embolcall –el paper de regal– que és Corpinnat. “Ara el 90 per cent de les nostres vinyes són xarel·lo –diu en Xavi–, perquè la parellada que fèiem no ens agradava. Fa sis anys que no en tenim, ens sortia molt herbàcia. De macabeu ens en queda una mica, perquè ens agrada molt, però el canvi climàtic l’està fastiguejant, ens el fot. En canvi, la xarel·lo sobreviu”.

Feixes i coscons

Sobreviu en aquesta vinya preciosa, les Feixes de la Font, perquè està plantada en un terreny de feixes que, quan plou, fa un rierol. Això vol dir, i sense posar-nos massa alarmistes, que l'última font, l’últim rierol, és del 2020... Just a sota hi ha una altra vinya, també de xarel·lo, aquest, de més de cent anys, que és d’on treuen un altre escumós meravellós. Es diu La Barraca dels Coscons. Els coscons, o cosconeres, o coscolls, són les plantes que hi ha als sostres d’algunes barraques de pastor de pedra seca, per “lligar”. Són art, aquestes barraques. Hi havia vist lliris, a les teulades, però no en sabia res, dels coscons. No trobo cosconera al DIEC2 ni al DCVB, però és una paraula ben viva (que ha donat lloc a un cognom).

Què no és, aquest escumós? No és complicat, no és tradicional, no es vesteix com un senyor “perfecte”, com si un majordom li tingués a punt les sabates. Es posa el que li plau i potser es deixa un botó descordat. És sincer, potser perquè no porta licor d’expedició. “Un cuiner pot provar cada dia, però nosaltres només podem provar un cop a l’any”, diu el Xavi. “Al mes d’abril dius: «Farem aixins aixans...» I quan arriba la verema... fas el que pots”. Encara hi trobareu la fruiteta, tot i que té quatre anys, i, si em permeteu posar-me pedant un minut, agafo aire i dic que: “Té el carbònic superintegrat”. Maridatge? Res més plaent: amb qualsevol àpat i sense canviar. Amb l’aperitiu, amb l’arròs, amb la costellada, amb unes ostres, anant cap a les postres...

En el cupatge tradicional del cava (macabeu, xarel·lo i parellada) jo diria que el xarel·lo és el que li dona la canya; el macabeu, la delicadesa; i el parellada és el que ho afina tot. Per tant, aquí, que només hi ha xarel·lo, tenim canya i canya i canya! I potser, però no em feu cas, per aquesta canya, us el beureu més a poquet a poquet i el gaudireu molt més. Se us omplirà la boca de pessigolles, de lleugeresa, de sinceritat.