Com he gaudit menjant després d’un infart: no tot és formatge fresc
Les restriccions alimentàries es poden abraçar de gust amb l’ingredient bàsic de la imaginació
BarcelonaDiria que em trobava encara al llit de semicrítics, pendent que em posessin un stent, que va entrar una infermera del servei de rehabilitació cardíaca de l’Hospital del Mar. Molt amablement, va informar-me de quina era la nova vida que m’esperava si volia comprar els menys números possibles per repetir la poc recomanable experiència de l’infart. Un dels fulls que em va lliurar era una proposta d’esmorzars, dinars, berenars i sopars per a catorze dies. El vaig llegir i aquell festival de formatge de burgos, bledes bullides i iogurts naturals em va fer caure l’ànima als peus. Seguir aquell menú fil per randa no sé si augmentaria la meva esperança de vida –suposo que sí– però com diu l’acudit tot el temps afegit se’m faria molt llarg.
Em vaig proposar intentar fer-ho a la meva manera. Respectaria els principis que traspuaven d’aquella planificació, però sense renunciar a gaudir dels àpats. I sembla que ha funcionat: els 110 quilos que pesava abans de l’atac de cor ja són només 84, i això que he guanyat múscul, gràcies també als entrenaments que em va proporcionar el mateix hospital durant set setmanes i que després he mantingut pel meu compte, al gimnàs. El que segueix són alguns dels meus canvis d’hàbits alimentaris, per si poden donar idees. A mi m’han funcionat, segons diuen les anàlisis i la bàscula, però cadascú que es vegi en una tessitura com la meva ha de buscar assessorament mèdic personalitzat, anàlisis en mà.
L'ajuda de la IA
La meva primera estratègia ha estat comptar: calories, sal, greixos i greixos saturats. És una nosa? Sí, però ho he positivitzat: em dona seguretat, ja que aleshores sé si un plat aparentment poc de règim –tacos de cochinita pibil, per exemple– entra dins dels paràmetres que se’m permeten –sí, perquè la carn de porc que faig servir és magra– i en tot cas puc decidir el sopar en funció del que porti acumulat. La IA és molt útil per fer aquests càlculs o per demanar-li tres propostes que equilibrin la resta dels àpats del dia. No soc gens de verdures, per exemple, però he consumit quantitats industrioses d’hortalisses i fruita per compensar (vigilant el sucre) els dinars més de vianda i greixos sans.
Les amanides, en aquest sentit, són molt agraïdes: si hi dediques deu minuts més dels estrictament necessaris a fer la base, poden acabar sent molt completes i variades: piparres, fulles de parra amb arròs, filets de verat en conserva, seitons amb salsa Espinaler, orellanes d’albercoc o préssec, cebetes en vinagre de Mòdena, formatge feta (light) o portobel·los saltats són només alguns dels ingredients que permeten fer mil combinacions diferents, i que multipliquen les opcions si a més vas canviant de vinagreta.
Una de les meves preferides la faig posant en un bol una cullerada de pasta de tomàquet, una de gochujang (pasta de xile; si no en teniu, més tomàquet doble concentrat farà el fet), flocs de xile, oli, melassa de magrana (o alguna crema balsàmica) i sobre això hi tiro pebrot vermell, ceba i ceba tendra ben trossejada. Remeno amb les mans fins que queda integrat i hi tiro les patates laminades al forn que s’han estat fent mentre anava preparant la resta: és un plat únic deliciós, que poso com a exemple perquè a molts restaurants encara serveixen amanides incomprensiblement avorrides, de pastura. Instagram és una gran font d’idees de plats imaginatius per a persones sense habilitats culinàries especials.
Deixar coses enrere
El principal enemic de les meves artèries són els greixos saturats –tot i que n’hi ha de saludables, com l’oli d’oliva, els fruits secs, el cacau o l’alvocat– així que seria naïf no admetre que he deixat coses enrere: la carn de xai, els embotits –però de tant en tant pot caure una mica de pernil bo– o els formatges, que he reduït a la mínima expressió, i en la versió light. Abans ho fregia tot en bassals d’oli i ara cuino la majoria de vianda a la planxa, o bé a la fregidora d'aire, gran aliada que em permet seguir menjant patates fregides (ocasionalment) sense cap factura apreciable de colesterol.
També s’han acabat les pastes industrials i les terrines de gelats cremosos de mig litre (però no pas els sorbets). I he trobat una recepta interessant per fer a casa si vull un gelat que no sigui de fruita: a la batedora hi va un vaset de mató amb 0% de greix, un dàtil medjoul (dels grossos), rajolí de mel, essència de vainilla, llet desnatada en pols i aigua. Es trinxa tot a poca potència, perquè quedin trossets de dàtil encara sencers, i cap al congelador, remenant-ho un parell de cops per trencar els cristalls i aconseguir una textura cremosa.
La idea de fons és que cada renúncia pot ser vista com un repte de trobar un substitut imaginatiu. Alguns són reeixits, d’altres se’n van directes a la paperera de la història (o a les escombraries), però el procés és entretingut i el camí està resultant enriquidor. Abans, un tomàquet era un tomàquet –simplificant-ho– però ara m’agrada triar entre els de Barbastre, els Monterrosa, els bigarrats, els morats, els cor de bou, els pebroter o els sicilians, per dir-ne alguns. Reduir al mínim els menjars processats comporta invertir més temps als fogons, però és una cosa que es nota de seguida per dins i per fora.
Acabo pel final: els esmorzars. Acostumo a comprar un pit de gall dindi sencer, que marino en oli, llimona, espècies i herbetes diverses: vaig variant entre comí, cúrcuma, paprika, orenga... Després d’unes hores a la nevera, el poso 50 minuts a 200 graus al forn i, quan està a temperatura natural, el torno al refrigerador: tallat a làmines fines queda deliciós i és una bona aportació de proteïna de bon matí. Una mica de fulla o brots i una capa suau de mostassa i en surt un sandvitx esplèndid i saludable. Si alguna d’aquestes receptes us motiva, content d’haver resultat útil, però sobretot l’objectiu és animar els qui alguna vegada han tingut a les mans el model de menús per a quinze dies de l'hospital i l’han vist inassumible. I, sobretot, els qui intueixen que el poden acabar rebent, si no canvien d’hàbits. Amb supervisió mèdica, hi ha alternatives per seguir gaudint molt del menjar.