Què té Cal Trumfo perquè el recomani tanta gent?

Torre d'OristàQuè té Cal Trumfo, de la Torre d’Oristà, que me n’ha parlat tanta gent? Amb aquesta pregunta al cap vaig posar rumb al Lluçanès, que, per cert, aquests dies està verd, florit i preciós. Vaig tornar carregada d’embotit, formatge i una coca de Perafita. Difícil arribar a casa amb un rebost que fes més patxoca.

Però tornem a Cal Trumfo. Anant cap allà, una amiga que és de la zona i que ens acompanyava, volia rebaixar l'eufòria. “És un local senzill, eh?”, deia. “La cuina és molt bona, però no esperis virgueries. Potser te l’he venut massa bé”, anava posant la bena abans de la ferida. Però el resultat va estar per sobre les expectatives, perquè Cal Trumfo ho té tot: un producte excel·lent, perfectament cuinat, i un espai que no només acull qui hi va endrapar, sinó que és obert al poble.

L’artífex de tot plegat és Isaac Monzó, un cuiner de Nou Barris que si seguim la màxima de “digue'm amb qui vas i et diré qui seràs” només cal comentar que els seus amics i persones amb qui ha treballat són Jordi Vilà, de l’Alkimia i AlKostat, i Oriol Rovira, d'Els Casals. De fet, Monzó és qui va portar Vilà al Vivanda, un restaurant que ha acabat sent de Vilà. I va ser qui va començar a cuinar a Els Casals un cop van inaugurar després que es cremés. De fet, una part important de l’èxit de Cal Trumfo és el camí vital que ha fet Monzó.

Una de les meravelles d’aquest local és que a la carta hi ha un requadre dedicat als productors, que els descriuen com “una opció superior”. La vedella és de la Granja Corominas, d'Avinyó. Els recuits, els iogurts i el formatge fresc, del Gerard de Postres Artesanes Santa Eulàlia, de Lluçà. Les melmelades, de Cal Benet, d'Alpens. El porc, de Cal Rovira, de Sagàs. El pa de vidre, d'El Raiguer Obrador, de Navarcles. El pa de forment, del forn Cal Pujals, de Sant Boi de Lluçanès. La mel, del Josep de Cal Met, de la Torre d'Oristà. Els formatges, de Reixagó, d'Olost. El xai, del Soler de n'Hug, de Prats de Lluçanès... I així va fent la llista, que diu tant de qui hi surt com de qui decideix exposar-la.

I res és en va. Isaac Monzó, durant una bona temporada, va treballar per a Jordi Vilà. La seva feina era recórrer el territori per trobar els millors productes per al restaurant Alkimia. I ara, esclar, ja té la feina feta. “En aquell moment dic, ostres, estem aquí a la Torre d’Oristà i estem gastant producte com si aquest bar fos l’Alkimia. La gent ho acabarà valorant”, va pensar en aquell moment Monzó. I tant que ho valoren. Sense anar més lluny, jo vaig endrapar uns peus de porc farcits de botifarra de perol i ceps que mereixerien un premi. Com el costelló al forn amb albergínia o la cua de bou.

De fet, de reconeixements n’ha tingut, Monzó. Com quan va ser reconegut com a finalista a millor cuiner de l’any pel Fòrum Gastronòmic de Barcelona. Això va passar a finals del 2019, i quan es va començava a notar la repercussió va venir la pandèmia. Monzó se la va passar fent embotits a l’obrador de Cal Rovira i repartint-ne. De fet, els dimarts encara els dona un cop de mà amb el repartiment. Ja sabem que als cuiners ni els cauen els anells, ni saben quedar-se quiets. El cas és que quan es va poder tornar a obrir, la gent hi va tornar immediatament.

La frase de Fermí Puig

Cal Trumfo va obrir fa vuit anys. L’establiment que hi havia abans tancava, i el poble es quedava sense punt de trobada. Isaac Monzó va veure clar que se l’havia de quedar. “Sempre he pensat en una frase que va dir Fermí Puig que em va agradar molt. Vaig tenir la sort de menjar un dia amb ell. I va dir: «Un poble sense un bar és una urbanització»". Per això Cal Trumfo fa diversos sopars per als avis del poble. I tenen uns sofàs i unes taules a l’entrada, perquè la gent hi vingui senzillament a prendre el cafè i fer-la petar.

“No hem sigut ambiciosos, hem fet una cosa que tingués qualitat”, diu Isaac Monzó, que demostra que humil i modest que és. Cal Trumfo és un lloc de bandera, perquè concentra tota l’excel·lència del lloc on es troba. És el que molts pretenen ser, però es queden només amb el discurs: ells sí que poden parlar de proximitat, de cura dels productors i d’ingredients de temporada. Els preus són, a més, molt ajustats. No és estrany, doncs, que de dijous a diumenge aquest racó del Lluçanès es converteixi en un lloc de pelegrinatge. Monzó tenia tots els trumfos de la baralla per seduir-nos a tots i que en sortim també sent-ne ambaixadors.