Tenim sort de tenir una acadèmia catalana... de gastronomia

BarcelonaQuè és el Mibu? De què va aquest petit restaurant (si és que en podem dir així) al segon pis d’un bloc del barri de Ginza, a Tòquio, que només admet socis? Qui són el matrimoni Ishida, que el “porten”? Com és que aquest matrimoni –la definició del zen– va ser convidat a cuinar a El Bulli? Per què, no fa pas gaires dies, van anar al restaurant dels pares dels germans Roca amb tots els honors (i el seguici que sempre els acompanya)?

Me’n va parlar per primer cop el meu amic, el músic Pep Sala (un gran comensal, per no dir “gastrònom”, que no li agradaria), amb una passió, sorpresa i ganes de riure que em van impressionar. Ell hi havia anat i havia aconseguit el que no havia aconseguit ningú més: que els Ishida li obrissin les portes “de casa” per fer un documental, Mibu, la lluna en un plat. Es va estrenar dimarts al Teatre Tívoli de Barcelona i no hi vaig faltar. El Mibu era el restaurant que va fer embogir, i potser canviar per sempre, Ferran Adrià. Ell hi va anar als vuitanta, quan aquí, a Catalunya, no en sabíem res, o ben poc, de la gastronomia japonesa. Ara potser tampoc. Però ens pensem que sí.

La pel·lícula està coproduïda per l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició (ACGN) i la productora d’en Pep, Films Comestibles. La direcció, delicada, com correspon, és de Roger Zanuy. Poc en parlem, per cert, d’aquesta sort de tenir una acadèmia que vetlli per un assumpte tan important com és la gastronomia catalana.

A l’escenari, l’humorista Jordi LP va donar pas al president de l’acadèmia, Carles Vilarrubí, que va agrair la capacitat de convocatòria (el teatre, per dir-ho filològicament i gastronòmica, era ple com un ou). Tot seguit, la vicepresidenta, Carme Ruscalleda, amb Joan Roca, van submergir-nos en la història, amb la generositat i delicadesa que se’ls suposa i que només tenen els mestres. Quin plaer sentir aquests savis.

Joan Roca és una veu destacada del documental, com l’Albert Raurich, del Dos Palillos (que va fer, en acabat, un tast japonès tan bo com tot el que cuina, amb homenatge inclòs). Al documental, ell, juntament amb la seva companya, Tamae Imachi, són els que ens arrenquen un somriure de complicitat. “És que em van fer un nap bullit en un plat!”, exclamava ell. “És que t’explota el cap!”

El plat més barat del món

Ell, Ferran Adrià, Yukio Hattori, Andoni Aduriz, José Andrés, Massimo Bottura, Oriol Castro... Tots aquests grans cuiners parlen a la pel·lícula amb emoció i molt de respecte. Bocabadats i encantats, perplexos i admirats, per la proposta dels Ishida, que –ho llegíem a l’ARA– consideren que no hi ha res més revolucionari a la cuina que “els productes de temporada”. En Pep Sala m’ho deia: “Fan el plat més barat del món”. Aigua de les muntanyes japoneses gelada amb unes gotes de yuzu. La trenques i pots evocar el desgel, quan arriba la primavera. “Potser deu valdre tres cèntims d’euro”, diu en Pep. Què diria vostè davant d’aquest plat? Doncs dependria, potser, de les experiències prèvies, del dia que té... Què diria vostè davant la música electrònica? Doncs dependria, potser, de si abans hagués sentit els Beatles.

“A Mibu vam aprendre a cuinar amb l'ànima”, diu Ferran Adrià. Ell i els seus exxefs, ara al Disfrutar, protagonitzen un altre dels moments divertits de la pel·lícula: quan expliquen que els Ishida van proposar-los d'anar a cuinar a El Bulli i hi van aparèixer amb tot el seu seguici (inclòs un cantant d’òpera que rebia els clients amb una cançó) i es van fer portar, fins i tot, taules i cadires del Japó, així com l’aigua (i van pagar excés de pes a l’avió). “Era l’època en què nosaltres vam ser portada del New York Times!”, diu rient Ferran Adrià. I, tot seguit, explica que allò que va passar “va ser història”.

Al documental veiem els Ishida anant al temple de matinada, per exemple el de Seidaihi-ji, a Nagoya, que no s’havia filmat mai abans, fent això –potser tan religiós, potser tan pagà– de “donar gràcies pels aliments”. La modèstia d’aquest matrimoni –en el millor sentit– tocat de l’ala és la gran lliçó. Segurament, un Mibu amb uns altres cuiners (més joves, menys “espirituals”) no seria entès.

Va acabar l’acte el cònsol del Japó i em va semblar que estava emocionat, que ens va dir que s’alegrava molt que apreciéssim la cuina japonesa, perquè era molt estrany dir: “M’agrada la cuina japonesa, però els japonesos no”.

A la copa de després –per sort per a tothom era Llopart– hi vaig detectar la nutricionista Magda Carlas, l’Helena García-Melero, la Sílvia Cóppulo, el Luismi (el del bocadill de jamó i ques) que ara té un petit local amb productes de l’Empordà, i molts, molts cuiners. La Fina Puigdevall, que a Les Cols té un projecte meravellós amb les seves filles, acceptava, contenta, les fotos dels fans. Pensava, veient-la, veient-los, que a Catalunya en tenim prou amb agafar un tren o el metro o fer pocs quilòmetres per anar al primer restaurant del món, el d'en Joan Roca, i al primer d’Europa, el de l’Oriol Castro... La gastronomia catalana, deixin-m’ho dir, és una meravella.

Ah, esclar! Estem parlant de Pep Sala, el de Sau. Per tant, un dels “clients” del Mibu, un cantant d’òpera aficionat, coneixia Boig per tu en japonès. La cançó sona als títols de crèdit del documental. I en Pep Sala, al final, va ser “obligat” a cantar Boig per tu. Sí, en japonès. Servil i acabat, boig per tu. Que en japonès seria “Umoi kogareru, kimi ni muchu”. 

M’han dit que, després de veure el documental, que hauria de passar-se per TV3, alguns dels assistents van anar a sopar al restaurant d'en Carles Gaig, que també hi era. No sé si després van anar al temple a donar les gràcies. Jo ho hauria fet.