Bomboneria Almera, la botiga històrica de Badalona a la qual el temps li juga a favor

BadalonaTothom s’hi atura. Els aparadors de la Bomboneria Almera són com una flama que t'hipnotitza. És impossible no sentir-se seduït per aquest comerç històric. De fet, un cop va ser el mateix Pedro Almodóvar el que hi va entrar, esperant poder-la posar en una pel·lícula seva. Soc a la porta i em trobo una clienta de tota la vida. Ve a comprar dues caixetes de bombons per unes amigues. Diu que la seva mare, que va viure fins passats els noranta anys, va venir-hi tota la vida a comprar caramels. Rebre un regal de Ca l’Almera, com en dirà qualsevol badaloní, és sempre festa grossa. Per la seva qualitat i per l’amor que posen a l'embolicar els paquets. Diumenge, el dia de descans, Teresa Almera estava dins la botiga fent llaços, precisament. Ara ja ningú en fa, de llaços, m’explica. La Teresa és de la classe de botigueres que no compten les hores i que viuen la seva feina amb entusiasme per preservar el llegat de l’avi Cinto.

Cinto Almera sabia que no seria forner com els pares. Ell anava amb una berlina i un cavall a repartir pa, el pare treballava de nit, i la mare de dia a la botiga. Descansaven dos dies l’any. “Els forners són el que tenen més diners perquè no tenen oportunitat de gastar-los”, deia. Així que va trobar una sortida: vendre galetes Victòria. Les va començar a comercialitzar en una botiga del carrer Lleó de Badalona. Hi ha badalonins de noranta anys que encara recorden un esdeveniment que els va marcar de petits: el dia que arribava el camió dels trossos. Dels bocins de galetes trencades en feien paperines i les venien a preu de saldo. Tothom hi enviava els fills perquè en mengessin tant com poguessin. Era temps de fam.

El Cinto va anar prosperant i va decidir obrir una bomboneria. Es va endur els mobles que tenia a la botiga de galetes, unes vitrines que estan en perfecte estat i avui veig bosses farcides de neules. Es va establir al carrer Mar, el noble corredor que uneix la platja i l’ajuntament. Aquest any que encetarem, farà 75 anys que els Almera endolceixen la vida dels seus conciutadans, amb el mateix mobiliari amb què va començar, i amb una pila de dones de cognom Almera darrere el taulell.

Teresa Almera, de la tercera generació, i la seva neboda, Montserrat Vidal Almera, de la quarta, són les que porten la veu cantant. “La sort és que com més anys passi millor. Nosaltres no ens hem de modernitzar. Només ho hem de conservar. Vetllar perquè sigui antic, no vell”, explica la Teresa. Al seu voltant no paren de feinejar, la seva filla, la seva jove, la seva neboda i Mercè Mauri, la dependenta que fa deu anys que també forma part d’aquest matriarcat.

La campana de la porta no para de dringar. Els clients ja comencen a fer el rebost per a Nadal. Compren els “torrons de sempre”, com per exemple el de whisky. Aquest surt molt per una senzilla raó: “Perquè al papa –Enric Almera– li agradava molt i el recomanava. Tu vens allò de què estàs convençut”. Elles treballen amb diversos obradors que els fan el producte a mida. Posen més Anís del Mono al torró amb anís, encara que no sigui la recepta original, i el triple de llimona a les neules que en porten. També tenen “cafè del bo”, que en diu la clientela. És l’Almera Blend, que Salvador Sans, de Cafès El Magnífico, va dissenyar per a elles. Ell ja hi anava a portar cafè quan era petit.

El teu nom a l'etiqueta

Ja tenen els productes nadalencs a disposició dels clients, tot i que la compra s’ha avançat. Menys el torró de crema. La Teresa m’avisa que el torró que venen no té conservants. Si es compra, s’ha de menjar immediatament, com a molt, dura quatre dies, adverteix. Ells fan una llista de qui en voldrà i els hi vendran just abans de Nadal. Poca broma amb la qualitat del producte quan el nom que hi ha a l’etiqueta és el teu.

Venen bombons, catànies (que el seu pare en deia tabú) i torrons moderns, com el de Dubai. Elles n’han fet fer de xocolata negra també per a qui no li agradi tan dolç, i la versió catalana amb cruixent de neules i avellana, el torró Carai. Ben ocurrent. Hi ha productes que ja no poden vendre perquè els artesans es jubilen, com els borregos farcits i follats o les boles de gerds i cava. Aquests últims, que venien d'Alemanya, una inspecció europea va deixar la maquinària per obsoleta. Normatives que són sentències de mort.

A Ca l’Almera es defensa el comerç de sempre. La Teresa va fer un aparador de sucres de comerços de Badalona, i per al març prepara un aparador de les botigues històriques del carrer Mar. La seva germana Montserrat, mare de Montserrat Vidal, era una gran aparadorista i la Teresa s’ha dedicat en cos i ànima a mantenir el llistó ben alt.

Des del taulell han vist que el món ha canviat molt. Feien lots immensos, abans, alguns amb objectes de luxe, com pessebres de plata o figures de Lladró. “Ara en moltes empreses si reben un regal l’han de repartir entre els companys”. Una altra celebració que ha anat a la baixa són els sants. El Nadal tira molt, però les famílies són més petites, així que els torrons que triomfen ara són els de mides més petites. Ningú vol quedar-se sense, però les racions s'han reduït.

La fruita en almívar també ha desaparegut per falta de demanda; “la gent ja no sap què és l’arrop”, diu la Teresa. El que sí que ha tornat gràcies a un nou artesà és el bombó de Niça. Es venen molts menys caramels, "ara hi ha gent que pensa que el sucre és verí. Tot en mesura. El meu net té un any, i li dono una galeta bona. No li dono brioixeria industrial. Les galetes maria no han de ser fregides, han de ser torrades. Hi ha gent que ve a buscar galetes de qualitat per als nens. Si no ets diabètic, et pots menjar una galeta i no és pecat”, diu la Teresa.

I recorda els moments de l’any que és més feliç. Quan és Pasqua i venen a comprar mones. Padrins contents i fillols cofois. I quan ve la mainada, amb quatre rals, a comprar alguna cosa per a la mare. “La mare diu que tot el que hi ha a Ca l’Almera és bo”, diuen moltes criatures amb una pila de monedes a la mà. La Teresa mira el pressupost, i els posa en el regal modest la llaçada més ufanosa. “És el client del futur i se’n va més content que un gínjol”, sentencia la Teresa. Mentrestant, la Montse no ha parat ni un segon de fer llaçades i d'embolicar amb paper de regal amb la destresa d’un prestidigitador d’il·lusions.