Sílvia Bel: "La sobreexposició crema molt i hi ha hagut moments en què he tingut una necessitat de recolliment"

Sílvia Bel (Barcelona, 1970) creu en l’autenticitat i la naturalitat, i les exerceix. L’actriu, que ha passat pels grans teatres de l’escena catalana i que avui és coneguda pel seu paper de Marta a Com si fos ahir, alterna la màxima expressivitat –gestual i lingüística– amb el silenci introspectiu. Bel entén les arts com un espai d’expressió sincera, allunyat d’impostacions i hipocresies; i també és així com parla de la gastronomia i el vi.

Van fer un Ribera del Duero per a la seva filla, Ainara Elejalde. Com s’imagina el vi Sílvia Bel?

— Diguéssim que, dins la família dels vins, no em faria res ser un vi del Priorat. Per les poques coses que sé, s’esperen que el raïm estigui molt madur, arriscant-se que es faci malbé, perquè surti més bo. I té una alta graduació.

Ha participat en diversos esdeveniments que relacionen la poesia amb el vi.

— He de dir que, de les poques coses que sé de vi, són en relació amb el celler Vall Llach. He visitat moltes vegades el celler gràcies a la meva amistat amb el Lluís [Llach]. Allà s’entrega el premi Miquel Martí Pol a la millor poesia musicada i dins el jurat hi ha el Pitu Roca, que moltes vegades ens delecta amb els seus coneixements sobre el vi. També l’Albert Costa, que és qui porta el celler. El que sé de vi és gràcies a ells, perquè ells hi entenen moltíssim. Parlen de les aromes, de la profunditat, de la textura, de moltes coses.

Quin sentit troba en relacionar la poesia i el vi?

— En aquest cas, el celler dona aquest premi perquè està vinculat a la cosa de la terra. També perquè el Miquel Martí Pol, que era molt amic del Lluís Llach, havia tingut relació amb ells. Tenen uns poemes d’ell penjats al celler. També cada any fan una acció artística relacionada amb la poesia… Passa que jo soc bastant abstèmia.

Sí?

— No soc consumidora de vi, francament; no ho he sigut mai. De petita pensava: ja m'agradarà quan sigui gran, perquè és una cosa que li agrada a la gent gran. I quan em vaig fer gran em vaig trobar que continuava sense agradar-me. Sí que és veritat que, en un moment donat, i d'una manera molt continguda, em puc prendre una copa de vi amb un sopar una mica especial, però no en consumeixo habitualment.

Per algun motiu concret?

— No és que sigui una actitud conscient. És que, simplement, no em cal.

També li passa amb la cervesa?

— La cervesa no m'agrada. No m'ha agradat mai. Tinc molts amics que són alpinistes. Anem a escalar, fem activitats a la muntanya, i la primera cosa que diuen tots, quan acabem, és: ara hem d'anar a fer la cervesa. Jo, no, no tinc aquesta cosa de… Tampoc se'm devia posar gaire bé l’alcohol.

Aleshores què pren quan acaben d’escalar?

— Bàsicament, aigua. O un refresc. Ara, jo reconec que és tot un art. Parlant amb el Pitu i amb altra gent, realment he vist que el del vi és un món molt complex i amb molts matisos.

Passa com amb la poesia, que de vegades la gent els veu molt lluny?

— No ho sé. Si passa, és perquè nosaltres mateixos ens posem barreres, en el fons. Aquest fenomen que expliques té relació amb els complexos que tenim, amb pensar: “Ostres, és que soc un ignorant, i si vaig –per exemple– a una exposició, no entendré el que han pintat”. I potser no hi ha res a entendre. Simplement, és deixar-se portar: deixar-se portar pel sabor, deixar-se portar per allò que veus. També pot passar el contrari.

Què vol dir?

— Potser també ens condueix a voler parlar dels temes des d'un lloc que no cal, com si haguessis de ser entès. En realitat, has de fer servir el sentit comú. Si vas a veure una obra de teatre o una exposició, o vas a sentir un recital, o te'n vas a fer un tast de vins, t'has de deixar portar pel que allò et suggereix. Aquesta idea que alguns mons són “inaccessibles” crec que se la posa un mateix quan considera que hi ha “els cultes” i “els ignorants”. I en el fons, ser cultivat depèn d'un mateix i d'aproximar-se a aquest món sense complexos. 

I a l’inrevés? Són mons que poden distanciar la gent, tancar-los les portes?

— S'hauria de mirar cada cas concret, però jo no tinc aquesta sensació. Jo crec que la cultura està oberta a qui la vulgui consumir i que hi ha moltes possibilitats de fer-ho. No crec que els generadors de cultura –els poetes, els actors, els artistes, els que elaboren un vi– no vulguin que la gent participi d'allò. Si, des de fora, fa l'efecte que hi ha un cert elitisme és perquè hi ha un rigor a l’hora de fer les coses. I evidentment no és com al McDonald's. No crec que sigui que ells apartin, sinó que de vegades no és tan fàcil acabar-ho consumint.

L’exemple del McDonald’s…

— És molt fàcil consumir una cosa banal perquè està per tot arreu. És més complicat consumir les que no són banals, perquè has de ser més selectiu i has de poder dir: això no m'interessa; això, potser sí. I en aquesta selecció tu hi has d'estar una mica posat. No: no crec que les persones que generen aquesta cultura una mica més off no vulguin que la gent els comprengui i que s’hi senti interpel·lada. Ara, si tu vas a un lloc d'aquests esperant que et donin un frànkfurt… Doncs no. I crec que això és necessari perquè la gent desenvolupi precisament aquest sentit crític i també sigui selectiva amb el que consumeix. Crec que el que tothom vol simplement és fer arribar aquesta expressió artística als altres, perquè és una cosa que se sent necessària. Després els resultats poden ser mil.

En quin moment va sentir que s’expressava millor artísticament?

— Com a actriu, he passat per diferents etapes. En les primeres etapes estava molt il·lusionada, tenia moltes ganes de provar moltes coses i pensava: “Ostres, que m'ofereixin feina, perquè jo vull viure d'això”. A mesura que han passat els anys i he provat moltes coses, ja he tingut l'experiència per saber quines coses m'agraden. No només quin tipus d'expressió artística, sinó amb quina gent i condicions. Et tornes una mica més selectiu i més tranquil.

Li ha passat a tothom que ha conegut?

— Jo he tingut la sort de poder-me guanyar la vida i això compta molt. Si no tens per menjar, el teu criteri ja no depèn del que tu voldries fer o no, sinó d'unes altres coses. No tinc res de patrimoni, zero, absolutament res, però estic econòmicament tranquil·la. De tota manera, un sempre ha de tocar de peus a terra, i no hi ha res que es pugui donar per fet. Fins i tot un mateix canvia, i de vegades conviccions molt fermes que tenies amb els anys passes a veure-les de manera diferent.

En què ho ha vist? 

— He tingut èpoques en què m'he volgut recollir i no he volgut estar exposada, i èpoques en què he tingut més ganes d’expandir-me i no he pogut. I el que vols no sempre coincideix amb la realitat. La sobreexposició és una cosa que crema molt i, al llarg dels anys, hi ha hagut moments en què he tingut una necessitat de recolliment, d’introspecció, de pensar exactament en quin lloc estic de manera serena. 

Com ho ha aconseguit?

— No és fàcil, i menys en el moment que vivim, que ens obliga a estar sempre en un lloc diferent del que estem físicament. Potser també per això tinc una gran necessitat d'estar ara i aquí. Professionalment, això et fa relativitzar més algunes coses. Fa un temps que parlo del concepte d'abandonar el personatge. Tots tenim un personatge après, que ens hem creat. En el meu cas, l'actriu famosa. Si el nostre ego va lligat a aquest personatge que hem creat, hem d'estar a la seva altura.

No passa en tots els oficis?

— En els actors és una qüestió molt lligada a l'ego, al fet d'exposar-se davant d'un públic i que la gent aplaudeixi i que et donin premis i que et diguin: “Que bé que ho fas”. Tot això alimenta una part de tu mateix que és com una droga. I aquest alimentar l'ego no es pot confondre amb el que era que somiaves quan eres jove.

Que era…?

— Gaudir-ho. Quan vaig entrar a l'Institut del Teatre tenia el somni d'estar amb les persones i que fos un procés de creació col·lectiu i una aventura. 

Com es mira aquest somni avui?

— Estic molt contenta i em sento afortunada de totes les coses que he pogut fer. També he de dir que sempre hi he tingut una relació d'amor-odi… No podria dir odi. Però ha sigut una relació equilibrada entre desitjar-ho molt i a la vegada haver-me'n de protegir moltíssim. Jo no sé si a tots els actors els ha passat això en algun moment, però jo he estimat tant com he “odiat” [fa el símbol de les cometes amb les mans] el fet d'estar damunt d'un escenari: és preciós; és molt sacrificat.

Li ha costat separar la feina del que no ho és?

— Crec que, en mi, no es pot separar l'actriu de la persona; és un tot. La meva vida és moltes altres coses a part del teatre o la televisió o el cinema o els recitals o tantes coses relacionades amb l'art, però la meva vida també és això. I no sé si sabria viure sense això; però sé que no vull viure només amb això. A mesura que et vas fent gran, la balança es va… [riu i fa un gest de desequilibri]. Però la il·lusió continua.