Miquel Ferreres: "Si la vinyeta ha de ser una fotocòpia dibuixada del que explica l’editorial, no anem bé"

El dibuixant Miquel Ferreres (Barcelona, 1950) celebra enguany cinquanta anys d’ofici. Després del seu pas pel Correo Catalán, La Vanguardia i El Periódico, va arribar a l’ARA, on publica una vinyeta diària des del 2018. El seu amic Toni Batllori va dir-li un dia que l’ofici que havien triat era un “xollo”. Ferreres assegura que, si ho és, no és pels horaris ni pel sou ni per la quantitat de treball, sinó per la sort de dedicar-se a una feina que li agrada i que, si tornés a néixer, tornaria a fer.

Fa poc va fer una vinyeta sobre el 50è aniversari de la mort de Franco, ambientada en un bar.

— És un cas autèntic que em va explicar un amic que tenia, i té, un bar a Barcelona. El 20 de novembre del 1975 s’hi van presentar dues parelles que no havia vist mai. Van seure silenciosament i li van demanar que els portés el més car que tingués al bar, fos xampany, licor o whisky. L’escena se’m va quedar gravada. Aquelles persones volien celebrar l’esdeveniment i, fixi’s la precaució, van anar a un bar on ells eren desconeguts. Molta gent ho va celebrar discretament, perquè, esclar, aquí ja teníem el cul pelat de tantes garrotades. Alguns van anar per la Rambla saltant i cridant i van sortir uns quants i els van clavar cops de porra.

Vostè va ser dels que van brindar amb cava?

— Sí, ho vaig celebrar amb els amics. Recordo una tensió molt viva. Sabíem la ràbia que hi havia acumulada en aquells que veien l'alegria dels altres com una ofensa monumental, i també sabíem que allà no s’havia acabat res. Calia ser molt innocent per pensar que allò s’havia acabat. Així que hi havia una alegria general, però somorta, com dissimulada, de gent que anava pel carrer i es mirava i alçava les celles amb complicitat.

Hi ha altres moments que recordi pels quals va beure?

— No, la veritat.

I té algun vi preferit?

— No soc un gran coneixedor de vins. Tinc un vi blanc per al dia a dia. De l’Empordà, de Rueda, del Segre, del Priorat… I també de Navarra, perquè estem emparentats [riu]: la meva dona és d'allà. Hi tenen bons vins i, quan hi anem, sempre me n'emporto. Soc curiós i m’agrada variar. De vegades, els dissabtes anem a alguna cooperativa a Falset.

Li agrada aquest tipus d’experiència?

— M'agrada conèixer la gent, veure què tenen, triar una caixa o dues de vi del lloc, i que t'expliquin una mica què fan. Xerrar amb ells i veure persones fermes, treballadores i honrades. Trobo que allà es fan molt bons vins. A més, no soc un místic d’aquests que aixequen la copa, l'ensumen, fan grans cerimònies i tenen èxtasis. M’agrada el vi, però no puc dir que m’emocioni, com veig que passa en alguns llocs. Tinc una cunyada que és enòloga a Navarra i, quan tasta un vi, no li veig fer coses rares. Totes aquestes cerimònies… Si són de debò, les respecto; però també s’ha de reconèixer quan és comèdia.

S’ha trobat molta gent “fent comèdia”?

— Fa no gaire, l’Empar Moliner parlava d’un dinar amb un gran fantasma de Barcelona –jo sé qui és, però ella no en va dir el nom, i jo tampoc el diré– que volia mostrar la seva saviesa en vins i s’esplaiava amb explicacions. Ella el va pescar: no sabia de què parlava. Ser un entès en vins dona una espècie d'aurèola aristocràtica. Hi ha gent que no en sap però que vol fer com si en sabés. És molt humà.

Tothom vol ser aristòcrata d’alguna cosa. 

— Jo no [riu].

Parla de preus assequibles. Troba exagerats alguns preus?

— Si preguntéssim als treballadors de les cooperatives quin vi beuen cada dia, no crec que parlessin d’ampolles de 90 euros. No s’entén que hi hagi ampolles tan summament cares. Una ampolla que valgui més de 20 o 25 euros no m’interessa. Com que no hi entenc i no estic prou format, no puc valorar què implica que una ampolla valgui 50, 100 o 200 euros més. Es poden trobar ampolles bé de preu amb un vi honrat i bo.

Ara viu a Terrassa.

— Vaig néixer a Barcelona, però visc a Terrassa. En els polígons que ara hi ha pertot arreu abans hi havia vinyes. Això passa a tot Catalunya, però aquí especialment. I, realment, jo no sé què es feia amb tant de vi.

Forma part del seu dia a dia?

— En bec a l'hora de dinar i prou. Com que la meva feina és solitària, sempre he procurat no beure quan treballo o abans de treballar. Tinc molts companys i coneguts que han comès l'error de beure o fumar mentre treballen. I el dia que ho han hagut de deixar, no podien…

No podien treballar?

— No trobaven la inspiració perquè tenien mono. Aleshores bevien i, com que havien acontentat el mono, ja podien treballar. Això es confon amb la inspiració. La inspiració ha de venir natural, sense haver de prendre res. Si no, ets home mort. La literatura i l’art estan plens d'alcohòlics, d’artistes que depenien de les drogues. Si no es drogaven, no podien treballar. De manera que ni una gota d’alcohol a l’hora de treballar.

És veritat que els vinyetistes tenen més marge de maniobra que els opinadors?

— És veritat i és una condició acceptada: una norma no escrita però acceptada. Els vinyetistes, els comentaristes satírics de premsa, actuem en una àrea, diguéssim, diferent dels informadors. Et toca tenir un punt de vista una mica més radical que, si pot ser, ha de conduir a la hilaritat. I és en aquest punt que la confiança de la direcció del diari, de l'empresa, cap al dibuixant ha de ser bona. Si el director o el cap d’opinió tenen un sentit de l’humor molt escàs, la feina del dibuixant es fa molt difícil.

Per què?

— Perquè pot dir: “Això que ha dibuixat no és així, realment”. Evidentment que no és així, per això soc l’humorista, que ha de fer una excentricitat, una pallassada, per entendre’ns. És el que la gent busca. Des del meu punt de vista, si la vinyeta ha de ser una fotocòpia dibuixada del que explica l’editorial, no anem bé. Des d’aquest punt de vista, l’ARA és el millor diari en el qual he treballat, de llarg.

On ho veu?

— Els directors, de vegades, tenen uns compromisos, unes amistats, que no pots saber com a dibuixant. No és que, en el moment de contractar-te, algú et digui: “Fes els acudits, però ves amb compte amb aquest senyor i amb aquest altre”. Seria una llista tan llarga com una guia telefònica. Però sí que m’ha passat, en altres diaris, que després de fer el dibuix, em deien: “Saps què passa…”

Quins dibuixos li interessen més?

— Per a mi, un dibuix amb poques paraules, o sense cap paraula, és un bingo. Aquests són els que m'interessen més. Són més rodons i la gent els entén amb un cop d'ull. En realitat, aquesta seria la funció del dibuix. Alhora, no soc un “dibuixant editorial”, que ha d’anar obligatòriament amb el tema del dia. Ho he fet en algun moment, però no em va bé. La meva manera de dibuixar és un pèl lenta.

Què li ofereix el seu mètode artesanal de treball?

— Llapis passat a tinta xinesa; un cop net, s'esborra el llapis i s’aplica l’aquarel·la… “És imbatible”, que deia aquell sobre els entrecots. Li dona una vida que d'una altra manera no s’aconsegueix. Una calidesa. Una llum diferent. De vegades es veuen els petits errors i els afegitons. No sabria fer-ho d'una altra manera, ni m'interessa.