L'arròs amb verdures de l'Aurora: "Jo de petita he passat gana, sí, i això no se’t treu mai del cap"

Soc l’Aurora Mas Galvany, viuda de Massicas, i avui em veig en cor de fer-vos un arròs de verdures. Que a l’estiu és el que va més bé. No embafa. A l’estiu, tothom el troba tan i tan fresquet. És un plat que va bé, perquè de vegades et queda una mica de verdura a la nevera. Que unes bledes, que una carxofa... I fas una netejada de nevera i et queda un arròs... Si el fas amb amor com l’he fet jo!

Ara em poso el davantal, que està pintat pel meu fill (que és il·lustrador), perquè ara, com que cuino, soc “l’Aurora amb davantal”.

A l’estiu no convé estar tip. Parlem mentre cuino, sí, que m’agrada. Tot això és feina, però quan es fa de gust... La gent jubilada van a prendre cafè, van a xerrar, i jo penso: “Però si no ho he fet mai, això...” Tinc nou fills, he portat durant bastants anys un restaurantet... Com voleu que ara jo vagi a prendre cafè? No en sé, d’anar a prendre cafè! Cuinar sí. Em llevo i penso: què faré avui? Perquè cada dia en tinc cinc o sis a taula! Els diumenges poso al WhatsApp: “Qui ve a dinar?” Primer penso que són vuit, nou... I acabem sent divuit!

Veig que em mireu les ungles. Sí, és que ve una noia cada setmana a fer-me-les i ho pago de gust, perquè a mi m’agrada anar arreglada. Mare meva, oh! A la meva edat! El que estic fent em posa tan contenta... Perquè com que el que em fa mal no es veu... Tinc ganes de fer coses i les cames no m’arrien! Però mireu-me. Encara estic aquí dreta i els dic als fills: “Quan em mori heu de dir que m’he sentit estimada, volguda”. Si és que tot m’ho troben bé.

D’on em ve aquesta passió per cuinar? Doncs quan tenia deu anys el meu pare i la meva mare, que eren barber i perruquera, van tancar la barberia i la perruqueria i van començar a fer menjar en una casa de pagès. I cada dia hi anava més gent, perquè a Cabrils no hi havia ni un restaurant. S’ha anat mantenint en família, perquè en un restaurant es nota molt quan hi ha un director d’orquestra.

Una postguerra 'amarganta'

Jo de petita he passat gana, sí, i això no se’t treu mai del cap. Jo m'adonava que els pares, a mi, sempre la primera, perquè era petita. Tot era per a mi... Recordo menjar llenties, farinetes... I una taronja partida en quatre trossos per fer-la durar, per donar-li importància. I així vam anar tirant. Jo vaig viure una postguerra amarganta, trista, desesperadament trista, perquè en aquella època la gent tenia ganes de treballar, de guanyar diners, per viure, viure... Recordo que no hi va haver mai alegria. Vaig fer la comunió amb vuit anys i vam fer pollastre de pagès. Ara els pollastres tenen tanta aigua que no valen res, però llavors el pollastre de pagès era un manjar, no ho sap ningú que no ho hagi passat. Per a mi la postguerra va ser molt trista perquè s’havia de lluitar per tot.

Ara fa vint-i-cinc anys que el cap de la casa, el meu amor, es va morir. He fet de tractor i tot perquè tot tiri endavant, que no es baralli ningú, que s’estimin... I que em troben el menjar tan bo, que jo mateixa quedo parada, perquè el que faig ho faig només amb el cor tan obert com puc. Jo vaig viure tan bé amb el meu marit... Als tretze anys ja anava amb ell. D’amagat! Perquè llavons... Ui! La meva mare no em deixava pas. I no se’n va sortir, perquè m’hi vaig casar. Però se’m va morir. Vam viure una època, quan es va acabar la guerra, que tothom tenia tantes ganes de lluitar i de tirar endavant... I vam fer negocis, alguns que van anar malament. El dia que va fer 65 anys em va cridar i em va dir: “Vine. Saps què? Ara pel setembre no deurem res. Ho tenim tot pagat”. I al cap de dos mesos no es va trobar bé, no es va trobar bé, i un limfoma. Va viure un any. Quan em van dir que tenia vida per a tres mesos, jo... I va morir content i em va dir que m’esperaria. I sé que m’espera.

Va, no ens posem tristos. Ara us n’explicaré una de bona. Resulta que tinc un net, molt graciós, que em va començar a dir "prenda". I "prenda" cap aquí i "prenda" cap allà. I vam fer una festa del fill d’una filla i hi va anar el tatuador. I tots es van tatuar "Prenda"!

Ara em trec el davantal, perquè soc “l’Aurora sense el davantal”. La sort que he tingut, a la vida, és tenir un restaurant i poder parlar amb la gent. Parlar amb la gent. Això, a mi, m’ha donat tota l’alegria.

Recepta de l’arròs de verdures, explicada per l’Aurora.

Ingredients

Els ingredients són aquests, però hi heu de posar el que tingueu, el que us surti d’escurar la nevera:

• Alls
• Ceba
• Pebrot vermell
• Pebrot verd
• Porro
• Carbassó
• Mongeta tendra
• Albergínia
• Pastanaga
• Espinacs
• Xampinyons
• Brou de verdures (amb els caps de les verdures)

Al final:

• Coliflor
• Espàrrecs
• Julivert
• Tomàquet triturat
• Safrà
• Arròs
• Pebre blanc i vermell
• Oli, sal i sucre

Preparació

Començo pelant una ceba. De Figueres. Que és un tresor, aquesta ceba, dona tan bon gust...

Tiro l’oli a la cassola. I quan ja el tinc calentó, hi tiro la ceba. Mentrestant tallaré el pebrot verd i el vermell. No segueixo cap ordre. Vaig fent. Hi tiro all, però l’all és molt delicat, es torra de seguida, i si això passa queda amargant. Tampoc n’hi poso gaire, que no hem de menjar all tot el dia. Es tracta de fer un arròs ben suau i que no repeteixi.

Pelo un carbassó, però no cal treure-li tota la pell. L’hi tiro. Es desfarà bastant, però ja ho anirem trobant, perquè el gust ja hi queda. Tallo el porro i l’hi afegeixo.

Ara, la mongeta tendra. La pastanaga i una mica d’espinacs. I ja vaig escalfant el caldo, fet amb els caps de la verdura i els retallons. La coliflor l'hi tiraré a última hora perquè quedi ben florit, com si fossin flors que sortissin de l’arròs. Ara hi poso julivert, també és molt bo i el tinc de l’hort. Tothom em diu que la verdura que faig la deixo molt bona, perquè la deixo bullir molt poc. La gent fa bullir la verdura el temps que vol i no surt bona. No miro el temps. Però només predico això: no la deixeu coure gaire. Ara el tomàquet, que és de l’hort, i el vaig fregir ahir per anar avançant. Quin goig. Això també podria ser una samfaina.

Hi tiro la sal, però ho faig a ull, eh? La gent la pesa. Jo no. Ara pebre blanc. Després una mica de pebre vermell. També hi podria posar safrà.

I ara hi tiraré l’arròs. A grapats. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis i un per repetir. Arròs del Delta. Que diguin el que vulguin. Lo bo és car. Però es nota molt que és bo. L’enrosseixo una mica. Ara hi tiro el caldo. Que quanta aigua hi tiro? La que em sembla.

I ara els espàrrecs i la coliflor, que quedi bufona. No miro els minuts. El tasto. I si em sembla bé, l'apago. Miro com està de sal. Sempre peco de dolç, perquè si et queda salat és més compromès.

Ara hem d’esperar que es cogui, no podem fer gaire res més. Hi tiraré una mica de sucre, que els tomàquets són àcids. L’apago i li poso un drap una mica humit perquè... Ai! Ara ric, perquè no sé pas per què se li posa el drap! Apa, a fer punyetes.

Com que tinc la cuina que els fogons no són gaire grans i la paella sí que ho és, he inventat una cosa... Un difusor, que se’n diu. És amb això de posar les pizzes, que així em reparteix el foc.