Joan Frank Charansonnet: “Els bons vins catalans tenen cos i ànima, com els actors i el cinema”

Després de més de trenta anys de trajectòria davant i darrere de la càmera, Joan Frank Charansonnet (la Vall de la Santa Creu, 1971) ha trobat en Salvador Dalí un paper de llarg recorregut. Ja l’havia interpretat al teatre i el va portar al cinema amb El cas Àngelus, la fascinació de Dalí (2023), un film que explora l’obsessió del pintor empordanès amb el quadre de Jean-François Millet i que ara arribarà a més de setanta sales de França.

Una de les revelacions més importants d'El cas Àngelus passa en una vinya francesa.

— Realment, les vinyes que apareixen al film no són a França, sinó al celler Collbaix del Bages. Vam descobrir que hi havia un vi que portava a l’etiqueta el quadre de Millet. Ens vam posar en contacte amb ells i vam descobrir una gent meravellosa. Es van convertir en espònsors i ens van portar a unes vinyes centenàries que havien sobreviscut a la fil·loxera i a la Guerra Civil.

Com va ser la vostra relació?

— Va ser una relació molt maca. El propietari del celler, Josep Maria Claret, és estudiós del vi i volia recrear el que trobaries a la campanya francesa. Tot estava perfectament documentat. Va muntar unes cabanes de fusta, va crear l’etiqueta especial perquè semblés dels anys vint, va posar-li un tap de cera… Teníem un equip d’escenografia, però ell se’n va voler encarregar personalment. Li vaig agrair molt. És una persona meravellosa i fa grans vins.

Vas poder tastar-ne algun?

— Jo fa anys que no bec. Però aquell dia vaig tastar el Collbaix Singular d'Àmfora Blanc [millor macabeu de Catalunya segons la Guia de Vins de Catalunya 2022], i vaig quedar flipat. Vaig dir: ara ho entenc.

La trobada que apareix a la pel·lícula entre el descendent de Millet i Dalí es va produir realment en unes vinyes?

— Sabem que aquesta trobada es va produir. Dalí va conèixer una nit de farra al Café de Oriente de Madrid un noi que coneixia el net directe de Millet, i Dalí li va demanar una trobada. El que no sabem és on va passar. Que fos en una vinya ho vaig decidir jo.

Per què vas prendre aquesta decisió?

— Vam descobrir que el descendent de Millet havia mort a la campanya francesa. Vam dir: segurament va viure els seus últims anys allà, els francesos tenen molta tradició vitícola, i més quan venen d'aquestes famílies intel·lectuals. Si aquest senyor viu a la campanya, deu estimar el vi d'una manera increïble… Vam traslladar tot això a la trobada, i vam voler portar aquest detall, que és el vi català, que aquí també és ficció.

I el contingut de la conversa?

— El descendent de Millet li diu que l'únic que sap és que li havien dit que darrere del cistell de patates [de l’Angelus] hi havia una altra cosa, originalment, però que no sabia el què. Dalí va escriure que era una massa uniforme, que li podia recordar un taüt, però això mai es va confirmar. El que hi ha més enllà és ficció. Són les petites llicències que ens prenem a les pel·lícules. En l'obertura d'aquest sarcòfag jo vaig veure el punt de partida del viatge que el porta a trencar els traumes del passat que arrossegava des de petit.

Hi ha una frase atribuïda a Dalí que diu que “un veritable entès no beu vi, sinó que n'assaboreix els secrets”.

— I jo hi estic completament d'acord. I és el que puc fer jo, entre cometes, ara que no bec. Com les bones coses, s’han de fer de tant en tant i gaudir-ne. Que realment serveixin per gaudir.

A Terra de telers (2020) apareix el berenar de pa amb vi i sucre.

— Si els pares ho féssim ara ens fotrien a la presó! A la gent jove li fa molta gràcia, però la gent gran s’ho mira amb nostàlgia. En el fons, aquest vi et donava tota la força de la natura que té el raïm. El vi és un acte alimentari i també és un dels plaers gustatius més grans. Hi ha una cultura gastronòmica que, en el fons, té a veure amb la cultura popular i les arrels. I crec que és el més important: no perdre les arrels i les tradicions. 

On ho veus?

— A les colles de geganters i castellers no falta la bota de vi. Una sola persona no s'acabarà la bota: farà un trago per agafar forces. I aquí hi ha la dinàmica: fer un bon ús de les coses, i no un abús, no debilita. Hi ha una frase que sempre dic: els bons vins catalans tenen cos i ànima, com els actors i el cinema.

Ets més actor o director?

— Actor. M'agrada molt dirigir, perquè he pogut fer realitat projectes que, per un motiu o per un altre, crec que són necessaris. La memòria històrica, per exemple, que és present a totes les meves pel·lícules. Una història que tinc escrita és la de la meva àvia, que va passar pel camp d’Argelers i va sobreviure a Mauthausen. Però requereix molts diners i de moment resta pendent. Mentrestant, confio que l’estrena d'El cas Àngelus a França doni nova vida al meu cinema i em permeti obrir portes per treballar més en aquell país.

Vas treballar gairebé vuit anys a Rússia.

— Hi vaig anar per amor. Quan vaig arribar a l’ambaixada vaig veure que buscaven un actor, i un actor és un actor a tot arreu. L'experiència de fer-se famós la vaig descobrir en un país estranger.

Vas beure molt de vodka?

— De vegades la gent s’imagina que la gent d’allà dina amb vodka, igual que aquí es dina amb vi, i no és així. El vodka és sobretot per a les celebracions. I puc garantir que, quan en prenen, ho fan en grans quantitats.

En una entrevista vas dir que feies cinema “autènticament independent”. Per què “autènticament”?

— Com tantes altres coses, el concepte de cinema independent l'exportem des dels Estats Units. Al primer cinema independent americà no es treballava amb subvencions, sinó seguint alguna cosa més semblant al mecenatge. A Catalunya, quan es parla de pel·lícules independents, es tracta de pel·lícules subvencionades, però amb baix pressupost. No hi estic en contra, però són conceptes diferents. Jo mai he treballat amb subvencions. En alguns casos, les he demanat i se m’han denegat. I he hagut de moure’m amb molta imaginació i trobar espònsors i fer campanyes amb la ciutadania.

El tòpic que hi ha més llibertat sense subvencions és cert?

— No és un tòpic. Actualment no existeix una censura d'idees, per sort, però sí que existeix una neocensura estranya: si aquest tema no és correcte ara mateix, aquest tema no és correcte per a una subvenció. Segons qui mana hi ha temes que millor no tractar, i això sí que crea un altre tipus de censura artística.

Com veus el món de la interpretació?

— Porto més de trenta anys a l’ofici. Per un cantó, veus que, quan passen els anys, cada vegada hi ha menys papers: si abans em trucaven quinze vegades l’any per fer papers bons, ara me'n truquen dues. Però sobretot el que veig és que avui dia sembla que l’únic que has de fer per ser actor és tenir una pàgina d’Instagram amb molts seguidors. No importa la teva experiència o si has estudiat interpretació. Un milió i mig de seguidors a TikTok valen més que un milió de frases ben dites.

Però igualment creus que val la pena aquest ofici?

— Tinc 54 anys. A la vida tinc dues frustracions: no haver acabat la carrera d'història i no saber tocar un instrument. Però si tornés a néixer tornaria a fer-me actor. Historiador i instrumentista, però actor.