El fricandó a la jardinera de la Roser: "Tota la vida he patit per si estava grassa. Ara quan veig les fotos tan maques penso: «Tant de patir per a no res!»"

Em dic Roser Creus, tinc vuitanta-tres anys, soc de Mollet del Vallès però ara visc a Santa Maria de Palautordera.

Com totes les senyores que han fet abans aquest programa, em poso el davantal. Jo és que necessito el davantal, per cuinar.

Sí que he passat gana. Una mica. Et diria que no gaire, perquè la meva mare tenia pollastres, tenia conills (la casa era gran) i tenien un hort al lateral. I això és la supervivència de la família. Els meus pares tenien una fàbrica de gasoses (“gracioses”, que en dèiem) i sifons. Me’n queda una ampolla, i encara hi diu “gasoses”, perquè és d’abans de la guerra. La fàbrica la van expropiar i la mare, que tenia el nen de dos anys, i la tia, que tenia la nena, hi anaven a treballar. A treballar, ara, per a ells, els que l'havien expropiat. El meu pare i el meu tio van haver de marxar de Mollet. I la meva mare, tota sola, que a casa seva tenien fonda, la fonda de Can Bruno, que d’aquí ens ve el cuinar, anava allà a netejar perquè li donessin menjar o cèntims, perquè també tenia els avis a casa. Abans de casar-me cada dissabte, amb la mare, fèiem “un platillo” que deia ella. I el meu pare contentíssim. Vaig fer un bloc amb les receptes de la mare. El tinc aquí. Diu: “Aquest text el vaig començar a petició dels meus fills, com una senzilla recopilació de les receptes de cuina que havia après de la meva mare, Enriqueta Soler i Duñó, que a la vegada havia après de la Vicenta Duñó i Pujol, o sigui, la meva àvia”.

Fa cinquanta-quatre anys que estic casada. Vaig anar a viure a Barcelona, i quan va morir el meu pare, com que la mare estava sola, anàvem a Mollet. I teníem també l’avi, perquè la mare del Ramon, el meu marit, es va morir amb 57 anys i ens la vam endur a casa quan estava malalta. Jo tenia el fill de tres anys i estava embarassada del segon. Però la va cuidar molt, el meu sogre.

Mira aquestes fotos. Tota la meva vida he patit per si estava grassa. Uns tips de patir a la vida que quan veig aquestes fotos tan maques penso: “Tant de patir per a no res!” Jo vaig estudiar per delineant. Érem tants homes i jo l'única dona a l’oficina tècnica. Érem dibuixants, en una empresa alemanya; hi havia les secretàries, els directors, però de delineant només jo. Em tractaven molt bé. Sempre em vaig sentir molt respectada i estimada. Sempre, en tod’humor, venien si jo m’havia equivocat! No riguis, que ells s’equivocaven cinquanta vegades! Era un ambient molt agradable. Fas plànols, el càlcul de fins on ha d’arribar la biga. Sempre hi ha l’enginyer superior que et fa el dibuix del que necessita, però tu ho has de posar en paper, tot allò. I llavors me n’anava a Barcelona a fer anglès. I és quan vaig conèixer el Ramon. I això que les llengües no són el meu fort, però almenys vaig tenir un ligue que encara em dura!

Vaig tenir els nens, però el primer tenia asma, i amb la meva sogra malalta, i ja embarassada, vaig dir: “Plego de treballar”. A fora! Perquè a casa treballava. I quan vaig tornar, tretze anys després, tot anava amb ordinador, ja. I em va sortir una feina de monitora de menjador. I et dic una cosa. Molts nens per renyar. Nens que seuen malament: "Seu bé", "Agafa bé la forquilla", "No ho toquis amb els dits"... Saps què? Hi ha nens a qui... se’ls feia “bola” amb un iogurt!

La recepta del fricandó a la jardinera explicada per la Roser

Ingredients

• Caldo de pollastre (fet a casa el dia abans)
• Vedella per al fricandó (llata o jarret)
• Ceba de Figueres
• Bolets variats
• Tomàquet de conserva
• Herbes aromàtiques en farcell
• Vi ranci
• Espècies: pebre i canyella

Passos a seguir

• El dia abans faig un brou senzill, amb unes carcasses, cuixa de gallina i les herbes de sempre: porro, pastanaga, ceba i, si n'hi ha, nap.
• Per a la carn, cal confiar en la carnisseria. Els talls amb nervis són més melosos. El més habitual és llata, però no en tenien i m’he fet tallar 1 quilo de jarret, comptant cuinar per a 6 o 7 persones.
• Començo amb una ceba de Figueres, ben grossa, tallada a quadrets de mig centímetre, salada i bé d’oli. Allà s'hi afegeix el tomàquet, molt poquet, dues cullerades, i les herbes aromàtiques en farcell, perquè si no, deixen anar llenya. Al final, un raig de vi ranci.
• D'altra banda, la carn se sala, s'enfarina i també es marca en una paella amb oli. Foc tirant a fort. No ha de quedar cuita, perquè encara bullirà amb el caldo. En aquest cas, està cuinada en una vitroceràmica, que és molt constant, però cal anar amb compte quan s’apaga el foc, perquè segueix calenta i, per tant, cuinant-se. Hem de recordar-nos d’apartar la paella.
• Llavors, afegeixo la carn al sofregit. No és problema haver avançat aquesta feina el dia abans, així no és tan carregós. Es remena bé, per tal que la carn quedi impregnada de la ceba i el tomàquet.
• Mentrestant, he escalfat el caldo de pollastre perquè estigui tebi, no bullint. El tirem tot just per cobrir la barreja de carn i sofregit. El tapem i el fem coure una mitja hora.
• Alhora que això va coent, preparo els bolets. Ben nets, i amb paper de cuina, es conserven fins a tres dies. En una paella els salto amb oli, all i julivert. Podem posar els bolets que trobem, siguin rovellons, camagrocs, rossinyols… tots hi van bé.
• Quan ha passat la mitja hora de cocció de la cassola, hi tirem el saltat de bolets i tornem a deixar-ho un quart d’hora més. Llavors ja estarà feta.
• Aquesta recepta no porta picada, i com tots els guisats, és més bo l’endemà.