Francesc Garriga: "Què guanyes quedant-te als EUA? Un altre any de Trump, uns altres Oscars, una altra Super Bowl?"

Fa quatre mesos que Francesc Garriga (Súria, 1983) ha tornat a Catalunya, després de treballar quatre anys com a corresponsal de Catalunya Ràdio a Washington, uns anys marcats pel retorn de Donald Trump a la Casa Blanca. A més de la feina del dia a dia, d’aquesta etapa n’ha quedat un llibre, A Washington amb paracaigudes (Pòrtic, 2024), però sobretot una manera molt concreta de mirar els Estats Units a través dels detalls quotidians, les contradiccions i els petits –i grans– xocs culturals.

Al seu llibre diu que a Texas és més fàcil comprar una pistola que una cervesa. És una exageració?

— És una exageració, però també és una realitat en segons quins casos. Un noi de 20 anys pot votar, pot conduir i pot comprar una escopeta de manera legal, però no pot anar a un supermercat i comprar una cervesa.

Com ho justifiquen?

— És una qüestió històrica. L’alcohol no es pot comprar fins als 21 anys, i punt. I el control és molt estricte. En qualsevol restaurant em demanaven sempre la identificació. I en molts supermercats t’han d’escanejar el DNI: el lector llegeix el codi de barres i, si no, ha de venir un treballador a introduir manualment la teva data de naixement perquè puguis comprar una cervesa.

Una altra cosa de la qual es queixa molta gent que va als Estats Units són els preus.

— És una bogeria. Amb els col·legues a Washington no anàvem mai a un bar per fer una cervesa o una copa de vi. Una cervesa a la carta val 7 o 8 dòlars, però després hi afegeixes impostos i propina i no pagues mai menys de 10 dòlars. Una copa de vi val el que aquí pagaries per una ampolla, i una ampolla, 50 o 60 dòlars. És gairebé impossible sopar en un restaurant i demanar una ampolla per menys de 60 dòlars.

Per què passa?

— Al Canadà ens van explicar que hi ha aranzels del 100%. Una ampolla que al productor del Penedès li paguen a 18, allà arriba a 36 abans de vendre-la. El restaurador l’ha de posar a 60 i escaig per guanyar-hi alguna cosa. Per això les reunions socials amb els amics eren a casa: compràvem una ampolla de vi al súper per 12 o 15 dòlars i ens la bevíem allà.

Compraven vins americans o d’altres llocs?

— Al supermercat hi havia poca tria. Sobretot vins de Califòrnia i alguns de francesos, xilens o argentins. A Washington, com que hi ha gent amb molt poder adquisitiu, també hi ha botigues especialitzades. N’hi havia una prop de casa que fins i tot tenia vins catalans. Sempre que anava a un sopar amb gent no catalana intentava portar un cava. Era car comparat amb els preus d'aquí, però com a mínim tenies tria.

Què li interessa del vi?

— M’agrada sobretot com a cosa social. No encetaria una ampolla només per a mi, però quan quedes per sopar o vas a casa d’algú una ampolla de vi sempre millora el sopar.

Té alguna preferència?

— Normalment trio vi blanc. M’agrada que sigui una mica fresc, amb un puntet d’alegria. Però si em posen un vi negre també me’l beuré.

Més sec o afruitat?

— Mig mig. Que no sigui massa afruitat, però tampoc el més sec de tots.

L’última copa de vi que recorda?

— Un sopar d’amics just abans de festes. Ens ho vam passar molt bé, i el que va triar el vi va encertar.

Per Cap d’Any va brindar amb cava?

— Aquest any no. Vaig marxar de viatge i el Cap d’Any em va enganxar al carrer, sense brindis.

Sol triar o prefereix que triïn altres?

— Normalment a la taula sempre hi ha algú que en sap més. Jo tinc un paladar que detecta si un vi és bo o dolent, però me la poden colar fàcilment. Soc un bevedor agraït.

Familiarment hi té alguna relació?

— Els meus avis, que eren de Castellolí, a prop d’Igualada, feien vi i tenien vinyes i botes de vi a la part baixa de la casa. Era per fer vi per a l'autoconsum, però recordo molt bé l’olor de la fusta i el vi. Recordo la casa preparada: hi havia un lloc on abocaven el raïm, es premsava, i el tenien en botes.

N’heu conservat alguna?

— En queden diverses. La meva mare em va explicar que els meus avis havien estat els últims a fer-les servir.

I el seu retorn a Catalunya, com va?

— Millor del que m’hauria imaginat. Havia parlat amb molts corresponsals que havien tornat i pràcticament tots em deien que estaven deprimits o ho havien estat una temporada. Em feia por patir això, i també tornar a una rutina estable: temia que la rutina em matés una mica. Només fa quatre mesos que soc aquí, però de moment estic còmode, tranquil. Retrobar la família, els amics i la feina de tota la vida ha anat molt bé. La part que podia ser dolenta, de moment, no ha arribat. Potser vindrà, però encara no.

Té ganes de tornar a marxar?

— Hi ha dies puntuals, quan hi ha grans notícies –l'elecció de Mamdani, la crisi actual–, que penso: “Ara m’agradaria ser allà i explicar-ho”. Però no com per fer les maletes i tornar-hi. Sí que em dic a mi mateix que en el futur potser hi haurà una altra etapa de bogeria, de trencar la rutina. Però ara no és una possibilitat real, és més una manera de calmar una mica aquestes ganes latents.

Tornaria als Estats Units o preferiria un altre lloc?

— En un món ideal tornaria a cobrir unes altres eleccions als Estats Units, perquè va ser apassionant. Però pensar-ho és bastant poc realista. A més, tenia la sensació que, si m’hi quedava un any més, em perdia coses importants: els pares es fan grans, el nebot creix… En canvi, què guanyes? Un altre any de Trump, uns altres Oscars, una altra Super Bowl? Moltes coses ja es repetien. Em semblava un bon moment per canviar d’etapa.

Com viu els últims dies de notícies als Estats Units des d'aquí?

— La gent m'ho pregunta com si jo hagués de saber alguna cosa, i sempre dic que no tinc ni idea del que està passant. Però és que segurament els nord-americans tampoc. I probablement ni la Casa Blanca sap ben bé què està fent. Sí que hi ha un pla, però el van fent sobre la marxa: ara diuen A, després diuen B, després diuen C. Si ells mateixos van canviant el discurs, imagina’t què hem de saber els que ho veiem des de fora.

Per què Trump parla dels seus interessos econòmics tan obertament, a diferència d'altres presidents?

— Perquè se sent molt poderós. No té cap necessitat d’amagar res. Se sent intocable mundialment, i això és perquè el sistema polític dels Estats Units l'hi permet. El Congrés, la gent del seu partit... Tot i que de tant en tant apareix algú que discrepa, en general estan espantats i li riuen totes les gràcies. El president de la Cambra de Representants, que és la tercera figura política més important del país, és un peó de la Casa Blanca. Això no havia passat mai. Normalment, encara que sigui del mateix partit, el president de la Cambra es fa respectar. Aquí Mike Johnson no es fa respectar.

I internacionalment...

— Els països estrangers tampoc han fet gaire cosa. El secretari general de l’OTAN va a Washington i li riu les gràcies. Els líders europeus –Macron, Starmer– hi van a intentar calmar la fera. Però calmant la fera no la calmes: al final se’t menja.