Francesc Cuéllar: "De vegades és més important donar bons estímuls que bones respostes: també amb el vi"

L'actor i director Francesc Cuéllar (1993, Barcelona) es mira el món i el seu ofici amb una mirada crítica que no exclou la sensibilitat. Conegut pel seu paper com a Ferni a Com si fos ahir, Cuéllar passa els dies amunt i avall entre Sitges, on viu; Girona, on viuen els seus pares, i el Teatre Akademia, a Barcelona, on s'estan fent els assajos de l'Honestedat, l'obra que ha dirigit i que es podrà veure des del 12 de desembre.

Havent crescut a Sant Sadurní, la teva relació amb el vi…

— És gairebé inevitable. Quan tenia setze o disset anys, una amiga i jo vam començar a fer les rutes teatralitzades que organitzava el departament de Turisme del poble. Eren rutes que explicaven la història de Sant Sadurní i, evidentment, de la relació del poble amb el cava. Passàvem per la casa dels Mir, explicàvem com va arribar la fil·loxera al Penedès, com s’hi van adaptar els vinyataires... Molts caps de setmana de la meva adolescència vaig explicar la història del cava a molta gent.

T’ho passaves bé?

— Sí, perquè representàvem uns personatges. Era un viatge al passat. Era molt divertit, sobretot perquè després la gent ens feia preguntes com si fóssim guies turístics. Al principi pensàvem: “Només ens hem après un guió”, però com que algunes preguntes ens les feien sovint, vam començar a informar-nos i vam acabar sabent de varietats de raïm, de botes, de suro, de llevats... Ens vam fer una mica experts.

Et va influir personalment com a consumidor?

— No gaire. Però sí que és cert que m’agrada beure vi bo.

Què vol dir bo?

— Tinc molts col·legues que, quan fan un sopar, van al súper i compren un vi de dos euros. Jo no: si porto vi, trio bé. Tenia un top 3 que ha anat variant, però sempre hi havia el Gessamí, que és de casa [DO Penedès]; La Garriga, que és un Perelada, i La Espardenya, un cava.

T’ha interessat el món dels vins naturals?

— Els he començat a tastar perquè ara estan de moda. Alguns m’agraden, d’altres no. No crec que sigui tan rellevant si és natural o no: si està bo, està bo.

També tens un taller de ceràmica.

— Fank Project, a Sitges. És un projecte que tenim la meva parella i jo des del maig. Fem cursos regulars i, de tant en tant, tallers oberts. Ens hem sumat també a la idea de l’art&wine: oferim tallers de dues hores on la gent fa una peça, la modela, la decora i en gaudeix amb un aperitiu i dues copes de vi. Mentre treballem el fang ho aprofito per explicar algunes coses del vi que beuen, d’on és i com s’ha fet. M’agrada la idea de despertar consciència: que sàpiguen què estan bevent.

Com trieu els vins que oferiu?

— Són ampolles que he tastat i que m’han agradat, la majoria del Penedès o de l’Empordà, que són els llocs d'on més compro. No serveixo vins que no hagi tastat: m’agrada poder explicar-los, coneixe'n la història i el gust.

Donar-li paraules al vi.

— Volem que l’experiència sigui completa. No volem que el vi sigui un complement, sinó part del relat. És com quan vas a un bon restaurant i t’expliquen què menges: l’experiència és més rica. A més, ho intentem fer en català. A Sitges gairebé tot està enfocat al turisme, i volíem crear un lloc on la gent local pogués fer una activitat extralaboral sense sortir del poble. És molt gratificant veure com algú que no ha tocat mai fang s’emporta una peça feta amb les seves mans.

Creus que el vi afegeix alguna cosa a l’acte de crear?

— No faig apologia de l’alcohol, però en aquest cas el vi suma a l’experiència social: fa que el pla sigui més atractiu, que la gent es relaxi i socialitzi. No crec que beure en grans quantitats et faci fer millor ceràmica –més aviat al contrari–, però dues copes ajuden a crear ambient.

Sent una persona que crea objectes, et fixes en la forma de les ampolles de vi quan les compres?

— No, però sí en l’etiqueta. L’etiqueta és com la coberta d’un llibre: el contingut ja el descobrirem, però si la coberta t’entra pels ulls ja tens mitja venda feta. A més, tot i que potser són prejudicis, tinc la sensació que algú que dedica temps a dissenyar l’etiqueta, que pensa tant en el continent, també ha pensat el contingut.

Als cartells de les produccions en les quals has participat també es veu aquest esforç estètic.

— Sí. Si el cartell no entra pels ulls, potser la gent ni tan sols arriba a veure la pel·lícula. Després pot resultar que el cartell sigui dolent i la pel·li molt bona, o al revés. Però quan van de bracet, l’experiència és més completa. També amb el vi. Com més bonica sigui l’etiqueta, més possibilitats té de vendre, encara que després el vi no sigui tan bo. És cert que he comprat vins dolents enganyat per l’etiqueta.

A Jusqu'ici tout va (2022), una pel·lícula que vas dirigir, hi ha un moment que un personatge diu que denúncia social és incompatible amb xampany.

— En aquell cas, el xampany anava associat amb les grans festes del món del teatre, amb dones guapes i luxe. Aquest imaginari no sol coincidir amb el d’algú que dedica el seu temps a fer denúncia social. Però tots som incongruents: seria impossible viure sense contradiccions. Jo, per exemple, tinc una lluita petita, absurda, si vols. Quan la gent diu “xampany”, jo els corregeixo: “No, cava”. El xampany és francès; el cava, català. Potser és millor comprar un cava ecològic d’una empresa familiar que no pas un xampany caríssim, si el que defenses és el consum local.

Així que una de les teves lluites és el cava.

— Sí [riu], una lluita molt petita. De fet, al desembre estrenem al Teatre Akademia Honestedat, la versió teatral de la pel·lícula. L’interpreten la Míriam Iscla i el Dafnis Balduz, i hem ampliat el text per anar a llocs més complexos i profunds. Hi ha un moment en què es recupera la frase “Si el sistema et recolza tant, potser no ets tan transgressor”. Però n'hi afegim una altra: “Si en algun moment et surt bé, pots canviar el xampany per cava".

Com estan anant els assajos?

— Està sent un procés molt bonic. La majoria de vegades que he escrit textos me’ls he dit jo mateix. Escoltar textos que he escrit dits per altres persones fa entrar en una altra dimensió.

En quin sentit?

— Sempre que hi ha una altra mirada, un altre punt de vista, tot es torna més complex i s’eixampla. Una frase pot tenir múltiples lectures, i quan la llegeix un altre s’hi superposen la meva mirada i la seva, el meu context i el seu, i tot agafa una dimensió més gran.

Has dit que la teva feina és explicar històries i que el que has de fer és trobar diferents formats. Creus que el vi pot ser un d’aquests formats?

— Igual que un plat de cuina, el vi pot explicar històries. El fa una família que potser fa generacions que s’hi dedica, en unes terres amb un clima concret, treballades d’una manera concreta, amb uns treballadors que cuiden els ceps, els poden, fan la verema... Però no és només la història real, sinó també el que estimula. De vegades és més important donar bons estímuls que bones respostes. També amb el vi.