Els vins heroics de la Catalunya Nord

Banyuls de la MarendaÉs l’endemà de les eleccions a Catalunya i la Catalunya Nord es desperta amb un sol rutilant. S’han convertit en escenari accidental de la campanya electoral. “Ahir vaig ser a la compareixença del president Puigdemont”, explica un veí de Banyuls de la Marenda. “Feia cara de cansat”, afirma. Tothom es mostra sorprès de la capacitat de mobilització que hi ha hagut durant tots aquests dies. M’expliquen que hi ha una empresa d’esdeveniments que és la que organitza tots els mítings. Que a Carles Puigdemont també li agrada seguir l’USAP, el club de rugbi de Perpinyà, que ha fet trobades en cellers i que sap força de vins. No sé quant de temps s’hi estarà, però aquí saber de vins és fonamental.

A la Costa Vermella el vi és part del paisatge. Difícilment es poden trobar vinyes més a prop del mar que aquestes. Produeixen el vi de Banyuls, un vi dolç d’alta qualitat i de molt prestigi. I vins secs, els de Cotlliure, que estan gaudint de més èxit comercial. Les produccions són petites per força. Encara que estiguin davant del mar, el terreny és muntanyós: sòls de llicorella, turons i més turons que es riuen de la tecnologia. Aquí tot s’ha de fer a mà per força. La verema es fa amb uns cistells a l’esquena on s’arriben a carregar fins a 70 quilos de raïm. Artesania extrema. Les vinyes estan esglaonades amb marges fets de pedra seca. Els esquistos de llicorella apilats són molt sòlids i la seva funció és frenar la potència de l’aigua quan plou i drenar-la. De la mateixa manera que els murs de l’Empordà. Han calculat que a la regió hi ha 6.000 km de marges de pedra. Però la potència de l’aigua quan plou aquí és massa forta. Si la deixessin fer, s’emportaria tot el sòl carena avall. Així que a la Catalunya Nord tenen una particularitat única: una construcció que es diu peu de gall. És una canalització feta amb la mateixa llicorella que combina unes vies en diagonal i d'altres de rectes que dibuixen sobre la vinya una mena de pota de gall que s'enduu l'aigua com si fos un torrent.

Treballar en aquestes vinyes és dur, molt dur. Pot fer molt de vent o molt de sol. Segons l’enòloga Aurélie Mercier, del celler Les Clos de Paulilles, els seus treballadors “són uns autèntics guerrers”. No tothom aguanta una verema aquí. A més, cal tenir present que a les vinyes velles, les que es van plantar després de la fil·loxera, els ceps estan barrejats, de manera que hi ha diverses varietats alhora i la verema s’ha de fer en diverses fases.

Tan a prop i tan lluny

Passegen per la vinya Pierre Becque, advocat, exalcalde de Banyuls i propietari de vinya fins no fa gaire. El Pierre explica que en aquesta regió de la Catalunya Nord tothom ha tingut històricament dues feines. Eren la pesca i la vinya, que havien de compaginar si volien un plat a taula. Després s’hi va afegir el turisme. Afirma que aquest territori es va nodrir de molts catalans de l'Empordà: de Colera, Port de la Selva o Llançà. Molts hi van anar per raons polítiques i d’altres perquè hi havia l’escola gratuïta i la possibilitat de viure una mica millor. De fet, el Pierre va crear l’associació Albera Sense Frontera, que ha batallat per tornar a obrir el pas entre Banyuls i Espolla tancat unilateralment per govern francès d'Emmanuel Macron i que impedia el moviment natural dels catalans a banda i banda.

El Pierre és home de vinya i, per tant, no se sap estar quiet. Va parlant i mou una pedra, després s’ajup i arrenca una mala herba. Les vinyes ja no són seves, s’ha jubilat i les ha venut conjuntament amb el seu celler a Romuald Peronne, un jove elaborador que s’ha posat al capdavant de l’associació Les Vignerons sur Mer, que gestiona les denominacions d’origen dels vins fets a Cotlliure, Banyuls de Marenda, Portvendres i Cervera de Marenda.

El Pierre parla un català perfecte però el Romuald ja no. Explica que ell és de Perpinyà, que els seus pares parlen català i que ell “ho entén tot”. Topem amb una nord-catalana de l’edat del Romuald; ell li pregunta meravellat com és que parla català tan bé. Els seus pares no n'hi van ensenyar tot i que el parlaven, però ella el va aprendre ja de gran a través de cursos d’Òmnium Cultural per poder venir a estudiar a la universitat a Barcelona.

A la zona, a més, cada cop arriben més persones d’altres regions vitivinícoles de França interessats en els seus vins, ja que presenten unes condicions úniques. Tenen un sòl ric, la salinitat del mar, el vent que evita malalties, alçada per plantar la vinya ben amunt si el canvi climàtic assetja, i una variabilitat molt gran en molt poc espai. Només cal saber cap a on orientar la vinya per obtenir un resultat radicalment diferent del turó del costat. Però sobretot tenen una varietat que enlloc més n’hi ha amb tanta concentració: ells en diuen garnatxa gris, a Catalunya en diríem garnatxa roja o lledoner roig en el cas de l’Empordà. És l’interès per aquesta varietat el que ha portat Grégory Sergent, del celler Clos du Jas, de les Côtes du Rhône, a buscar una vinya per comprar a la Costa Vermella i posar-se a fer vins allà. Un fet que fa il·lusió al col·lectiu de Les Vignerons sur Mer, perquè és una persona reconeguda en el sector i els donarà encara més prestigi.

La majoria de vi no arriba a sortir del poble

Però els nouvinguts conviuen amb les famílies que han cultivat la terra durant generacions. És el cas de Clémentine Herre, que és la cinquena generació que gestiona el celler Domaine Tambour. Abans ho feia el seu pare, Rémy Herre, que ja s’ha jubilat. Passa una part de l’any a Tailàndia, però torna sempre per la verema per posar-se a les ordres de la seva filla. Quan el vi ja és al celler, se’n torna a anar cap a l'Àsia. La Clémentine sabia des de petita que volia dedicar-se a fer vi. Quan tenia 14 anys el seu pare va rebre una oferta per comprar-los la vinya i el celler. El Rémy li va preguntar què havia de fer i la Clémentine ho va tenir clar: de vendre, res. El negoci (i el sacrifici) seria per a ella.

La Clémentine, a banda, també és regidora a l’Ajuntament de Banyuls i és una de les persones que més creuen en l’enoturisme. El col·lectiu està creat per 50 cellers i 3 cooperatives. Aquestes tres mouen el volum més gran, tot i que aquí de gran no hi ha res. Les vinyes tenen un rendiment discret i, com que tot s’ha de fer manualment i no van sobrats d'aigua, no és fàcil augmentar-ne la producció. És tota una heroïcitat. Tot i això, els vins que en surten, els dolços de Banyuls i els secs de Cotlliure, són tan bons que la majoria no arriben a sortir del poble per ser comercialitzats. Entre el 60% i el 70% del que es produeix ho venen directament els cellers a les persones que els visiten. Cal tenir present que durant l’estiu aquests pobles reben grans quantitats de turistes i que per a molts francesos és habitual aprofitar el viatge i carregar el cotxe de caixes de vi. És per això que voldrien que més catalans del sud també descobrissin la riquesa de la regió i demostrar que l'artesania lligada a la singularitat és el millor passaport per al futur. Per cert, un bon moment per anar-hi és el segon diumenge d'octubre, quan tot el poble celebra amb carn a la brasa a la platja de Banyuls que per fi s'ha acabat la verema.