Rnéixer: qui ha vist plorar un cep?

Em vaig fixar en l’etiqueta de l’escumós que tenim avui a la copa, perquè era un cep plorant. És un fenomen que he vist una vegada, que no passa sempre i que em va –per fer servir un verb del món del vi, també– esborronar. Depèn de la varietat, del sòl... Aquest any, algunes vinyes ploraven i brotaven a la vegada, pel canvi climàtic. Això no ha d’estranyar gens a ningú que hagi anat de part.

L’escumós d’avui és de festa, per a aquesta nit de revetlla (la meva preferida de l’any), per començar, per seguir i per interrompre abans de la coca. És elèctric com un llum de colors i és elegant com un fanalet. És la primera ampolla i la penúltima d’avui (per a la coca hi ha vins dolços meravellosos). Es diu Rnéixer i es fa dins de la masia de Caves Gavarró, però és fora de la DO Cava. Porta les varietats tradicionals; el xarel·lo, en un 45 per cent, i macabeu i parellada per acompanyar. Té quinze mesos de criança, de manera que, si volgués, seria un reserva, però els seus autors el consideren jove, i els sembla –sempre ens ho sembla, amb els joves– que madurarà. Hi ha una cosa important, en el Rnéixer. El desgorgen sota comanda. I m’aturo, un moment, perquè ja sé que desgorjar és incorrecte, però hi ha un clam popular que segueixo –l’encapçala la Trini Gilbert– que troba que degollar és més lleig. I desgorjar segons la comanda què permet? Que no calgui afegir-hi cap antioxidant. Es desgorja –com m’hi rabejo, en la paraula– un escumós jove i amb nervi. O deixin-me dir escumejant i no pas escumós.

Bombolles que es fan estimar

Estic segura que aquest escumejant serà, ben aviat, en restaurants d’aquests que en diem “gastronòmics”. M’agrada moltíssim. Flairin-lo, i hi trobaran poma i un llevat fresc, com de pa molt blanc, molt blanc. A la segona flairada, un toc oxidatiu –però lluny de Jerez–. La fruita d’aquest Rnéixer és –i ho diuen els que el fan–“no gens verdejada’”. Tastin-lo en copa de vi, facin-me cas. La flauta –que és molt romàntica, i jo no me’n puc estar– per a aquest escumós no és. I la bombolla? Hi ha qui la necessita, la vol i l’estima. Com jo. Aquesta bombolla d’avui, a la boca els entrarà de manera vertical. Hi ha vegades –vegades, begudes– que el gas entra horitzontal, omple la boca com qui pren gasosa. En aquest cas –provin de fer-ho ara mateix– entra vertical. I ara veuran que a la boca, mentre hi fan passejar el líquid, explorar racons, notaran una entrada potent, que fa salivar, però al final els quedarà un toc amargós, una lleu aspror, que és pròpia del xarel·lo. Quants de nosaltres, si fóssim vi, seríem xarel·lo? Destapin l’escumós d’avui, i sense cap culpa, facin molt soroll amb el tap. Fa festa.