Bodega Bonavista: digue'm on prens un vi català amb sobrassada de Porreres al bell mig de Barcelona?

BarcelonaÉs un dimecres al migdia, cap a dos quarts de dues, i el carrer Bonavista de Barcelona presenta la tranquil·litat habitual, esquitxada per botigues de moda, d’aparadors grossos, d’on de tant en tant en surt o hi entra algú. Si s'enfila Bonavista enllà, la tranquil·litat dels comerços queda enrere perquè hi ha una bodega, amb un rètol en què falta la lletra G, que està plena de gom a gom. Sabreu que hi heu arribat perquè a la mateixa porta hi ha un barril petit, on es pot deixar la copa o es pot asseure per badar. 

A dins, no us espereu un local ni gran ni ample. És més aviat estret, però sobretot ho és perquè les parets estan entapissades amb fileres i fileres de vins, amb etiquetes grossos, que indiquen nom, denominació d’origen i preu. La gran majoria dels vins són catalans -els primers que veureu-, però també n’hi ha alguns d’Espanya, de França (Borgonya) i de Grècia. “No tinc cap vi a la venda que superi les quatre xifres”, diu el propietari de la Bodega Bonavista, Marc Vidal i Paronella, que tot seguit es corregeix: “Bé, sí, he tingut dues ampolles de 1.000 euros, i una de les dues ens les vam acabar prenent amb els amics”. Perquè la bodega és un lloc on es reuneixen colles d’amics, sovint restauradors, però també pintors, com Santi Moix, que acaba d’arribar d’exposar a Nova York i que quan és a Barcelona s’hi deixa caure. “Avui he pres un vi ancestral i he menjat la sumalla de Cantonigròs que té el Marc: m’agrada menjar-la amb les mans, vull dir que li demano que no me’n talli amb el ganivet, sinó que ja ho faig jo a trossos”, explica.

Al seu costat hi ha restauradors de primera fila, com Josep M. Masó, del Tangana, que afirma que la bodega és la seva oficina, i Greta Raffaelli, que fa deu anys que dirigeix el restaurant Raffaelli, al carrer Luis Antúnez, una de les grans cases de menjar italià, que just aquests dies està renovant els plats de la carta per preparar la nova temporada. Ara bé, els plats de pasta són inamovibles com també el tiramisú. “L’has tastat mai?”, em pregunta Marc Vidal. Com que el Marc obre la bodega de les 10.30 fins a les 14.30 h i hi torna de les 18 a les 21 h, als migdies dina als restaurants del barri i més enllà, perquè és el que ha fet sempre professionalment. “Abans era comercial i ho vaig deixar tot per quedar-me a la bodega, a qui jo portava vins, perquè vaig tenir un accident de moto molt aparatós”. Ho diu i n’ensenya la cicatriu que té en una mà.

Així doncs, es va quedar la bodega el 2006, però no va ser fins fa deu anys, arran de l’accident, que va girar la seva vida com un mitjó. En comptes de tombar, es quedava quiet, es convertia en botiguer, com li agrada dir-se a ell mateix, i aviat va aconseguir el que havia sembrat durant anys d’ofici com a comercial: els enòlegs, viticultors i altres professionals del vi el van començar a anar-lo a veure. “També em venen estrangers de tant en tant, sobretot nord-americans, i queden meravellats”, comenta el Marc. Just el pintor Santi Moix l’escolta i assegura que entén que quedin sorpresos: “A Nova York no hi ha llocs tan autèntics com aquest, perquè aquí va més enllà de prendre un vi, és un lloc per fer amics, on t’aconsellen que mengis aquest formatge o aquell”. De fet, Moix encara recorda el primer dia que va entrar-hi: “Me l’havien recomanat, quan tenia l’estudi a Barcelona, i quan hi vaig entrar vaig veure en Josep M. Masó discutint amb un altre restaurador sobre qui dels dos preparava el millor arròs”. La sorpresa es va esvair quan, al cap d’una estona, es va adonar que els dos que discutien eren amics molt íntims i per això es parlaven d’aquella manera. 

A còpia d’anar-hi, quan la feina l'hi permet, el Marc i el Santi van descobrir que els seus pares es coneixien, perquè tots dos eren metges. En el cas del pare del Marc, cirurgià. “El Marc no opera, però talla la sobrassada, el bull i els formatges molt bé”, afirma el Santi. De fet, amb la sobrassada hi ha una història de les bones. El Marc té la que assegura que és una de les millors que es fan a les Illes. És de la població mallorquina de Porreres “i puc dir que és molt bona perquè la meva feina com a comercial em va fer tombar molt i tastar molts productes; per a la sobrassada mateix, per decidir-me per tenir-ne una a la bodega, vaig pensar-m’hi molt”. Just aquesta mateixa sobrassada és la que fa servir el cuiner Josep M. Masó al Tangana per a un dels plats estrella del restaurant, els calamars amb sobrassada. “I aquest plat el vam tastar junts a Eivissa”, diu Santi Moix.

Històries d’amics d’un dimecres al migdia. Cada dia, n’hi ha moltes més. I a la tarda, encara més: són els moments en què trobar-hi una rajola per estar-s’hi dret amb una copa de vi és preuat. “I mira que dic a la gent que al fons hi tinc una taula gran, que hi ha més espai, que hi poden entrar i asseure-s’hi, però no, la gent vol estar en aquesta primera sala, encara que sigui estreta”, diu el Marc.

Finalment, parlem del logotip. “No penso posar-hi mai la G que hi falta”, manifesta rotundament el Marc. La G va caure o ves a saber què va passar i com que el motlle és dels anys 50, molt especial, no en trobaria cap altra d'igual. Així que tant a les targetes de visita com també a les factures hi poso bodea, sense la G. I l’últim tema: a la bodega no hi ha vins sense alcohol. Sí que hi ha cerveses sense alcohol, però vins no. Santi Moix, que ens ha escoltat, li pregunta el perquè: “Perquè beure un vi sense alcohol seria com pintar a l’oli sense sentir l’olor d’aiguarràs”.