És possible que algú de Gelida recomani un vi que no sigui del Penedès?
— Ho tinc difícil, inclús ara mateix estic prenent un Agustí Torelló Mata, un trepat rosat del Penedès boníssim! La veritat és que a casa sempre hem estat molt de Juvé i Camps perquè el meu pare hi treballava i tot el que fan ells ens encanta, tant vins com caves. Tot i que jo soc molt més de caves, el vi de la Casa Vella d'Espiells és un Cabernet Sauvignon fantàstic. També m'agraden els Priorats i els Montsant, no et pensis que hi tinc cap problema.
Segur que tindràs molts records vinculats a la vinya, però recordes quin va ser el primer?
— Sens dubte l'olor de vinya. L'altre dia justament vaig anar a gravar al terreny de Can Pasqual, a Gelida, que deixa'm dir que també fan un vi molt bo que es diu Oxigen, i vaig adonar-me que feia la mateixa olor que feia el meu pare quan tornava de treballar, que era una olor de vinya molt característica. També recordo molt les veremes, que alguna vegada m'havia tocat fer-les i era duríssim i no em vull imaginar ara, amb les altíssimes temperatures que hi ha.
D'on ve aquesta olor?
— Doncs mai ho he sabut, no sé si és l'olor de terra, del pàmpol, del raïm... Els de Can Pasqual tampoc m'ho van saber explicar, però és inconfusible, no té res a veure amb l'olor d'hort o d'olivera.
En algun moment de la vida et va passar pel cap seguir el camí del teu pare?
— Si tirés una mica enrere, és difícil trobar algú al Penedès que no vingui de pagès. A casa meva teníem una mica de vinya, però el meu pare treballava com a tractorista, feia vinyes noves i les arreglava, era una feina dura. Un treball molt diferent va ser el del meu avi, que sempre havia tingut la vinya com la seva fuga. Amb tot això, sí que és cert que la vinya de casa va quedar una mica descuidada i durant un temps vam pensar que faríem vins, però és molt difícil elaborar-ne sense grans extensions de ceps. Però tot just ara estem donant voltes a veure si podem treure un raïm de bona qualitat per poder-ne vendre cada any.
Parles del treball de pagès i de la viticultura amb molt de respecte.
— Sí, perquè sé la feinada que suposa, és un projecte que requereix una dedicació exclusiva i no vull frivolitzar-ho. Hauria de ser molt pijo per obrir un celler, perquè necessitaria que molta gent m'ho pogués portar i aquest no és el cas. Prou feina tinc amb treballar del que ja treballo.
Parlant de 'pijos' i costos, recordes quin ha estat el vi més car que has tastat mai?
— La veritat és que no ho sé, però estic segur que deu haver estat un vi al qual m'ha convidat algú, potser en algun esdeveniment o festival de cinema que de sobte algú et vol fer tastar un vi especial. Però això del preu als vins és bastant una enganyifa. M'atrau saber que hi ha gent disposada a pagar 1.000 o 2.000 euros per una ampolla de vi i a la vegada em genera un cert rebuig veure que es mercadeja per l'esnobisme, com si fos un valor de mercat.
Per algú que ha crescut entre vinyes, segueix sent atractiva la idea de fer turisme etnològic?
— Sorprenentment sí, és una experiència molt global. Però potser el que em sorprèn més d'aquestes sortides és l'estranyesa amb la qual la gent viu el paisatge de la vinya, com si fos una cosa exòtica. Penso que hauria de ser un paisatge molt més comú, evoca aspectes que tots hi hauríem d'estar vinculats, el tema de la mediterraneïtat, per exemple, o inclús, els lemes de "la joia de viure". Aquest potencial els cellers el coneixen i penso que l'estan explotant molt bé.
En recordes alguna anècdota en especial?
— Sí que recordo un dia que vam anar al Priorat a tastar vins i en un restaurant de Falset ens vam trobar el propietari que allà mateix ens va convidar a anar al seu celler. Vam arribar al tros de les Aubagues, on fan el Buxos, i ens va presentar la seva família. Ell mateix ens va fer pujar damunt del seu remolc, vam veure les vinyes i li veies la il·lusió d'ensenyar les seves terres que tant havia cuidat. Estava emocionadíssim de fer tastar el seu vi, d'alguna manera, ens deia: "Aquí hi ha la meva criatura, mireu que bonica!".