La Xicra de Palafrugell: les dones que mantenen un plat de nom únic, el 'catxoflino'

PalafrugellEntro a La Xicra després d’haver reconegut el restaurant al carrer Estret de Palafrugell. Té la porta vermella, amb dos aparadors bonics, una taula a fora, i sobretot una escultura de dona al capdamunt de la porta que desprèn elegància i desimboltura al mateix temps.

Al vestíbul de La Xicra apareix la Montse Soler, la cap de sala. Ella va obrir el restaurant fa quaranta anys amb el seu marit, l’estimat i enyorat Pere Bahí. De fet, La Xicra va començar com una granja, i va ser al cap del temps que es va convertir en restaurant. De seguida hi va entrar a treballar la cuinera Anna Casadevall, i totes dues, la Montse i ella, són avui les ànimes del restaurant. I sobretot les que lluiten per mantenir un plat únic.

Anem al gra. La Xicra de Palafrugell és el restaurant on menjareu un mar i muntanya amb nom propi i únic. “No ens el vam inventar nosaltres, no, el nom de catxoflino, però potser sí que el vam recuperar i impulsar”, explica la Montse Soler, que afegeix que la paraula voldria dir “tros fi”. Mentrestant, la cuinera, l’Anna Casadevall, explica quin és el mar i muntanya que ha cuinat, perquè cada dia n’hi ha un de diferent: peus de porc amb mandonguilles i gambes, gambes de Palamós, esclar, que és el port pesquer proper.

Pa, oli d'oliva, olives i estovalles 

Els peus de porc estan desossats, les gambes són carnoses i de mossegada molsuda, plena, i la salsa del catxoflino és de les que demanen xucar pa, que aquí tenim una altra paraula local i molt viva, que fins i tot l’he llegit en rètols de forns de pa. I diguem-ho tot: quin pa el de la Xicra! És un pa rodó de crosta cruixent, amb molta molla, i la Montse el serveix en un cistellet de vímet i llescat a quatre talls. Un detall que et fa adonar que és un restaurant amb solera: el pa arriba a taula des del principi que t’asseus, juntament amb l’oli d’oliva verge extra, que és de producció local i d’història propera: l’elabora el marit de l’Anna Casadevall, es diu Mateu, i està fet amb oliveres de la població de Mont-ras. I si hem dit pa i oli d’oliva verge extra, esmento dos factors d’excel·lència més: un bol d’olives saboroses i una taula vestida amb estovalles blanques impol·lutes. 

El catxoflino l’he acompanyat de més plats: unes anxoves carnoses, que prepara l’Anna, amb pa amb tomàquet de veritat. Sé que l’expressió pot sorprendre, però les dificultats per trobar un pa amb tomàquet ben sucat, sense pinzell, sense trossos de la polpa al pa, em porten a dir-ho. A la Xicra el pa amb tomàquet és bo, pa de coca, i les anxoves són del calibre més gran que mai no havia vist. 

Després de les anxoves, un escabetx de verdures i verat, i tot seguit un carpaccio de gamba petita, amanit amb un bon raig d’oli d’oliva. Tots dos són plats freds, i ideals menjar-los com a entrants. La gamba del carpaccio tenia una bona mossegada, i l’escabetx, el punt del vinagre que fa ressaltar-ne el sabor. “No tots els vinagres van bé per als escabetxos”, explica la cuinera, que assegura que en té de molts tipus diferents segons els ingredients. Fins i tot un vinagre de mel. 

A les postres, com també a tota la resta de plats, a la Xicra hi ha un fet destacable: si en demanes mitja ració, aleshores et costa el 75% del seu preu. La dada és bona perquè llavors la recomanació és que feu un tast de dues postres diferents, i que inclogui el pa de pessic amb xocolata, flonjo, que es desfà a la boca. Una altra dada sobre els plats i els preus: a La Xicra també hi ha la possibilitat de menjar un menú de degustació, a 58 euros per cap, que inclou sis plats, entre els quals rostit, rap a l'all, l'escabetx i foie d'ànec i dues postres.

I aquí no s’arriba al final, perquè la Montse Soler és de bon conversar, i li podeu preguntar per curiositats del carrer Estret on està situat La Xicra (que als mapes trobareu com carrer de Sant Antoni, i no carrer Estret), i sobretot pregunteu-li per l'escultura d’art déco que està situada al capdamunt de la porta de La Xicra. Us n’avanço un petit fil: la va fer el seu marit, Pere Bahí, que era decorador, i amb qui va obrir la Xicra fa quaranta anys. Al costat de La Xicra, i al principi del carrer, un fanal, de ferro forjat preciosista, que també va fer Bahí. I al carrer, el record de Josep Pla, que en va arribar a escriure un llibre sencer. El Pere en va fer un altre en què recollia les receptes que apareixen en el llibre El que hem menjat de Pla, i que porta per títol El que menjava Josep Pla. Les millors receptes de l'Empordà petit.

Palafrugell viu del record de tots dos, i els que hi anem vivim del desig de menjar un catxoflino de La Xicra. La il·lusió de pensar quin catxoflino haurà cuinat avui l’Anna i el servirà amb alegria la Montse. Per quaranta anys més, La Xicra.