El radar suculent

La Real: hamburgueses clàssiques de la mà d’una família que se n’ha sortit

Aquest establiment del carrer València va néixer amb voluntat de ser un lloc per a la gent del barri

BarcelonaAquesta història acabarà a Barcelona i donant forma a una fantàstica casa d’hamburgueses del carrer València, La Real. Però abans, cal conèixer la història que hi ha darrere, plena d’amor, però també, malauradament, de dificultats. Com a fils conductors hi tenim la carn i el sucre.

Inscriu-te a la newsletter MengemInscriu-t’hi
Inscriu-t’hi

L’Eduardo Egui era pilot d’avions i es va enamorar d’una hostessa de vol, la Leonor Zambrano. Un bon dia li van dir que era diabètic i que no podria fer volar més avions comercials. Si el sucre se li descompensava podia ser fatal. El que per a molts seria un gerro d’aigua freda, va ser una gran notícia: per fi es podria dedicar al que sempre havia volgut, que era ser granger. La família tenia una finca en una zona remota de Veneçuela. Hi tenien bestiar de tot tipus: vedells, cavalls, gallines. Feien formatges. Una vida autosuficient. L'Eduardo i la Leonor tenien tres fills, l’Eduardo, l’Alejandro i el David. El gran, que es deia com ell, ho va aprendre tot a la finca. Es va posar a estudiar enginyeria, fins que un dia també va decidir fer cas a la seva autèntica vocació: en aquest cas la cuina. Va treballar en grans cases, com a la del reputat cuiner Carlos García, del restaurant Malabar i Alto. I va acabar obrint Caracas Catering, per fer alta restauració per encàrrec.

Cargando
No hay anuncios

Un mal dia, però, Eduardo Egui pare, el nostre ramader, va ser segrestat. Una pràctica que malauradament es duia (i es du) a terme en diversos països de l'Amèrica Llatina. Els segrestadors el van matar. La família va capejar el temporal i va fer gala d’un gran exercici de resiliència. La Leonor va veure que havia de treballar fort i va aprendre pastisseria. Va buscar els millors cursos i va estar amb Carlos García, Antonio Bachour, i durant un temps, va ser a Barcelona aprenent amb Christian Escribà. Ara es dedica a l’univers dolç amb la seva empresa Azucart. El sucre reapareix en aquesta història. Pel que fa al fill petit, va començar a escriure de gastronomia i a fer fotografies professionals de plats. Ara es dedica a representar restaurants de tot el món i fa anys que es va instal·lar a la capital catalana, perquè a Veneçuela vivien uns temps de molta incertesa. Va arribar una mica abans que el fill gran, l’Eduardo, que va venir a parar aquí per obrir l’hamburgueseria La Real el 2017 amb un soci, Arturo López. Havien d’estar-hi només uns mesos. Ell, la seva dona, i el seu nadó. Finalment n’han fet casa seva. I la seva segona filla ja prefereix parlar català, menjar olives i, esclar, afartar-se de fuet. No la podem jutjar.

El fil invisible

El coneixement de l’Eduardo del sector primari li va permetre triar bé els proveïdors, especialment pel que fa a la carn amb la qual fa les hamburgueses. La vedella li serveix el Mas Vall-Llosana de Castellterçol. Una granja familiar que li recordava la de la seva infància i amb la qual va connectar instantàniament. Sovint hi ha un fil invisible que trena les coses.

Cargando
No hay anuncios

L’Eduardo explica que part de l’èxit de la Real és que han fet hamburgueses clàssiques. Volien ser l’hamburgueseria del barri, per als veïns. I se n’ha sortit. No s’han apuntat a les modes de les hamburgueses espectacle, plenes de coses com gofres. Hamburgueses monstruoses. Ni a les smash burguer, pensades per amagar que la carn potser no és de gaire qualitat. Ells de smash n’ofereixen perquè hi ha qui la demana, però no és l’hamburguesa canònica, ni la que més venen. A La Real tenen una ceba que serveixen oberta en forma de flor que funciona perfectament com a acompanyament per compartir. I de la seva Veneçuela natal només n’han incorporat els tequeños, un fet relativament recent després de veure que a Barcelona estaven funcionant bé en altres establiments.

Quan van arribar a Catalunya els Egui no coneixien la realitat que hi ha aquí. Ara sí, i comparteixen algunes reivindicacions, com el fet que s’ha d’evitar que Barcelona perdi la seva identitat i els seus comerços històrics. Han fet amistat amb catalans. En el cas de l’Eduardo, sobretot gràcies als pares amb qui comparteixen l’escola on van els fills. Han vist també com hem canviat com a consumidors. El primer dia que van obrir tothom els demanava coberts. A ells mai se’ls hauria acudit. “És com menjar una arepa amb coberts”, diu l’Eduardo. Ara hi ha gent de tot, però molts comensals ja prefereixen menjar les hamburgueses amb les mans. Es van adonar que a Catalunya la gent té cultura gastronòmica i que valora el producte. I estan tranquils, perquè fent hamburgueses clàssiques amb bons ingredients saben que no passaran mai de moda.