Toti Soler: "No vull ser ni un clàssic, ni un flamenc, ni un 'jazzman', ni res"

Toti Soler (Vilassar de Dalt, 1949) s'adorm sovint escoltant la seva pròpia música: les peces lentes i subtils que ell i la seva filla anomenen transparències. Cinquanta anys després del cèlebre concert amb Ovidi Montllor a l'Olympia, Soler fa una vida silenciosa i tranquil·la. Nascut en una família de músics –el besavi era cantant d'òpera, la mare, pianista–, va trobar en la guitarra que li va regalar la seva tieta dues virtuts incontestables: el contacte directe del dit contra la corda, i la possibilitat de carregar-la a l'esquena i endur-se-la d'excursió. La resta ja se sap: més de 400 cançons i 37 discos, i haver estat l'acompanyant irreemplaçable de generacions d'artistes.

Un dels seus discos té un nom molt vitícola: Vinya Laia.

— Això ve de Karl Schefer, un editor suís, responsable de la revista Delinat. Schefer es dedica a vendre vins ecològics d’arreu del món. I feia una proposta: quan algú comprava una caixa d’un vi, hi afegia alguna obra artística del lloc: un pintor, un músic, el que fos. Aquí va trobar el Vinya Laia, d’Albet, i Noya, del Penedès. Van contactar amb mi i em van proposar fer una peça.

Per què va triar la buleria per a una cançó sobre una vinya?

— És com una buleria, però no és una buleria, eh. És el que he fet jo sempre. No he fet mai flamenc: he utilitzat els ritmes del flamenc –la buleria, la soleá, la seguiriya–, però l’harmonització sempre és meva. Sempre he jugat amb això: fer servir les formes, però subterrànies. Jo no soc un flamenc ni vull ser-ho. De fet, no vull ser res: no vull ser ni un clàssic, ni un flamenc, ni un jazzman, ni res. Molt menys un rocker, que és una música que fa més de mig segle que no aguanto.

M’ha semblat que el to de la cançó encaixava perfectament amb la vinya: té aquest punt d’alegria...

— Té aquest punt d’alegria de després d’haver-se fet una copeta, això sí. Jo vaig intentar fer un tema alegre, divertit, entretingut, que tingués ganxo. I crec que ens en vam sortir.

Fa anys que viu al Baix Empordà, una zona molt vinculada al vi.

— Viure aquí és tenir contacte constant amb vins de la zona. Per exemple, els de Roig Parals fan un vi excel·lent, que es diu Camí de Cormes. Després hi ha vins de l’Alt Empordà que m’agraden molt, com el Vinyes Velles, de Sant Climent Sescebes. N’hi ha que són molt bons i n’hi ha de més senzills, però que passen molt bé.

Té alguna preferència en concret?

— En general soc més de vi negre. Sobretot a l’hivern: fa fred, mengem més carn, i el negre ve més de gust. També m’agraden molt els vins del Duero. I a França també hi ha vins extraordinaris, però ja juguen en una altra lliga de preus.

I a Portugal?

— Quan hi anava sovint, amb el cantant Fernando Tordo, vaig descobrir els vins de Porto. Boníssims. Jo sempre intento beure i menjar les coses del lloc on soc. Si vaig a Itàlia, bec vi italià; si soc a Portugal, bec vi portuguès.

També ha passat temps a Suïssa.

— Sí, he fet moltes gires per Suïssa i fins i tot m’hi he quedat temporades. No és gaire conegut, però els suïssos tenen vins blancs molt bons. Sobretot els que es fan en zones de muntanya. Són vins excel·lents.

I durant la seva estada a l’Índia va tastar alguna cosa?

— Allà vaig cometre l’error de beure l’aigua pública que portaven uns homes en uns carretons i vaig agafar un bitxo. Vaig tornar amb 47 quilos. Va ser bastant dramàtic.

Com ho va solucionar?

— Vaig tornar a Catalunya, vaig anar a veure el meu pare, que era metge, a l'Hospital Clínic, i em van posar un parell d'injeccions, i es va acabar el problema.

Les temporades que va passar a Andalusia, va beure molta manzanilla?

— La manzanilla m’agrada molt com a aperitiu, amb una tapeta. El que passa és que és un vi que puja ràpidament al cap. Si no és menjant, de segons quins vins prefereixo no beure’n gaire.

I el xerès?

— M’agrada, però ha de tenir el seu moment.

Li agradarà saber que hi ha uns viticultors a Sud-àfrica que posen música de Bach a les vinyes perquè diuen que surt millor el raïm.

— No m’estranya gens, perquè la música de Bach és la música més equilibrada i més extraordinària que hi ha.

Com hi va arribar?

— La primera tongada de Bach la vaig rebre al conservatori, d’on vaig fugir. Després, l’any 69, a l’Spanish Guitar Center de Londres, vaig tenir un professor molt bo, l’Steven Murray. Era molt jovenet i no vaig valorar prou la música. Però quan tenia 40 o 41 anys vaig tornar a Andalusia per mirar de millorar la meva tècnica flamenca. I em vaig endur llibres, suites, tot el que tenia de Bach. En lloc d’aprendre flamenc, vaig aprendre Bach.

Estudiar Bach a un cortijo està molt bé.

— És meravellós. I llavors sí que ho vaig començar a entendre de veritat.

Fins a quin punt això que els flamencs diuen duende es deu a la quantitat d’alcohol que hi ha a les festes?

— L’alcohol pot tenir una certa importància, però el duende pot sortir sense alcohol, també. Jo crec que el duende hi és o no hi és. No recordo la Lole o el Manuel beguts. En canvi, sí que els recordo amb molt de duende. Una persona pot beure molt i de duende, res.

I vostè…

— Jo no soc un flamenc. Sempre ho he sabut. Però m’interessava aprendre dels estils als quals m’he acostat. Quan m’he acostat al jazz, he intentat aprendre una mica; amb el flamenc, amb la música de l’Índia… Sempre he intentat aprendre alguna coseta d’aquests mons. Però la gent tenia clar que jo no soc flamenc. Si ets flamenc, ho ets: s’hi ha de néixer.

Quins projectes té en marxa?

— En principi la meva vida professional ja no hi és. He patit molt de l’esquena, ara fa un any que em van operar. I estic molt content de no haver d’anar a fer concerts, la veritat.

I a casa, pot assajar?

— Sí, puc tocar a casa. I fem les nostres “barraques”: de cop i volta ens n'anem a Santa Caterina o a Tamariu… Són petites trobades, com el que fèiem amb el flamenc: festetes, reunions, un dinar. Toquem una mica: toca un, toca l’altre. Això m’agrada molt. És una cosa molt bonica, deliciosa.

A l’entrevista que li van fer a Vilaweb el 2024 parlava d’unes memòries.

— De vegades em sembla que tinc la boca massa grossa... He escrit coses, però al final, quan m’ho rellegeixo, penso que més val que em dediqui a lo meu, que és la guitarra, i que els escrits els facin els que saben escriure de veritat. Vaig començar a escriure una cosa, però no em va agradar massa l’esperit que tenia: una mica trist i decebut. I és una llàstima, perquè en algunes històries n’hi ha per sucar-hi pa. Però és que per escriure s’ha de saber escriure, i no és el meu ofici. Jo llegeixo molt i alguna cosa he après, però definitivament no és el meu ofici. Si algú vol conèixer-me, que escolti la meva música, que és com realment explico les coses.

Però el títol del qual parlava, Dilluns cobrem, és un bon títol.

— Ve d’un acudit de músics: “Les tres mentides del mànager després d’un concert”. Primera: “Nois, això ha anat molt bé”. Segona: “Ha vingut molta gent”. I tercera: “Dilluns cobrem”. “Dilluns cobrem” no s’ho creu ningú, perquè sempre es tarda molt més a cobrar. La vida del músic és dureta.