Roger de Gràcia: "El secret de la vida és no mirar-la directament als ulls"
Periodista i comunicador
Quan Roger de Gràcia (Barcelona, 1975) li va explicar a la seva mare que escriuria un llibre sobre la fòbia social que pateix des de petit, ella el va advertir que no el contractarien enlloc mai més. No sembla que hagi estat el cas. Des de la publicació de Digue'm boig l'any 2023, De Gràcia ha continuat treballant al pòdcast Tenim paraula de Catalunya Ràdio, i amb Júlia Otero a Onda Cero. Al seu llibre, i també a la conversa, apareixen el cos, el cap i la beguda, com a costum, com a aprenentatge i com a límit.
Així que prefereix la cervesa.
— Ho he intentat amb el vi moltes vegades. Puc beure’n. No em desagrada. Sé distingir si un vi és superbo o superdolent. I puc dir que m’agrada més el negre que el blanc perquè té més cos, perquè té aquesta sensació de la terra, perquè el blanc em sembla com si el vi l’haguessis depurat i l’haguessis portat a un lloc massa fi. Tinc la sensació que el blanc em puja al cap molt de pressa, i això em posa nerviós. En canvi, el vi negre, el sento més al pit. Però continuen sent dos gustos que sento que van per davant meu.
Com?
— A la vida passa: hi ha gustos que van avançant a mesura que tu vas avançant. A mesura que et vas fent gran, per exemple, atrapes el gust de la cervesa. Però costa molt que t’agradi. Et passes anys bevent cervesa sense que t’agradi i un dia dius: “Hòstia, ara ja m’agrada”. Amb el vi, encara sento que va per davant meu. No sé si l’atraparé algun dia o no. És un gust que no acabo d’entendre del tot.
I el de la cervesa quan diria que el va “atrapar”?
— Crec que va ser quan va néixer el meu fill, amb l’aclaparadora responsabilitat de la paternitat. Després de l’escola, el berenar, el sopar, després de totes les responsabilitats, quan el nen ja dormia, sortíem a la terrassa, obríem una cervesa i era com: “Oh, per fi”. Allò que veies fer a les sèries americanes, al Homer Simpson. Suposo que lligava la cervesa amb l’adultesa. Era una cosa d’adult i jo volia fer una cosa d’adult. I és cert que moltes vegades, les coses, si triguen a arribar, són més plaents. Aquesta obsessió de tenir tota l’estona el plaer potser l’hauríem de revisar.
A Digue’m boig (Columna, 2023) apareix la dimensió lúdica de la beguda: el joc al voltant de l’alcohol, però també el joc com a manera de relacionar-se amb els altres.
— Quan deixes de tenir un esperit lúdic, és com si volguessis abandonar del tot la infantesa. Com si diguessis: “S’ha acabat jugar: soc una persona adulta”. Però el joc et salva perquè és una mirada indirecta de la vida. La recerca de la veritat absoluta és com mirar el sol directament, i això no és bo, perquè et fa mal als ulls. Jugar és mirar de reüll. Et permet respirar, et dona temps. Durant una època jo estava obsessionat amb la veritat i la puresa de les coses, i això porta molta frustració, i intentes compensar la frustració amb plaers, i els plaers enganxen. Fins que descobreixes que el secret de la vida és no mirar-la directament als ulls.
També parlava de com l’alcohol l’ajudava a “baixar” el cervell. Encara té aquesta sensació?
— El que tinc ara és la sensació que ja no ho necessito, i això em calma molt. Tinc puntes d’angoixa, però tapar-ho o alleugerir-ho amb substàncies… gairebé no ho faig mai. Quan bec, ara ho faig d’una manera lúdica, per estar amb amics, per ballar, i no per compensar el dolor. Però és bastant recent. No fa massa que tinc aquesta mínima seguretat.
I per què la cervesa?
— Trobo que el gust de la cervesa s’assembla molt a la vida: un punt d’amargor, però fresc. És refrescant i al mateix temps et dona pel sac. Fas un glop i penses: “D’acord, refresca”, i després et queda el gust amarg. Però és refrescant, i tens el dubte, i per això tornes a fer un altre glop: “Això m’ha agradat? Ai, ara no me’n recordo. Segur que ho he passat tan malament?”. I segueixes.
Té alguna mania?
— No en tinc cap.
Cap copa de vi per als dies especials?
— No. Fins al punt que la gent em diu: “Home, no pot ser no tinguis ni una copa a casa”. Però és que ni tan sols hi penso. A més, crec que si les coses són bones, tampoc no cal muntar grans parafernàlies.
Això explica el vídeo que he vist, on brindava amb cava calent…
— Per a molta gent deu ser un horror. Però jo poso per davant el fet i les persones: el ritual va a remolc de la felicitat. Quan estàs francament bé, tot t’importa bastant poc.
Més enllà del gust, hi ha alguna cosa del vi que li interessa?
— Ara estic a la Catalunya Nord i aquest paisatge em sembla meravellós perquè ho aglutina tot: el Pirineu que cau cap a l’aigua, l’Albera, els pobles de la costa de Banyuls, Portvendres, Cotlliure… I, enmig, les vinyes, cultivades amb una verticalitat al·lucinant. Veus terra que gairebé està a punt de caure cap al mar… Tot això té una màgia especial. Però el producte que n’acaba sortint… No sé si em falten anys o experiència.
Creu que també és per la falta d'una relació diària amb el vi?
— Sí. En el nostre món, el vi és més excepcional: festa, celebració. Per això, quan vas a prendre alguna cosa i vols demanar un vi, tens por de cagar-la. El vi, si no el tens a la taula, costa integrar-lo.
Ha vist un canvi des de la taula dels seus pares a la seva?
— Suposo que sí: els meus avis tenien més vi a taula. Però quin vi era? Un vi més de batalla. El vi de cada dia, de celler, que s'allargava amb graciosa. Suposo que això, als meus pares, els semblava una porqueria. I llavors va venir l'època en què el vi de batalla va desaparèixer i va aparèixer, de cop, el vi de l’hòstia. Com pot ser que vins que fa quatre dies es venien al celler gairebé per fregar l’escala de sobte valguin sis-cents euros l’ampolla? Davant d’això, els pares es van quedar una mica aclaparats i van dir: “Saps què? Quan us aclariu, ja m’ho direu”.
Té la sensació que els joves beuen menys?
— El món del meu fill em queda una mica lluny, esclar. Però sí que em dona la sensació que estan més enfocats en la “vida forta”: el gimnàs, les proteïnes. Sempre hi ha una tirania que t’arrossega, una veu majoritària que et crida cap a un lloc: abans era desfasar-se, i ara és aparentar. Ells viuen una doble vida, entre la vida personal i la vida a les xarxes.
Però hi ha alguna cosa del vi, en particular, que els distanciï?
— L'altre dia, a la ràdio, vam parlar amb una DO de vi a Castella i deien que el consum de vi estava baixant bastant entre els joves. Ells explicaven que potser hi havia hagut un excés de venda o de discurs del vi des de l'elitisme que havia distanciat els joves, que havia fet que tinguessin por d'entrar en aquest món i no entendre'l. "A veure si no entendré que aquest és un Priorat o un Don Simón, si té gust de canyella o de tòfona". Això tira enrere. El llenguatge hi és, i està bé, i s'ha d'aprendre. Però també hi ha d'haver l'experiència grupal de passar-ho bé amb un vi que estigui bo i prou.
Com tracta el tema de l’alcohol amb el seu fill adolescent?
— Ell en parla bastant més tranquil·lament del que ho podíem parlar nosaltres. A mi em costa més, perquè encara formo part de l’antiga escola de les indirectes, de l’“Ep, vigila”, de la idea que amb el missatge subliminar ja tirem. A més, com que soc d’una generació que ha passat per borratxeres, per proves amb les drogues, i ha vist que no era tan greu… Al meu pare li deies que t'havies fumat un porro i es pensava que l'endemà t'estaries punxant heroïna. Ells feien aquesta cadena d’esdeveniments terribles. Nosaltres ho hem passat malament en alguns moments, però hem vist que no et mories i que tampoc t'enganxaves, si no ho acompanyaves de certes maneres de ser o de circumstàncies concretes. No ens fa tanta por. Ara, amb el fill, en parlem, però més des d'una observació diària i continuada. Des de l'“anar fent”, però sense amagar-ho. Abans era un “anar fent” amagant.
El seu fill s’ha interessat pel seu llibre?
— Sí, però no massa. Té 15 anys i és un xaval molt alegre i feliç. Jo li he anat explicant que tinc aquesta condició, però aquí noto que hi ha un salt generacional: així com la meva mare no parlava mai de sentiments i la meva generació només començava, ells, a l’escola, en parlen molt més. Que jo fes un llibre sobre salut mental no el va sorprendre especialment. Li va semblar una cosa gairebé normal. Més enllà d'això, no se l’ha llegit perquè no llegeix cap llibre.
Però li agradaria que el llegís en algun moment?
— Em penso que sí. És una manera de saber més l’un de l’altre. I el coneixement mutu mai destorba, mai és massa: mai acabes d’entendre l’altre per molt que en sàpigues, igual que mai acabes d’entendre’t a tu mateix. No crec en la por que “si en sabem massa es perd la màgia”. Ningú és tan llest per saber-ho tot, ni de l’altre ni d’un mateix. Sempre hi ha misteri.