Martí Melcion: "En realitat, jo advoco per una vida més de dinar amb vi"

Martí Melcion (Barcelona, 1995) és l'il·lustrador dels joves barcelonins. Amb una mala llet que no exclou la tendresa cap allò que l'envolta, Melcion ha sabut capturar en les seves vinyetes i animacions bona part de l'estat anímic i del dia a dia de la seva generació. De la seva col·laboració amb EVA (3Cat), ha sorgit Elma i els seus amics (Random Comics), que es publicarà a l'abril.

He vist l’Elma bevent molta cervesa, però em penso que no l’he vist bevent vi.

— Potser algun cop sí que hi havia una copeta de vi, però és veritat que normalment sempre són birres, perquè és una mica la meva cosa. Soc molt més de cervesa que de vi.

És una cosa generacional?

— Els meus amics, en general, són cervesers. Sí que conec gent que no té tan integrada aquesta cultura d’entaular-se a fer birres, en plan d’agafar un dia de la setmana i dir: “Ara farem unes quantes birres”. Aquesta gent potser és més de: “Ai, posi’m una copa de vi”, i si s’hi animen potser dos, o potser tres. Però sí: el meu univers va més al voltant de la birra.

I familiarment?

— Els meus pares sempre han sigut molt de menjar amb vi. No és que beguin molt, però sempre he tingut integrat a casa, des de petit, que ells, als àpats –sobretot caps de setmana i al sopar–, mengen amb vi.

Però vostè, avui, per dinar, prendrà cervesa?

— No, no. És veritat que a vegades els meus pares m’han dit que tinc una cultura del beure una mica menys mediterrània que ells. Jo soc molt poc de beure birra a casa. Mai bec sol, ni mai bec a casa, en general. Per mi va molt associat a l’oci, més que a una identitat del dia a dia.

Això de no beure a casa, ho relaciona amb el fet que casa seva és un espai de treball?

— Ho relaciono molt amb això. Soc bastant caòtic, molt TDAH, i crec que la meva manera d’organitzar-me la vida i poder-la trampejar és aquesta. Tinc molt clar que l’espai de casa ha de ser bastant ordenat. I no em queixo: m’encanta un dia de llevar-me, estar tot el dia a casa treballant i després acabar el dia mirant-me una pel·li. Però sí que m’agrada separar: és més tard, quan surto, que em desinhibeixo i aleshores potser faig tres, quatre birres. Més no, perquè llavors ja…

O sigui que fer una pausa per al vermut i tornar a la feina no és una opció.

— No… Com que soc autònom, potser un dissabte decideixo treballar. No tinc aquesta cosa de dir: “Va, avui dissabte, em faig una cervesa al migdia i ja està”. Si me’n faig una, que la cosa s’allargui. No m’agrada gaire la sensació d’anar una mica taja, així dipsy, i haver de fer alguna cosa. Si fes una birra o dues un dissabte i després hagués de fer feina… M’agrada molt la sobrietat. I crec que aquesta és la cosa una mica menys mediterrània que tinc: separar molt clarament el que és la sobrietat i la feina, i el que és desinhibició i el decompress.

Una de les coses que dibuixa són objectes animats. Com representaria els objectes del món del vi?

— Crec que una vegada m’ho havia plantejat, de fet. Crec que seria una cosa més sinuosa, potser. El vi blanc em porta a una cosa més sparkling, la sensació d’un dissabte amb una paella, que també és una cosa molt de la meva família. El vi negre, una mica més nocturn. Però molaria, perquè podria haver-hi alguns vins amb l’estat de la consciència més alterat, altres menys…

D'on li va venir la idea d'animar objectes?

— Recordo que, quan era petit, vaig agafar un joc que teníem dels països d’Europa, i els vaig resseguir i els vaig posar ulls i personalitat. M’imaginava França com un senyor així, i Alemanya com una senyora tal… Sempre m’ha sortit molt la cosa de dibuixar-los ulls i boca i nas a les coses. I el que intento fer sempre és una mica l’essència de l’objecte. Els pitis, per exemple. Què m'inspira un cigarro? Doncs una mica de tristor. La ciutat on viuen els pitis és com un gran cendrer, tot està brut… I els cafès em feien la sensació de productivitat; per això agafen un tren, al matí.

Ha parlat del vi blanc i la paella. Relaciona el vi amb menjars elaborats?

— Ho associo molt amb això: si dinem i fem un dinar currat, doncs bevem vi. Però realment, els pares bevien vi per sopar encara que mengessin patata amb mongeta tendra. El que passa és que els meus germans i jo no ho hem heretat. Tot i que jo soc el més gran, donem-los una mica de temps.

Creu que s'està perdent perquè no tenim tanta cultura de reunir-nos per menjar?

— Crec que també hi ha un tema de com de difícil és independitzar-nos sols o en parella. Si sempre vius amb companys de pis i no hi ha una tradició arrelada de dir "els dissabtes dinem tots junts", encara que hi hagi bon rotllo, la tendència és que tothom vagi al seu aire; cadascú es fa el seu dinar i sopar, i no es dona tant el moment d’ajuntar-se. Si vas a viure amb la parella, i cada dia dineu i sopeu junts, potser sí que es pot començar a donar més aquest moment del vi, perquè és una cosa compartida. Tot i que tampoc seria gens greu que una persona se servís una copa de vi i digués: “Bona nit”.

La imatge d’algú amb un tàper i una copa de vi al menjador d’una oficina…

— Això també és veritat. Potser abans sí que hi havia una mica més aquest costum. El meu pare es podia fer tranquil·lament una copa de vi al menjador de la universitat. Quan jo vaig ser professor a l’ESCAC crec recordar que, a vegades, al menjador dels profes, potser algú es feia una copeta de vi. Però sí que hi havia el clixé… Tot s’ha tornat una mica així: “Ai no, jo, un got d’aigua”. En realitat, jo advoco per una vida més de dinar amb vi. Justament ara estava recordant…

Endavant.

— Fa uns anys, en acabar el curs escolar, els pares es van ajuntar per fer-li un regal a la tutora i a la seva parella: un sopar a Els Pescadors. Van dir: bé, ja ens passareu la factura del que demanin. I recordo que em van dir: "hòstia, han anat a Els Pescadors, no s’han demanat vi i s’han demanat de postres dos cafès amb llet". I se’m va quedar molt gravat, perquè la veritat és que és molt poc disfrutón. Tens l’oportunitat de menjar marisc, que jo crec que és el que associaria més amb beure vi, i res.

Al pòdcast de l’Ot Bou va parlar de la desaparició del seu paisatge sentimental a la Vila Olímpica, del fet que allà on hi havia les orxateries de tota la vida ara hi ha un bar aleatori.

— L’experiència de la Vila Olímpica no s’assembla, crec, tant a ser de Barcelona. Bé, és una mica el que diria qualsevol persona de Sants, o de Gràcia… Però és veritat que la Vila Olímpica és una cosa rara, rara. Per mi és estrany anar-hi, perquè és un lloc que se m’ha quedat molt desmanegat. Els meus pares ja no viuen allà. Dels establiments que hi havia no en deu quedar ni un. I em vaig desvincular molt de totes les meves amistats del barri quan vaig anar a estudiar el batxillerat artístic a la Massana; tenim bon rotllo, però no tenim relació. És un barri que ha canviat moltíssim i, alhora, no tinc ningú amb qui quedar, així que, quan hi vaig, no tinc la sensació de tornar enlloc. Vaig allà i no ho reconec gaire.

D’alguna manera això ha fet que es relacioni d’una manera diferent amb els llocs?

— Em costa una mica… Crec que tinc un punt de fred, en realitat. Tinc amics de fa anys i panys, però no tinc amics de tota la vida. He de dir que, per a mi, és una red flag que algú canviï de grup d’amics cada pocs mesos, en el sentit de renovació de plantilla. Tinc amics de fa més de deu anys, però no tinc aquesta cosa de la continuïtat, de dir: “Aquesta persona i jo ens hem vist créixer, ens hem fet grans junts”. Crec que això ha fet que sigui una mica més d’anar a la meva. Soc gelós de mi mateix.