Francesc Colomer: “No espero fer un gran vi, sinó un vi nostre, per portar-lo a casa d’algú i dir: «Aquest l’hem fet nosaltres»”

Després de guanyar el Goya al millor actor revelació l’any 2011 per la seva interpretació a Pa negre, Francesc Colomer (Vic, 1997) ha compaginat la carrera interpretativa –en pel·lícules com Vivir es fácil con los ojos cerrados, La vampira de Barcelona, Beach House i sèries com Vintage– amb una passió més terrenal: la vinya familiar.

Ens han xivat que tens vinyes. 

— Soc de Sant Vicenç de Torelló, a Osona, on ara gairebé tot el conreu és de secà i la vinya és poc habitual, tot i que últimament algunes finques n’han tornat a plantar. Al costat de casa hi havia uns camps que s’anomenen “els camps de la vinya”, perquè antigament se n’hi cultivava. El meu pare volia recuperar una mica aquesta tradició. Fa cinc o sis anys, li va fer molta il·lusió plantar ceps, de cinc o sis varietats diferents, blanques i negres. Tot ho fem nosaltres, assaig i error: provem, aprenem i anem millorant.

Quin tipus de coses has après a fer?

— De tot: com plantar-los, emparrar-los, aplicar-hi coure i el sofre… Un any no ho vam fer a temps i ens va perjudicar la collita. Ara som més rutinaris. També hem collit i premsat el raïm; els primers anys ho feia jo mateix amb els peus. Ara ja tenim una premsa, una desrapadora i un dipòsit, i ens ho prenem més seriosament. Aquest any esperem que sigui millor, perquè ja tenim més experiència i els ceps han crescut.

Com ha anat els altres anys?

— Hem fet pocs litres, però ja fa il·lusió perquè és teu i l'has cuidat tu i l'has vist créixer. Al final, tant si és bo com si és dolent, tu el sents bo perquè te l'estimes. Un any ens va quedar amb poca graduació perquè el vam collir aviat, era gairebé un most. Però no espero fer un gran vi, sinó un vi nostre, per portar-lo a casa d’algú i dir: “Aquest l’hem fet nosaltres”.

Com t’agradaria que fos aquest vi, idealment?

— Amb cos, però alhora suau, que entri bé i deixi un bon gust, i que es noti que està fet amb estima.

Te l’imagines amb alguna etiqueta?

— El primer any que vam fer les primeres ampolles va coincidir amb el naixement de la meva neboda. Per Nadal, vam agafar una ampolla i la meva mare, a qui li agrada molt pintar, va fer un dibuix. Jo li vaig demanar al ChatGPT que m’escrivís un text èpic per a l’etiqueta.

També vas participar en una iniciativa anomenada Vendimia de Cine.

— Fa anys tenia una representant que estava relacionada amb els cellers Torres. Ella organitzava la verema de Jean Leon. L'hi he agraït molt: em va ensenyar una mica aquest món del vi, i de la vinya, i passar temps amb gent relacionada amb el cinema collint raïm i compartint experiències… També hi havia una part de competició, perquè es feien dos grups, i havíem de trepitjar el màxim de raïm. Era un dia molt bonic. 

Tens alguna recomanació?

— Fa poc vaig obrir un Mas La Plana de la Família Torres, que em va regalar aquesta representant. Recordo tastar el vi i notar la diferència que hi ha amb el vi que estic acostumat a beure.

Has treballat en una part no tan sofisticada de l’alcohol. Els amics de Beach House (2023) no prenen precisament vi delicat. Amb quina manera de beure t’identifiques més?

— Crec que és un procés. Quan era més jove, feia la típica cosa de beure per la festa major, en una situació en què la finalitat no era gaudir pel gust de la beguda, sinó perdre una mica el control. Ara prefereixo disfrutar de les ocasions per beure un bon vi, i no pas beure per beure.

Amb els amics teniu tradició de prendre vins junts?

— Sempre hi ha alguna ampolla de vi a taula. Segurament ara bevem menys, però intentem ser més selectius. És una cosa que compartim. I alguns hi entenen bastant.

Si et donéssim la carta de vins perquè el triïs, ho faries tu o l’hi passaries al teu amic?

— Al meu amic [riu]. Hi ha gent que té molta memòria i recorda el nom del vi que va prendre a no sé on i que és molt bo per això i això altre. Jo no, aquesta part no la tinc. Potser soc més de la terra.

El cava t'agrada?

— El relaciono molt amb Nadal, amb acabar l’àpat i brindar amb una copa perquè estàs amb els de casa, amb la família. Però és una cosa que relaciono més amb les tradicions.

I aquesta és una tradició que seguiràs el dia de demà?

— Sí. M'agrada mantenir les tradicions que he vist a casa meva. Estic content amb el que he viscut i el que he vist, i vull seguir mantenint aquestes maneres de fer.

Moltes escenes de Vintage (2024) passen en una cocteleria. T’ha interessat mai aquest món?

— Sí, però diria que no tant. M'interessa més el món dels cellers.

En la sèrie fas d’un personatge que entra a la vida laboral amb 28 anys. Com ha estat fer del Teo, tu que vas començar a treballar de tan jove?

— Jo sempre he mirat de buscar feina i treballar. Mai m'ha agradat estar a casa esperant que arribessin les coses. Però puc arribar a entendre el que els ha passat a molts joves. Ens han venut la idea que si tenies la gran carrera, que si feies mil màsters i cursos, tindries una vida fàcil, i hem vist que no és així. Però també hi ha un punt personal de no voler treballar. Conec casos al meu entorn que fan un màster i un altre perquè no volen entrar al món laboral. En part és per por. Entrar al món laboral és com entrar a la vida adulta. 

Amb dotze anys, en el teu cas.

— Sí, amb Pa negre [2010]. Però diria que no va ser treballar. Tenia un contracte, un horari i un calendari, però per a mi no era treballar. Treballar de debò va ser quan tenia vint anys i havia acabat la formació. En aquell moment va ser quan vaig pensar: “Ara sí que comences a treballar i fins que et jubilis”.

Ara en què estàs treballant, si es pot saber?

— Estic en una empresa d'automatització industrial. És la meva feina fixa, que compagino amb els projectes de cinema i teatre que puguin anar sortint.

Vas tenir clar des del principi que hauries de tenir dues feines?

— No. La meva idea inicial era dedicar-me només al món de la interpretació. Però tots sabem que és un món complicat. Va ser durant el confinament que vaig estar una temporada sense feina i vaig decidir buscar-me un pla alternatiu. Si hagués dit “No, jo només soc actor”, potser hauria d’haver malviscut, i no tenia ganes de fer-ho. Em dona tranquil·litat tenir una feina estable. Després, si surt un projecte audiovisual, m’he d’esforçar per compaginar-ho tot, i vaig molt de bòlit, però també ho gaudeixo.

Ser famós de tan petit ha condicionat la teva vida social?

— Diria que molt poc. De tant en tant algú deia: “Mira, el de Pa negre”, però m'ha passat poc. Va ser una pel·lícula que no va ser popular entre els joves, i això em va ajudar molt. Si hagués fet una sèrie famosa hauria estat diferent. Segur que la fama porta coses positives, però jo valoro bastant poder anar tranquil pel món.