Gastronomia

Fideus 'made in' Taiwan: una tradició mil·lenària que es resisteix a desaparèixer

La producció artesana de pasta ha anat decreixent en detriment de la industrial ja que és molt més laboriosa

Text: Laura Fornell | Fotos: Oscar Espinosa
i Text: Laura Fornell | Fotos: Oscar Espinosa

TaiwanEn un pati amagat entre diverses cases a la petita localitat rural de Fuxing, situada a la costa oest de Taiwan, un matrimoni d'uns seixanta anys es mou ràpidament d'una banda a l'altra per col·locar acuradament al sol el que des de lluny semblen enormes llençols. Fa anys, aquesta mateixa escena es podia veure a molts patis del barri, però avui la família Lin és una de les últimes que segueixen preparant fideus a mà seguint el procés tradicional que s'ha anat passant de generació en generació. “Ara la majoria els fan a màquina, que és molt menys pesat i es pot produir més, però nosaltres seguirem la tradició fins que ens jubilem”, diu Lin Zheng Yi, de 63 anys, que fa des de les cinc del matí que treballa i ara, sis hores més tard, està penjant les fines tires de fideus al pati.

Zheng Yi és la tercera generació de la seva família que es dedica a elaborar a Taiwan aquest tipus de fideus fets a mà, anomenats misua o mian xian en mandarí. “La meva família prové de la província de Fujian, al sud-est de la Xina, des d'on van portar aquesta antiga tradició que té més de dos mil anys”, diu Zheng Yi, que va aprendre la tècnica del pare quan era petit. “Són fideus extrallargs i prims que tradicionalment es menjaven els dies festius o per celebrar els aniversaris com a símbol de longevitat, però actualment es mengen cada dia”, afegeix Liao Li Mei, de 60 anys, que fa 37 anys que és al costat del seu marit mantenint viva aquesta mil·lenària tradició.

Cargando
No hay anuncios

Farina de blat, aigua i sal

L'endemà, com cada matí, el matrimoni està preparant la massa feta únicament a base de seixanta-sis quilos de farina de blat, aigua i sal. Després d'amassar-la i deixar-la reposar perquè adquireixi flexibilitat i no es trenqui quan l'estirin fins que quedin fils d'uns cinc metres de llarg. Tot el procés té lloc a les dues habitacions de la casa que donen al pati on després penjaran els fideus com si es tractés de la bugada. A l'habitació més gran, d'uns 20 m², amb parets blaves plenes de fotografies i retalls de diaris emmarcats coberts per una capa de farina, hi ha sis petites màquines amb rodes per poder-les moure d'un lloc a l'altre i deixar espai en funció del que s'estigui fent en aquell moment. "Unes serveixen per preparar la massa, altres per estirar-la per poder fer els fideus i altres per tallar i envasar", explica Zheng Yi que en aquell moment és al centre de l'habitació pastant de genolls mentre de fons se sent música taiwanesa que surt del mòbil.

Cargando
No hay anuncios

Mentre a l'habitació del costat, una mica més petita i sense tantes decoracions a les parets, Li Mei va enrotllant una tira de massa en dues canyes de bambú que estan subjectes per un extrem a la paret. Quan té tota la tira col·locada a les dues canyes l'estira fent diversos moviments de tisora, després les penja en un suport col·locat a una cantonada de la sala que ocupa pràcticament la meitat de l'espai per deixar que els fideus s'estirin amb el pes. Zheng Yi deixa reposar la massa que estava preparant i se'n va a l'habitació del costat amb la seva dona per continuar estirant les tires de fideus que ha deixat penjades. Després de tirar-los una mica de farina per sobre, els posa una tercera canya al mig, fa uns quants moviments de tisora més perquè quedin més fins i els torna a penjar al mateix lloc perquè se segueixin estirant.

Cargando
No hay anuncios

En acabar torna a l'habitació on hi ha la massa que ha deixat reposar, la talla i mentre la va repartint en safates de plàstic, la porta que dona al pati s'obre i apareix una dona, una clienta habitual que ve a comprar un paquet de fideus. Després de cobrar-li els 80 dòlars taiwanesos (uns 2,50 euros) comença a estirar amb les mans els trossos de massa que va col·locant en espiral de nou a les safates. "Passo els rul·los de massa per aquestes dues màquines diverses vegades per estirar-los més encara, fins que quedi una tira més fina", ens explica Zheng Yi, que no ha parat d'empolvorar farina per sobre durant tota l'operació i ara recull la massa, que ja només fa uns dos centímetres de gruix, col·locant-la de nou a les safates que després utilitzarà la seva dona per estirar-les encara més a les canyes de bambú. Tots dos treballen descalços, pràcticament sense parlar, cadascun concentrat en la seva tasca mentre la música que sona de fons va marcant el ritme dels seus moviments.

Cargando
No hay anuncios

Un ritual diari

A mig matí, igual que el dia anterior, el matrimoni comença a treure els fideus al pati, on el sol i la brisa suau els acabarà assecant. Tenen instal·lada per tot el pati una estructura de fusta amb forats per poder subjectar les canyes de bambú en què estan enrotllats els fideus. Primer claven les tres canyes en una de les barres verticals i afegeixen una quarta canya per estirar els fideus des de l'altre extrem i fer-los més fins. Mentre ell aguanta les canyes ella estira els fideus fent moviments com si estigués sacsejant un llençol. Un cop acabada l'operació, els tornen a penjar. Quan ja n'han estirat uns quants, els van col·locant en horitzontal per tot el pati perquè es vagin assecant al sol. En un moment el pati queda pràcticament cobert de fideus com a hamaques gegants de fils molt fins, de només uns mil·límetres i d'uns 5 metres de llargada. El pas següent serà doblegar-los per la meitat amb una altra canya i penjar-los en vertical, convertint les hamaques en cortines d'uns 2 metres d'alçada, amb la part inferior que s'arrossega per terra. Al cap d'uns minuts i després de comprovar-ne la humitat, els lliguen amb un cordó. “Els lliguem perquè en estar penjats, els fideus se segueixen estirant i la part inferior és més fina que la superior, i així evitem que la part inferior quedi sobreexposada al sol”, ens explica Lin Zhangyu Zhi Qi, la mare de Zheng Yi, de 80 anys, que, tot i que fa anys li va passar el relleu al seu fill, li continua donant un cop de mà i supervisant el procés.

Cargando
No hay anuncios

Mentre el seu fill i la seva nora segueixen estirant els fideus al pati i penjant-los al sol perquè s'assequin, Zhangyu Zhi Qi controla el forn on es couen des de les cinc del matí els fideus que van assecar el dia anterior. El forn de llenya és a la cuina familiar, en un extrem de la casa, al final d'un estret passadís que dona accés a les petites habitacions on viu la família Lin. Just abans d'arribar a la cuina hi ha una petita habitació amb diversos ventiladors serveix per assecar els fideus quan plou i on es refreden els que van sortint del forn. Un rudimentari forn de llenya alimentat d'encenalls de fusta i que pràcticament ocupa tota la cuina és on es couen els fideus durant sis hores omplint la diminuta habitació de fum. “Els fideus blancs es tornen vermells després de passar pel forn al vapor”, ens explica Zhangyu Zhi Qi embolicada en un núvol de vapor després de tancar la porta del forn. “Venem dos tipus de fideus, els secs i els cuits al vapor, que són els que tenen aquest color més vermellós”.

Cargando
No hay anuncios

Mentrestant, al pati, el matrimoni ja ha començat a recollir els fideus i els van deixant al terra de la sala. Li Mei s'asseu en un tamboret baix i va traient les canyes de bambú dels fideus que estan tirats a terra, traient les parts més gruixudes que estaven enganxades a la canya. Si veu que alguns encara estan una mica humits els torna a treure al pati perquè s'assequin, ara ja més curts perquè els ha anat tallant. Els va col·locant en un carro, i els excedents els posa en cistelles: són els que després vendran a granel. Durant aquesta estona no paren d'entrar clients a comprar paquets de fideus. “Venen a tota hora perquè no tenim horaris”, diu amb un somriure, “els nostres clients saben que sempre som a casa”, comenta Li Mei.

Cargando
No hay anuncios

Al migdia arriba Lin Weini, la filla petita del matrimoni, de 28 anys, a dinar amb els pares i l'àvia. “Els ajudo de tant en tant, però ni jo ni els meus germans grans, de 32 i 36 anys, estem interessats a continuar amb la tradició familiar i hem buscat altres maneres de guanyar-nos la vida”, diu asseguda al costat de la seva mare. “És una feina molt pesada i sacrificada, i tot i que em sap greu que es perdi l'ofici que vaig aprendre del meu pare i del meu avi, m'alegro que els meus fills es dediquin a altres coses”, afegeix Zheng Yi mirant amb orgull a la seva filla.

Quan acaba de menjar, el matrimoni reprèn la feina. Zheng Yi a l'habitació principal tallant amb una màquina els fideus vermellosos cuits al vapor que es vendran a granel per fer sopes, i Li Mei al saló, asseguda en un tamboret baix en un racó al costat de la seva sogra que segueix amb atenció una telenovel·la, empaquetant els fideus secs. Va pesant i fent petits manats de fideus que lliga amb una goma. Per acabar, fa bosses de sis manats on posa l'etiqueta del producte i les segella amb una petita segelladora.

Cargando
No hay anuncios

“Abans gairebé tots els nostres veïns feien els fideus a mà com nosaltres”, diu amb nostàlgia Zheng Yi mentre ens mostra una fotografia antiga feta des d'una teulada on es veuen diversos patis amb fideus assecant-se al sol, “i d'aquí a pocs anys ja no es veuran més patis com el nostre”. Però fins aleshores, Zheng Yi i Li Mei continuaran treballant de sol a sol per elaborar els deliciosos misua que van portar a Taiwan els migrants xinesos provinents de Fujian des de principis del segle XVII.