El Vi de Fang de la Mariona Masdeu; el vi de la riuada

Era la nit del 22 d’octubre del 2019. El riu Francolí, aquest riu de nom no gens ferotge, va fer una crescuda terrorífica. Se’n va parlar a la tele, a la ràdio, surt a la Viquipèdia. El cabal va superar els 1.200 metres cúbics per segon, quan el dia abans, els dies abans, sempre, no passava del metre cúbic per segon. Deien que si va ser una llevantada, que les canyes feien tap, que algunes parts de la llera van quedar en roca viva. Aquella nit el Celler Rendé Masdeu –que era un nom que tothom, qui més qui menys, havia sentit anomenar– va desaparèixer engolit per l’aigua. De cop, aquell celler estimat de la Conca de Barberà ja no existia. La gent del vi és solidària i els dies següents ho va demostrar. Sempre ho ha demostrat, com quan l’huracà Gloria es va endur la teulada d’un altre celler estimat: Vall Llach, al Priorat. Els van oferir de tot. Raïm per vinificar, el que calgués per tornar a començar, per tirar endavant de moment.

De les restes d’aquell desastre en van quedar només, salvades de miracle, les ampolles dels vins de criança. Estaven cobertes de fang de dalt a baix, i com que no duien etiqueta, ni s’hauria vist, era impossible saber què hi havia allà dins. Les van posar a la venda d’aquella manera –jo en tinc una– i tothom que va voler ajudar comprant se’n va endur una petita joia a casa. Una part de la història del vi. Si un dia l’obro, sabré què hi ha a dins? No, no l’obro. La tinc dreta, a la taula on escric, com una escultura que em recorda la fortalesa i la fragilitat.

L'esperit de la cimera

No puc deixar de dir que en Josep Pitu Roca, el cambrer de vins d’El Celler de Can Roca, la que tot el món del vi considera la màxima autoritat (però també la màxima humilitat) del món del vi, va trucar la família i els va dir que els en comprava totes les ampolles que tinguessin. Això és perquè els tres germans Roca, en Josep, en Pitu i en Jordi, aquell any, eren els ambaixadors del Programa de Desenvolupament de l’ONU, i feien el menú i el maridatge de la Cimera del Clima. Se’n recorden? La Greta Thunberg hi va anar en barca de vela. Aquelles ampolles enfangades, plenes de dolor, de misteri, de cultura i de lliçó van ser a la taula i a la copa dels ministres, dels caps d’estat i del secretari de les Nacions Unides. Allò va ser, justament, esperit de vi, aquesta expressió tan bonica, perquè aquell vi era l’esperit de la cimera.

I des d’aquell dia, al Celler Rendé Masdeu fan el Vi de Fang, que és el que avui tenen a la copa. Amb una varietat principal que potser no coneixen, el garrut, que es combina amb una que segur que coneixen, la sirà.

He fet servir –que no pas “gastat”– molt de blanc per explicar aquesta història, i això em deixa menys blanc per parlar del vi. Cullen a mà, fermenten en la clàssica tina de roure francès i fan la criança en aquesta tina durant set mesos. Al nas, si l'ensumen, poden imaginar què els diré que hi trobaran, però els puc jurar que no els enganyo. Hi ha fang, un fang que hi ha, de vegades, en alguns vins de la Borgonya que m’encanten. A poc a poc –han de ser pacients– s’anirà obrint. És tímid com un gos de gossera, que ha patit però que quan tingui confiança, t’ho donarà tot. Hi trobaran aquesta aroma d’humus (l’humus del sotabosc, vull dir). Aquella olor d’anar a buscar bolets, de tòfona o de xampinyó, i, de mica en mica, suaument, sortiran les fruites vermelles. Salivo mentre escric. I ara jo me’l prendria amb un picantó a la brasa, amb un filet amb herbes, amb vedella amb bolets.

El nou celler de Rendé Masdeu és molt a prop del que ja no hi és. Val la pena la visita, sobretot si hi ha la Mariona Rendé. Ella és suau i dura, ella és energètica i és elegant, ella és la simpatia màxima i la concentració total. M’agrada molt sentir-la parlar, perquè ella és exactament el seu vi. És el tipus de sommelier que m’agrada: molt feliç de ser-ne. Prenguin el Vi de Fang. És història.