Integral, sense greix, sense sucre… l'engany dels aliments 'saludables'

BarcelonaSense greix, sense gluten, sense sucre, vegà, integral… Els supermercats són plens de productes que s'anuncien amb un reclam que els presenta com a saludables. Però, ho són realment? Es tracta d'opcions realment beneficioses per a la salut, o de simples estratègies de màrqueting?

L'augment sostingut dels casos d'obesitat, de diabetis, de malalties cardiovasculars o de càncer ha disparat les alarmes entre la població, que constata amb preocupació com moltes de les malalties més habituals no són inevitables sinó la conseqüència del nostre estil de vida. Això ha generat una gran conscienciació sobre la importància de la dieta per a la nostra salut. Sabem que gaudir de més o menys salut depèn, en bona mesura, d'allò que mengem, la qual cosa vol dir que la salut comença en els passadissos dels supermercats. L'acte de saber comprar, de saber triar, s'ha convertit en un fet molt important.

Triar bé és important per evitar problemes, però triar bé no és fàcil. Sotmesos com estem a una allau d'informació, sovint contradictòria, no tenim ni el temps ni les ganes per llegir amb atenció totes i cadascuna de les etiquetes dels productes que comprem. I allà on no arriba la nostra atenció, arriba l'emoció. Els fabricants ho saben, i concentren els seus esforços a fer creure al consumidor que els seus productes són naturals, que són baixos en calories, que tenen poc greix, que no tenen conservants. Les fotografies o il·lustracions no mostren mai una fàbrica, una instal·lació industrial, sinó la cuina d'una masia; no hi ha enormes contenidors d'alumini sinó galledes de fusta. Els colors són càlids, tot i que també abunda el verd, per associar el producte al camp, a allò natural. En la part frontal, amb lletres grans, un reclam positiu: integral, artesà, natural, sense sucres afegits…

Sense greix

Galetes, iogurts, gelats… Cada vegada hi ha més productes que anuncien entre les seves presumptes virtuts el fet de no tenir greix. Això té dos problemes. El primer és considerar que el greix és, per definició, dolent, cosa que no és certa: l'organisme necessita greixos per funcionar correctament. Els productes que s'anuncien com a 0% MG no només no tenen greixos dolents, com els saturats, sinó que tampoc no en tenen de bons, com els monoinsaturats, útils per lluitar contra el colesterol. L'altre problema és creure que si són baixos en greixos vol dir que no engreixen i que, per tant, podem menjar-ne més quantitat, quan la realitat és que el fet que no tinguin greix, o en tinguin poc, no vol dir que no tinguin calories.

Aquests productes tenen un altre problema, molt més important que les calories. Els aliments sense greix són insípids, no tenen sabor. I si no tenen gust de res no els tornarem a comprar. Com soluciona la indústria el problema? Doncs afegint-hi dosis extres de sal, olis vegetals refinats i, sobretot, sucre. Per això acaben tenint moltes calories, i per això poden acabar sent menys saludables que els productes normals. Finalment, hi ha un fet especialment paradoxal quan mengem aliments sense greix: si no ens n'anem a córrer immediatament després de menjar-nos un iogurt sense greix —amb la intenció de cremar l'energia acumulada— l'organisme convertirà aquest sucre… en greix!

Integral

Durant dècades, només els pobres consumien pa integral. La immensa majoria de la població volia pa blanc, perquè l'associava amb un estatus socioeconòmic més elevat. Els últims anys, però, l'augment de la conscienciació sobre la importància de la dieta i la voluntat de deixar de banda els productes industrials en benefici dels naturals ha fet que molta gent recuperi els aliments integrals, no només el pa, sinó també la pasta, l'arròs o els cereals… És cert que els productes integrals ens omplen més que els refinats, cosa que ens pot ajudar a reduir les dosis. També és cert que, com que tenen més fibra, ajuden a prevenir algunes malalties. En canvi, no és cert que, per ells mateixos, els aliments integrals ens ajudin a aprimar-nos. Si són industrials acostumen a tenir molta sal, greixos hidrogenats i sucre refinat.

Però el principal problema amb els aliments integrals és molt més bàsic: saber si realment ho són. Les botigues estan plenes de falsos integrals, aliments normals als quals se'ls ha afegit algun producte natural (com la melassa) o químic per fer que tinguin un color més fosc. Per ser realment integral, el pa ha d'estar elaborat amb farina integral. És difícil que en tingui un 100%, però ha de tenir-ne com més millor. Als supermercats es troben galetes que s'anuncien com a integrals quan en realitat només tenen un 20% de cereals o farines integrals. I cal tenir present que tot el percentatge restant el formen farines refinades. La trampa és clara: fer servir una proporció mínima de grans integrals però envasar el producte en paquets de color marró amb reclams que diguin 'integral' o 'ric en fibra'. Objectiu, despistar el consumidor.

Un cas semblant al del pa o les galetes integrals és el del sucre morè. En part moguts per un estereotip, en part pel sentit comú, molta gent creu que el sucre integral és més saludable que el blanc. Una percepció que es veu estimulada per la campanya de conscienciació que intenta que la població redueixi el consum de sucre, un dels culpables de l'epidèmia d'obesitat a Occident. Malauradament, milers de consumidors que agafen del supermercat sucres que s'anuncien com a integrals el que estan comprant és sucre blanc refinat, però a un preu molt superior. Com en el cas del pa o la pasta, el que fan els fabricants és afegir-hi melassa per tal d'enfosquir-lo. L'autèntic sucre morè s'elabora amb el suc de la canya de sucre, sense refinar i sense processar. Es troba a les botigues de dietètica. És humit, i es queda enganxat.

'Light'

Seguim parlant de sucre. La mateixa conscienciació que ens porta a allunyar-nos dels productes sense greix ens fa optar per productes sense sucre. I, també aquí, la indústria ha reaccionat omplint els prestatges de productes que donen als consumidors allò que busquen. Però les aparences enganyen, i l'engany comença pel nom. Quan veiem la paraula 'light' en un envàs blanc o amb colors clars que connoten una sensació de lleugeresa, assumim de manera automàtica que aquell producte no engreixa. En realitat, per ser 'light' un producte només ha de contenir un 50% menys de sucre que un altre de normal. Pot semblar una reducció considerable, però tenint en compte l'elevada quantitat de sucre amb què es confeccionen els aliments, aquest 50% ens deixa en un nivell encara molt alt.

Un altre parany és el dels productes 'sense sucres afegits', una nova moda. No en tenen, de sucres afegits, però sí tota mena d'edulcorants com el sorbitol, que fa que acabin tenint les mateixes calories que els productes normals. A més, els productes 'light' sovint contenen més greixos saturats, una estratègia que busca compensar la falta de sabor, en un procés invers al que se segueix en el cas dels productes sense greix als quals s'afegeix sucre. El resultat és que un producte 'light' o sense sucres afegits pot acabar ser tan o més calorífic, i certament menys saludable, que un de normal. Finalment, cal anar amb compte amb els productes 'sense sucre'. És cert que no en porten, però ha estat substituït per ingredients com la fructosa o la mel; són més cars i tenen millor premsa però, pel que fa al cos, actuen exactament igual que el sucre i, per tant, cal restringir-ne el consum.

I com que la indústria sempre reacciona amb rapidesa a les modes, els supermercats comencen a oferir productes que asseguren haver estat endolcits amb estèvia. L'estèvia és una planta amb una extraordinària capacitat d'endolcir, molt superior a la del sucre. La Unió Europea no n'ha autoritzat la venda, més enllà d'extractes, però molts blogs en parlem com si fos un aliment miracle i aquesta reputació explica per què comença a estar a tot arreu, des de la xocolata fins a les galetes, passant pels sucs de fruita o els refrescos de cola. El motiu és obvi: veiem la paraula 'estèvia' al costat d'una fulla de color verd dibuixada, i en un paquet amb colors elegants, i immediatament arribem a la conclusió que aquell producte és millor, més saludable. Però si abans de ficar-lo al carro de la compra llegim amb atenció l'etiqueta descobrirem que la proporció d'estèvia és insignificant, el mínim imprescindible per publicitar el producte, sovint menys d'un 1%. En la lletra petita, aquesta ínfima quantitat d'estèvia conviu al costat d'altres edulcorants, que òbviament no apareixen en la part frontal dels paquets.

Intuïció, emoció, prejudicis

Caure en el parany és fàcil, i evitar-ho molt complicat. La norma general és desconfiar de paraules com 'natural' o 'artesà'. Cal recordar que allò que llegim en els paquets no és informació —excepte la lletra petita— sinó publicitat. Però el principal problema és combatre la nostra pròpia psicologia, que ens fa autoenganyar-nos amb facilitat. Sabem que hem de menjar sà, però tenim gana, no tenim temps, busquem coses saboroses… i sovint ens decantem per opcions que ens fan sentir menys culpables, perquè semblen més saludables. Però que ho semblin no vol dir que ho siguin.

Quan entrem a un supermercat ens veiem bombardejats amb centenars d'estímuls visuals. Els fabricants volen que ens decantem pels seus productes, però la competència és ferotge. Triomfen els que se'n surten millor a l'hora d'unir les tècniques del màrqueting a les de la psicologia, i la indústria de l'alimentació, amb dècades d'experiència a les seves espatlles, sap molt bé com fer-ho. És conscient que la preocupació per la salut ens impulsa a comprar tot allò que es presenti com a natural, tradicional, artesà, i a evitar tot el que interpretem com a nociu. Una complexa barreja d'intuïció i perjudicis que, en contra del que pugui semblar, no està guiada per la raó sinó per l'emoció, per les impressions. Unes impressions que, malauradament, sovint són falses.