Als 82 anys, Albert Boadella (Barcelona, 1943) no deixa de treballar. Ha acabat una segona versió, adaptada als nous temps, d'El retablo de las maravillas, i l'adaptació teatral del llibre Joven, no me cabree, publicat el 2022. El fundador d'Els Joglars, ha convertit en objecte de la seva irreverència tots els símbols sagrats. Incloent-hi, esclar, la cuina de Ferran Adrià.
Per què va parodiar El Bulli?
— Ho vaig fer dins d'El retablo de las maravillas de Cervantes, que és un entremès curt que fa diferents versions sobre els complexos i l'engany. Hi havia diverses coses: la política, l'art, etc., i una era la cuina. I vaig posar en pràctica la meva anada a El Bulli, no perquè no em semblés una cosa que tenia la seva singularitat –sense dubte la tenia–, però com a comensal, com a persona que li agrada menjar, em semblava una sofisticació inútil. Vint plats i escaig és com cremar el paladar. És com la gent que no té costum de fer un tast i al cap de tres minuts ja no sap el que està tastant. Tota la cerimònia que hi havia al voltant, les explicacions… Em va semblar molt idoni col·locar-ho en el tema d'un cert acomplexament davant de determinades coses que no dic que siguin enganys, però hi ha un costat de comèdia.
L’Arcadi Espada, que va ser qui l'hi va portar, es va enfadar una mica amb vostè.
— Perquè va ser una part de l'obra de les més celebrades. La gent reia especialment quan feia les bombolles.
“¡Aire crudo!”
— Exacte.
El Bulli s’havia convertit en una cosa intocable, com la Moreneta en altres moments?
— És la tendència a la sacralització que tenen totes les societats. No cal dir que les morenetes han estat un element clàssic de sàtira, precisament per la seva sacralització. Això no vol dir que la gent no pugui continuar creient, però ha de tenir també la distància. Quan això es trasllada a la política, a l'art, a la cuina, té un costat higiènic: els espectadors prenen distància de les coses que tothom venera.
Sánchez Dragó li atribueix la frase "La buena comida siempre es sensual", en contrast amb la cuina creativa, que considerava “de proveta”.
— Tinc la sort que la meva dona té unes mans d’or. No és que hi dediqui un temps tremend, però té una enorme facilitat per inventar amb el que tenim per casa. Els seus plats tenen sempre aquesta sensualitat: la d'una cosa natural, però sempre amb petites coses que li aporten un aspecte insòlit, i que sempre fan olor. Aquella cuina sempre fa olor, i és la que a mi m'agrada. La manipulació que no està especialment sofisticada, que és una manipulació natural que té la gràcia de qui avui ha baixat al jardí a buscar unes herbes per afegir al conill, n’ha posat més d’unes que d’unes altres i n’ha sortit una cosa de vegades irrepetible.
Sánchez Dragó coincidia amb la seva crítica de la cuina experimental.
— Sí, estàvem d’acord. Ell encara sacralitzava algunes coses; per exemple, el seu gat. Jo només tinc sacralitzada la meva dona; és intocable. Ella i jo fem bromes, però fora de casa no hi ha broma possible sobre la meva dona; no l'admeto.
A Barcelona, on anirien a dinar?
— Fa anys que no vaig a un restaurant a Barcelona. Moltíssims anys. De fet, si he anat a restaurants d’importància hi he anat convidat, però normalment no hi vaig. Treballo molt a Madrid i normalment anem a un apartament i ens fem el menjar nosaltres mateixos. La veritat és que miro d'anar molt poc als restaurants, potser perquè frueixo molt de menjar a casa. Sí que em conviden a restaurants bons de Madrid; recordo el nom d'uns restaurants d'aquells que valen fortunes… Bé, la meva dona i jo sempre sortim d'allà criticant. Pensant les coses boníssimes que podíem fer amb el que s’ha pagat.
La seva relació amb la beguda passa pels seus anys de formació a França. Com arriba a Estrasburg?
— Vaig estudiar el batxillerat a París. Quan a l'escola van dir que havia d’escollir una carrera, jo vaig dir que volia ser diplomàtic. Però a casa van dir que no em podien pagar la carrera diplomàtica, perquè en aquell moment s’havien de tenir dues carreres.
Els seus pares a què es dedicaven?
— Tots dos treballaven a La Publicitat, que era un diari català d'abans de la guerra. A casa les van passar molt punyeteres després de la guerra, amb totes les represàlies. Però les coses es van anar refent. I ells ja estaven totalment jubilats. Soc fill d'un pare de 63 anys i una mare de 45 anys. Els meus pares eren com els meus avis.
I li van dir que no podien pagar la carrera diplomàtica.
— Llavors jo vaig dir: teatre. No sé per què. Potser perquè el meu germà gran cantava sarsuela. De molt petit em portava als assajos i segurament em devia quedar gravat. O potser perquè el meu tiet em portava als toros des que tenia 5 anys.
Arriba a Estrasburg.
— A Estrasburg va agafar molta importància el vi, especialment pels meus companys, que eren d'Alsàcia. M’aconsellaven i vaig conèixer tots els vins alsacians, que sempre m'han seguit agradant. Prenc un riesling que està molt bé de preu, de poquíssim grau i que va molt bé per al dia a dia. I segurament és per la nostàlgia d'aquella època. Quan prenc vi dolç és un Gewürztraminer. Té a veure amb la meva joventut, amb aquells vespres en què no teníem altra feina que emborratxar-nos. Perquè a més són vins que, de broma, van entrant i després agafes una turca impressionant. L'endemà, les improvisacions sempre sortien…
...improvisades. A finals del 1961 torna a Barcelona i crea Els Joglars.
— Quan torno a Barcelona a finals del 1961 tinc la vanitat –perquè això només ho fa la vanitat que tens quan ets jove– de pensar que jo podia fer una companyia. No m'agradava el teatre que hi havia i vaig dir: “Doncs el faré jo”. I vam fer una companyia amb la Carlota Soldevila i l'Anton Font.
No va viure gaire temps a Barcelona.
— Jo no podria viure en una ciutat. Tot i que vaig viure a Barcelona i a París de nen, i vaig tornar a Barcelona, de seguida me'n vaig anar a una masia a Rupit. Soc incapaç de viure massa temps en una ciutat. Els vuit anys que vaig dirigir els Teatros del Canal [a Madrid], havia de tornar cada setmana a casa. Era físic: necessitava la meva relació amb la naturalesa.
Que inclou el seu jardí.
— Jo li dic el tutti frutti, perquè hi ha de tot. És un jardí que està cuidat de la mateixa manera natural com la Dolors [la seva dona] cuina.
Ara mateix deu estar en plena ebullició.
— Hi ha una cosa fantàstica: tota la paret que envolta el jardí està envoltada de figueres de moro, que jo cultivo amb molta cura; totes netes, precioses. M'agraden molt, en faig melmelada, i cada any ens en mengem 600 o 700 cada un.
Un altre vici que té són els borgonyes, que va arribar a dir que eren la seva única droga. Com hi va arribar?
— Vaig conèixer el gerent de Bouchard Ainé a través del meu germà. Jo anava cada any a la subhasta dels Hospices de Beaune. I vaig agafar molt de gust als borgonyes. El que passa és que és un gust molt car [riu]! A més, s’ha de vigilar.
Per què?
— Hi ha molts borgonyes que estan molt bé de preu, però que no són borgonyes en el sentit profund del terme. Un Chassagne-Montrachet blanc que no sigui de molts anys… T’has de gastar de 300 a 500 euros. Com que tinc molta relació amb França –hi tinc una casa–, de tant en tant faig aquestes excepcions.
I per als dies no excepcionals?
— Els altres borgonyes, els que pots trobar en un Carrefour francès, estan bé per recordar el que podria ser un borgonya. Els negres tenen aquest gust, aquest deix del cassís… Però esclar, no té res a veure amb l'autèntic. Els vins que prenc més sovint són els del Terrer de Tarragona, excel·lents. Conec la gent que el fa, sé com el fa, i el fan molt bé: són uns vins negres formidables. I després, una mica més cars, els Viña Tondonia, per la manera com estan fets: realment a l'antiga.
En quin sentit són diferents?
— No reps l'impacte de l'alcohol. És com si no portessin alcohol, tot i que tenen la seva graduació. Però estan fets de la manera natural. A Viña Tondonia no hi entra una sola peça d’alumini. I això em sembla una cosa artesanal extraordinària. No per beure cada dia, però, en fi, diumenge, de tant en tant... Bé, amb els borgonyes em passa això: que no soc milionari. Si fos milionari, segur que seria alcohòlic de borgonya.
Al final d'El rey que fue, que va dirigir, hi ha una imatge del rei Joan Carles amb una ampolla de Fanta. El rei Felip, amb quina beguda el representaria?
— Amb aigua mineral.
I per què la Fanta per al rei Joan Carles?
— Pels seus desastres familiars. El rei Joan Carles era un caràcter. La seva formació va ser tremenda: un nen que amb 10 anys el porten a Madrid a mans de Franco, un home que passa 27 anys a l’ombra del dictador... És un rei a l’antiga, com si de cop i volta ens haguéssim trobat Carles III. A pesar de tot, li tinc una estima. D'una manera o d'una altra va portar les llibertats a Espanya. Això és el que passarà a la història. Ell i les dones? No hi tinc cap inconvenient. Al final, la feina dels reis és la procreació; si no procreen, la monarquia se'n va a la merda. Per tant, que estiguin obsessionats amb el tema tampoc no seria el pitjor.
Però l’obsessió amb els diners…
— Ja no és tan correcta. És un home que té naturalment unes llums i unes ombres molt radicals. Jo l'he conegut bastant, he parlat bastant amb ell. Alguna vegada que ell estava avorrit, em trucava el cap de la casa reial i deia: “Su majestad querría hablar contigo”.
Ja se sap que els reis i els joglars…
— Passàvem una bona estona xerrant. I deia coses que eren interessantíssimes. L’època que jo vaig dirigir els Teatros del Canal era també director de l'Auditorio d'El Escorial, uns teatres preciosos, d’una arquitectura magnífica. S’hi volia fer un festival com el de Salzburg. Però El Escorial no és Salzburg. El Escorial és El Escorial: hi ha el Felip II, hi ha les tombes reials. I jo em queixava. El rei em va dir: “L'important és que està fet. Pensa que ja està construït, i en el futur això servirà. No et preocupis. L'important és fer les coses”. Això és la mirada d'un rei. Per damunt de la mirada politicoeconòmica, diguem-ne, d'un director de teatre.
Una mirada zenital?
— La mirada d'algú que té la consciència d'estar per damunt del bé i del mal.