El misteri de l'animal inventat que es menja per Nadal a un sol lloc del món

¿És de debò una au única al món? ¿Es cria al pol Nord? ¿Creix en nius a dalt dels arbres? ¿O es tracta d’una criatura de laboratori que ni tan sols té cap? Tota mena de llegendes acompanyen des de fa 30 anys un dels menjars més omnipresents a les taules del Brasil per Nadal. Allà, són molts els que han sentit algun cop històries sobre l’origen d’aquest superpollastre, el Chester, sempre envoltat d’un misteri que ha donat ales a les més extravagants teories (com la de la bèstia sense cap). Ben pocs poden assegurar haver-ne vist mai un exemplar viu, i per això, quan el periodista Vitor Hugo Brandalise Junior deixa anar assegut en un bar, entre amics, la frase “El meu tiet va ser un dels inventors del Chester”, sap que tindrà l’atenció total de l’audiència.

El Chester, efectivament, neix als laboratoris d’una de les grans –gegants– corporacions alimentàries del Brasil. Perdigão és l’empresa rere un projecte esperpèntic que arrenca a mitjans dels 70 quan els directius decideixen buscar un animal que desbanqui el gall dindi, que està fent d’or la seva principal competència. El resultat ha acabat sent un dels rostits estrella en milions de llars, un pollastre de mides poc convencionals que concentra el 70% de la massa corporal al pit i a les cuixes (en una gallina normal acostuma a ser el 45%) i que, segons alguns paladars, té una carn més suculenta i menys dura que la del gall dindi.

El relat de l’experiment té una mica de tot: guerra comercial, grans dosis de secretisme industrial i una campanya de màrqueting potent que va jugar fins i tot la carta de la rivalitat futbolística. No és estrany, doncs, que una de les principals productores de pòdcast del Brasil, Rádio Novelo, n'hagi explicat recentment la història. El mateix Brandalise és qui desgrana, a través de la seva història familiar, un dels misteris més recurrents de l’imaginari col·lectiu brasiler.

Per situar l’origen de tot cal remuntar-se al 1979, a una petita ciutat del sud del Brasil, a l’estat de Santa Catarina. Videira, situada enmig d’un enclavament de vinyes –d’aquí el nom, que ve de vid (vinya)–, tenia un motor econòmic totalment diferent. Allà qui manava era la gran corporació alimentària Perdigão: “Als supermercats de la meva ciutat era gairebé impossible trobar cap producte carni de la competència”, explica Brandalise a l’ARA. Però més enllà d’aquest poder, Perdigão seguia de ben a prop cada pas que feia el seu principal rival, la corporació Sadia, a només 200 km d’allà.

Sadia havia sabut avançar-se i convertir-se en els grans distribuïdors de gall dindi a tot el país, una tradició nadalenca que creixia vertiginosament gràcies a la influència que arribava dels Estats Units. Quan arribava el sopar del 24 de desembre, el seu gall dindi (conegut popularment com a perú da Sadia, ja que perú vol dir gall dindi en portuguès) no tenia rival.

Donant voltes a què podien fer, els directius de Perdigão van proposar-se una gesta: ¿i si creaven un producte o, més ben dit, un animal que pogués fer-li ombra? Per començar, van enviar dos treballadors als EUA: “El meu tiet va ser un dels que van anar fins a Maryland, on van contactar amb un genetista que havia desenvolupat un llinatge de gallines especialment grosses”, relata el periodista. Es pot dir que d’aquest viatge es van endur els que serien els ancestres del Chester. Un avió va aterrar a São Paulo amb milers d’ous que, després de superar “una gran burocràcia i controls sanitaris”, recorda Brandalise, van arribar fins a la seu de l’empresa on, 21 dies després, naixerien els primers pollets. El projecte del pollastre gegant –encara sense nom llavors– començava a prendre forma.

El silenci va ser una de les lleis imposades per Perdigão al llarg dels tres anys que va durar el desenvolupament al laboratori. Prohibit captar cap imatge dels pollastres, que, de fet, encara avui són quasi invisibles a l’opinió pública. Si es fa una cerca a Google amb les paraules Chester frango (pollastre), surt quasi una sola imatge distribuïda molts anys després per l'empresa –sempre la mateixa– per certificar que sí, que el Chester tenia cap i era ben viu, contràriament al que alguns especulaven.

Segons Brandalise, el secretisme inicial al voltant del projecte va ser, en part, per protegir-se. D’una banda, si sortia malament, hi havia molt en joc; de l’altra, per qüestions sanitàries: es volia preservar els pollastres amb els quals s’estava treballant de qualsevol agent o patogen extern que pogués carregar-s'ho tot. Sobre aquest punt, el periodista subratlla que sovint és com una “regla no escrita” entre la indústria alimentària no facilitar gaires imatges dels animals de les granges d’engreix. En el cas del Chester, a més, s’hi afegia l’argument del secret industrial, que volien mantenir a resguard de possibles espionatges de competidors.

De fet, malgrat créixer en una casa on es parlava del Chester a totes hores, el mateix Brandalise reconeix que mai n’ha vist cap exemplar viu. “No es pot obviar que les imatges no devien ser gaire maques per al gran públic; s’estava intentant fer una millora genètica al pollastre i ningú sabia ben bé com sortiria”, apunta. La feina al laboratori, segons li van explicar repetidament el seu tiet i el seu pare, també treballador de Perdigão, va consistir en engreixar aquells primers pollastres i anar-los aparellant entre ells. Així es volia afavorir que la característica que buscaven, en aquest cas un pit i unes cuixes més grossos del normal, passés als descendents fins a aconseguir el superpollastre que imaginaven.

El seu pare, amb qui comparteix nom, era veterinari expert en nutrició animal a Perdigão. Va ser l’encarregat de dissenyar la dieta d’engreix dels pollastres. “Se’ls donava un pinso fet a base de panís, farina d’ossos i vísceres, i soja”, explica Vitor Hugo Brandalise pare al pòdcast que ha gravat el fill. Entre les teories que circulaven al voltant del Chester, hi ha la que acusava l’empresa d’haver generat un pollastre gros a còpia d'inflar-lo a anabolitzants. És l'única teoria que no fa gens de gràcia al pare de Brandalise, que ho nega categòricament: “Mai vaig utilitzar hormones en el pinso. Tot això és un mite i prou. El que es va fer va ser desenvolupament genètic”, insisteix a preguntes del seu fill. Segurament, aquí, la falta de transparència no els va jugar a favor.

Traslladat al present, és ben clar que la gesta del Chester, malgrat que complís tots els controls sanitaris exigits en aquella època, desperta controvèrsia i obre debats ètics molt clamorosos sobre els passos que es van fer fins a arribar a comercialitzar-lo i quin dret tenien a fer aquesta experimentació. “Es pot concloure que avui tot plegat seria, segurament, impensable”, corrobora Brandalise.

El secretisme ajuda a vendre

El misteri que va acompanyar tot el procés de gestació del Chester va acabar sent un gran aliat a l’hora de llançar-lo al mercat. Perdigão va concloure que deixar sense respondre algunes grans incògnites del nou superpollastre no faria res més que augmentar-ne la popularitat. No anaven desencaminats.

La campanya publicitària, però, no va escatimar recursos. El que es volia fer no era poca cosa: injectar un nou producte en l’imaginari col·lectiu de manera que es tornés una tradició. Brandalise recorda que la companyia alimentària, per exemple, va crear una banda de música a l'estil big band, la Chester Show, que es va dedicar a recórrer tot el sud del Brasil portant com a bandera l’anunci del nou pollastre que naixia per canviar l'àpat de Nadal per sempre.

Però la rivalitat amb els competidors Sadia i el seu gall dindi va esdevenir una qüestió nacional quan va entrar en joc el futbol. Per promocionar el Chester, Perdigão va tenir la pensada de fundar un equip de futbol sala, i així va ser com Videira va esdevenir la Meca brasilera d’aquest esport, amb fitxatges que es van convertir en autèntics ídols de masses com el jugador Jackson. Va ser justament de la mà d’aquesta estrella de l’equip de Perdigão que la selecció brasilera de futbol sala es va proclamar campiona del món davant l’espanyola en una final a Madrid el 1985. Tot estava pensat i va sortir rodó: el Chester era a tot arreu, també estampat a les equipacions dels jugadors, i va donar nom a la seva afició, alguna cosa així com la penya Chester.

El resultat d’aquest periple és que avui el superpollastre creat al Brasil és una tradició ben normalitzada. El Chester apareix només en aquestes dates als congeladors dels supermercats, ben empaquetat i ja adobat amb les espècies per anar directe al forn, explica Brandalise. Els esforços per batre la competència van valdre la pena si es té en compte que, amb els anys, Perdigão acabaria absorbint la seva gran competidora, Sadia. Avui totes dues marques continuen dominant el mercat dels aliments processats al Brasil, i ho fan sota el mateix paraigua, el de la gran corporació agroalimentària Brasil Foods (BRF).

Un últim misteri per resoldre és el nom: per què Chester? En plena discussió per batejar el nou pollastre algú va tenir la pensada d'un anglicisme: si chest és pit en anglès i aquest animal tenia un pit gros, per què no dir-li chester? L'ocurrència va agradar tot i partir d'un error fonamental, perquè en anglès al pit de pollastre se l’anomena breast i no chest i, per tant, haurien hagut de dir-li breaster, que no els sonava tan bé. Finalment, Chester va ser l’escollit i altres opcions com peitudo (pel fet de tenir el pit gros, de nou) van quedar als registres de l’institut de la propietat intel·lectual com a vestigis d'un projecte industrial ben extravagant.