Ivan Labanda: “M’agradaria que beure vi fos un acte més deliberat, no un reflex social”

Tot i ser una de les cares més reconeixibles de Catalunya, l'actor i doblador Ivan Labanda (Barcelona, 1980) no pensa en la fama. Treballant des de ben jove, i amb un horari que sovint comença a les sis del matí i acaba de matinada, se sent part d'una família de gent treballadora, discreta i artística. Des de mitjans d'octubre, a més de les habituals gravacions de Polònia, està fent de Michael Dorsey i Dorothy Michaels, protagonista (o protagonistes) de Tootsie, la sitcom musical, al Teatre Apolo de Barcelona.

Quin és el vi més curiós que has tastat?

— Un vi de Lanzarote. Tenia un gust molt bo, molt diferent. El raïm es cultivava a la terra volcànica d’una manera molt particular. Després l’he buscat per tornar-lo a comprar i he vist que és caríssim: gairebé surt més a compte viatjar a Lanzarote i comprar-lo allà.

El vi forma part del teu dia a dia?

— Bec bastant vi. No hi entenc gaire, però m’agrada molt. Tot i això, m’agradaria que no m’agradés tant, perquè sovint ho associo a la vida social: sopars, trobades, converses amb amics o moments de parella. M’agrada beure’n, però em molesta sentir-me arrossegat per la inèrcia del “Va, pren una copeta”. M'agradaria que beure vi fos més un acte més deliberat i no un reflex social: beure’n perquè realment et ve de gust, no perquè toca.

Quin tipus de vi prefereixes?

— M'encanta el xacolí. El vi blanc el prefereixo molt sec, i de negre m'agrada el Montsant. No és per fer país, però sí que hi ha un punt d’orgull, de dir “Això és d’aquí”.

El vi per a tu és una forma de fer país?

— No necessàriament, però alguna cosa hi ha. Quan dic “Montsant” en lloc de “Rioja” o “Ribera”, hi ha una mena de reflex. És com una connexió amb el territori, una manera d’identificar-te.

I el cava?

— Abans no m’agradava gaire. Sempre havia tingut una certa resistència a les bombolles, però des de fa un temps he començat a beure cava més sovint, no només per celebrar, sinó com una beguda habitual.

Fas tastos?

— Sí. De fet, crec que són un regal fantàstic. Tast de vins amb formatges, per exemple. Les últimes vegades ho he fet a Amovino, una botiga de vins catalans al carrer Aribau, on organitzen tastos maridats. Recordo un tast amb un vi negre i un formatge blau alemany: la combinació era brutal.

Si poguessis prendre una copa en qualsevol lloc del món on seria?

— En un penya-segat de Formentera, mirant la posta de sol al cap de Barbaria. Cada vegada que veig la posta de sol penso: aquesta meravella es repeteix cada dia i ens la perdem.

I amb quina cançó de fons?

— Depèn del moment. Potser alguna de Jamie Cullum.

Quin record associes amb el vi?

— Recordo aquell vi de Lanzarote, per la sorpresa. També un sopar amb l’equip d’Operación Triunfo que va acabar fatal: la Mamen Márquez em va haver d’ajudar a arribar al llit… Per sort, l’endemà estava perfecte. Però de vegades també m’agrada obrir una ampolla a casa, com una mena de ritual. Per exemple, si poso una pel·lícula llarga, com Pous d'ambició o 2001: una odissea de l’espai.

En una escena de Tootsie, la sitcom musical, que estàs representant al Teatre Apolo,hi ha un moment de connexió entre els personatges amb una ampolla de vi sobre la taula. Relaciones el vi amb la intimitat?

— El vi acompanya. No és només beure: és el context, la conversa, el moment compartit. Per això dic que voldria treure-li una mica de pes social i quedar-me amb l’essència del ritual.

Com estàs vivint el musical?

— La crítica ha estat espectacular i el públic en surt entusiasmat. És un espectacle que s’ho val: està molt ben escrit, ben servit i funciona molt bé. La gent hi entra des del primer minut i se’ls fa curt.

El teu personatge és doble: Michael i Dorothy. Com és treballar aquest desdoblament?

— És un viatge meravellós. Michael Dorsey és un actor molt bo, però insuportable. Tan metòdic i apassionat que es fa impossible treballar amb ell. Desesperat, es fa passar per dona i aconsegueix un paper amb el qual triomfa. És molt bonic veure com algú tan egocèntric i vanitós, quan fa això, acaba descobrint coses essencials de la vida i de les persones. Es construeix una cuirassa per desconstruir-se a si mateix. Està tan ben escrit que és un plaer interpretar-lo.

Creus que aquest personatge explica bé l'ofici d'actor? Algú que creix mentre representa algú altre?

— És una de les grans virtuts d’aquest ofici. Si ets hàbil i obert, cada personatge et deixa alguna cosa i t’ajuda a créixer.

El musical és un gènere…

— No és un gènere. Un musical pot ser comèdia, drama o tragèdia. El musical és una forma d’explicar històries. En un bon musical, la música arriba allà on la paraula no pot. Les cançons han de fer avançar la història o mostrar l’estat d’ànim dels personatges. Un musical en què la música atura l'acció és un musical mal fet.

Aquí sovint se'l considera un format menor.

— Sí, i és una llàstima. A Londres i Broadway no passa. Allà totes les expressions teatrals tenen el mateix respecte. Aquí hi ha un cert elitisme cap al teatre de text. És una qüestió cultural: a l’Institut del Teatre, per exemple, mai no et fan llegir musicals, i molts estan molt ben escrits.

Quin paper recordes amb més estima?

— Fer del mestre de cerimònies de Cabaret va ser espectacular. És un musical d’una escriptura excepcional. No importa quan el tornis a visitar, sempre és vigent.