Segons dades de l'Idescat, els principals països de destinació de les exportacions catalanes de tòfona negra fresca el 2021 han estat França (27%), els Estats Units (18%) i Itàlia (13%). "Abans érem molt dependents de la venda a França i aquests feien la selecció i posterior venda arreu del món com a tòfona francesa. Durant el període del 1995 al 2004, el 91% de les exportacions catalanes tenia com a destí França i el 6% Itàlia. Per tant, les empreses catalanes han fet un gran esforç per saltar-se els intermediaris francesos i vendre directament la tòfona arreu del món", diu Oliach. Pel que fa a la producció dins l'Estat, Oliach confirma que a Catalunya "estem molt lluny de Terol. De la resta no. Sòria i altres zones fan molt soroll a la premsa, però no són més importants que Lleida, per exemple. Avui dia un percentatge molt important de la tòfona d’Espanya es concentra a Terol i la zona limítrofa amb Castelló". Els tres agricultors de El Campo de Daroca diuen que França i Itàlia senzillament se saben vendre molt millor. I amb molta vehemència subratllen: "No ens han d'ensenyar res en treball de gossos, i poc en producció".
Si ensinistro un gos podré viure de buscar tòfones?
Crònica des del concurs de gossos tofonaires de Catalunya celebrat al Truffòrum de Vic
VicDiumenge de febrer a Vic. A l'àrea firal El Sucre hi ha graderies plenes de públic. Soc al Campionat de Catalunya de Gossos Tofonaires. Vuit finalistes hauran de trobar quatre tòfones amb el mínim de temps possible sense excedir-se de 4 minuts. Cada gos té una parcel·la preparada on hi ha enterrats els quatre tresors. El gos haurà d'indicar al seu company humà on són, i aquest, amb l'estri reglamentari, extreure la tòfona i aixecar el botí ben visible. M'impressiona el silenci sepulcral que hi regna.
Guanyen la Lia i Josep Casals, de Roda de Ter. Triga 1 minut i 12 segons a trobar les quatre tòfones. El premi serà un llitet, unes llaminadures per a la Lia, que és un Lagotto Romagnolo, i un xec de 500 euros. En segon lloc hi queda Joan Altadill, de Roquetes, amb la Juliet. Fan un temps d'1 minut i 33 segons. El seu xec serà de 300 euros. El tercer lloc és per a Juan Alfonso Magaña, d'Alcover, amb el gos Catana, un pastor belga malinois. Fa 1 minut i 44 segons i s'embutxaca 150 euros.
Ara que sembla que el ChatGPT ens deixarà a tots a l'atur em pregunto si és possible viure d'això. La tòfona té una aura d'exclusivitat que fa pensar que potser és una bona idea. Per descobrir-ho començo parlant amb els guanyadors. Josep Casals em diu que no s'hi dedica, que això és un passatemps. Vaja. Es presenta a concursos des del 2019 i l'any passat també va guanyar, amb un temps encara millor que el d'aquest any: 34 segons. Ell i la Lia van a buscar tòfona silvestre (i pel que veig la ven al seu Instagram). Em diu que "de plantacions no en toquen". Li pregunto com s'ensinistra un gos per trobar tòfona i em diu que és una feina diària, però que ell ara ja la té ensinistrada. "Es tracta de sortir molt. Com més tòfona trobi més motivada està. No soc partidari de donar-li cap pilota. La motivo amb moltes carícies i moltes moixaines. No li trec mai el menjar, que hi ha gent que ho fa i ho trobo una aberració", em diu.
Parlo amb Judith Brull i Juan Antonio Magaña, que queda tercer. Per a ells també és un hobby, però tenen un projecte per fer-ne una feina estable. En el seu cas hi van arribar perquè es dediquen des de fa anys a la detecció canina a través de la seva empresa Zaurí, on es treballa l'agility i la cerca de qualsevol cosa que faci olor. Ells em diuen que "hi ha molt mercat". A Espanya hi ha moltes plantacions i hi ha diverses empreses que es dediquen al negoci dels gossos tofonaires. "Aquí a Catalunya hi ha poques plantacions, però n'hi va havent més", m'informen. Pregunto a diverses persones del sector quants diners es poden guanyar anant a una plantació: alguns paguen un fix i un 10% del que es trobi. D'altres em diuen que mínim 100 euros al dia. Arribats a aquest punt, necessito més dades sobre què són les plantacions i com funcionen, ja que no tinc clar com me les haig d'imaginar.
Les plantacions es fan en un terreny òptim en què hi has plantat arbres micorrizats amb tòfona (una relació simbiòtica entre les arrels i el fong). A partir d'aquí, s'ha de cuidar la terra i confiar que apareguin. No és una espera curta; en el millor dels casos, la primera apareixerà al cap de 4 o 5 anys i aniran augmentant progressivament. Un cop hi són, els gossos ensinistrats t'indiquen on és el tresor, i a més ho fan en el moment òptim de la tòfona. Tanmateix, la Judith m'avisa que no tots els gossos serveixen. "A un gos no el pots obligar a buscar. Ho farà si vol". Li pregunto per les races i em diu que hi juguen un paper, però també el caràcter i la genètica. "Un gos excel·lent amb un mal guia és mediocre. Un gos normal amb un bon guia pot ser excel·lent. És un treball d'equip", sentencia.
Topo amb Raül de la Morena, que també participa en la final. Ell es dedicava a l'àmbit audiovisual i ho va deixar per dedicar-se a fer rutes amb cavalls a la zona de Benasc. Va descobrir aquest món dels gossos tofonaires quan buscava una activitat per fer amb la gossa. Aquest any n'ha buscat de silvestre, però no ha anat bé perquè la temporada ha estat dolenta. En qualsevol cas, ell ho fa com a afició, no va a plantacions. Assegura que pots viure d'això "si ets una empresa gran", però que "la majoria de gent té unes quantes hectàrees i és una activitat més. Abans era més fàcil. Amb el canvi climàtic tot canvia. I els senglars han fet molt de mal".
Si parlem de preus, una cosa és la que paga el consumidor i una altra el que en treu el productor. "Es paga millor la tòfona de conreu, ja que hi ha una gestió al darrere, sobretot el reg, que permet obtenir més quantitat i millor qualitat que de silvestre en un any com aquest tan dolent climàticament", em diu Daniel Oliach, delCentre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC) i director del Truffòrum Vic. I afegeix: "Aquesta temporada el preu de la tòfona fresca, rentada i seleccionada estaria per sobre dels 1.000 € durant tota la campanya. I pot anar variant cada setmana en funció de l'oferta i la demanda".M'avisen que si vull anar a caçar tòfona silvestre, cal tenir la llicència, que sigui època de veda (entre el 15 de novembre i el 15 de març) i portar l'estri adequat, que es diu punyal o matxet. Actualment, hi ha 409 llicències a Catalunya (l'any passat n'hi havia 444).
Finalment, trobo tres persones que sí que viuen d'això: el Carlos, el José i el Félix. Són d'El Campo de Daroca, província de Saragossa. Tots tres tenen plantacions i també tenen dos gossos cada un, ja que els animals han d'anar descansant. "No és una eina, és un company de feina", manifesten. Els pregunto per les condicions de la feina: vuit hores al dia "mínim", insisteix el Carlos. "Depèn del gel", diu el Fèlix. No pots començar massa aviat, has d'esperar fins que surti el sol perquè s'ha de desfer el gel. Si hi ha pluja no es treballa. La cerca va des de finals d'octubre fins a finals de març. La resta de l'any reguen, poden, cuiden les plantes i la terra. I segueixen entrenant els gossos. Els pregunto si es pot viure d'això i reconeixen que sí, "però és una feina més dura del que sembla". Llavors m'ensenyen les mans clivellades de treballar sota zero i em fan saber que tenen l'esquena tocada de tant ajupir-se. "T'ha d'agradar molt", diu el Fèlix. Els pregunto per la més gran que han trobat mai, el seu rècord està en 700 grams. Tot i això, em fan saber que hi ha gent que encara no s'ha estrenat aquest any. "La producció de tòfona silvestre ha caigut dràsticament en general i també a Catalunya. Respecte al conreu, poca gent en viu directament i actualment és més un complement a l’activitat agrària", diu Daniel Oliach.
Conclusió final, sembla que seguirem sent una ajuntalletres un temps més.