Enric González: "Abans a les redaccions si bevies aigua s'amagava"

Un bon corresponsal és un pigall per als lectors de diaris. Enric González (Barcelona, 1959) ho ha estat durant dècades des de Londres, Nova York, Roma, París, Jerusalem i Buenos Aires. Periodista en capçaleres com El Correo Catalán, Hoja del Lunes, El Periódico de Catalunya, El País, El Mundo, Jot Down i l'ARA, i en contextos tan decisius com el genocidi de Ruanda i la Guerra del Golf, González ha après a explicar el món observant, escoltant, llegint i, sovint, bevent.

Com que ens acostem a Cap d’Any, voldria demanar-li la recepta del sadiki amb coca-cola.

— Ai, ai. És una cosa espantosa, però funciona. I és ben fàcil de fer, si no tens olfacte, com és el meu cas. S’ha de deixar podrir aigua d’arròs –a l’exterior, perquè a dins és insuportable– i després filtrar-ho. És un alcohol molt barroer i criminal, que no es pot beure sol, però barrejat amb coca-cola fa el servei. Ara bé, no s’hi ha de recórrer si no estàs en una situació molt desesperada. No és una cosa que jo recomani.

Deia que era la pitjor ressaca que recordava.

— Probablement l’única, perquè jo no tinc ressaca. L’1 de gener del 1991. Un mal de cap i un malestar espantosos.

El vi forma part del seu dia a dia?

— De tota la vida. De petits, molt petits, bevíem vi amb sifó, i per berenar preníem pa amb vi i sucre. Ara, per dinar, continuo bevent vi, sobretot vi negre. Amb els anys m’he anat fent partidari de coses més suaus. Prefereixo criances a reserves. També m’agrada més ara el Borgonya que el Bordeus, quan abans era al revés, tot i que molt rarament em puc permetre un bon Borgonya. M’agraden molt els vins gallecs de la Ribeira Sacra. I el dolç, en general, en qüestió alcohòlica, no m’agrada gens.

I els escumosos?

— No m’interessen gens. He begut xampanys caríssims, collonuts, i sempre penso que amb aquells diners pots tenir un vi molt millor. Mai li he trobat la gràcia.

De quins vins guarda més bon record?

— De dos: un Saint-Estèphe i un Échezeaux de Borgonya. No només pel vi, sinó pel moment. Beuria aquests vins ininterrompudament el que em queda de vida, si pogués pagar-ho. Que no puc.

On recorda beure millor?

— Si parlem de vins, a París. A l’època em podia permetre encarregar capses de Clos Mogador, que era un vi relativament accessible. També Château Angélus, un Saint-Émilion fantàstic que ara és completament prohibitiu. A París vaig descobrir que el món del vi era immens.

Va ser gràcies a algú en concret?

— La meva dona va fer un curs a Bordeus i tenia molt millor paladar que jo. Ens hi vam anar introduint plegats. Parlem dels primers noranta: a Catalunya hi havia sobretot vins de Torres, començava a sortir el Priorat, es bevia Rioja… A París, se’ns va obrir una mica el món.

I les altres begudes?

— La cervesa, com la de Londres, cap. Als Estats Units, sobretot en un bar de Nova York, em vaig acabar d’aficionar als Martini. A Itàlia no es beu…

A Itàlia no es beu?

— Els italians mengen molta verdura i beuen sobretot aigua. Es menja molt bé, però en aquest sentit són molt equilibrats. A Buenos Aires tampoc no es beu gaire, encara que el vi és bo. I a Jerusalem hi havia altres preocupacions.

A Memorias líquidas explica que el seu primer dia en una redacció va prendre dos cigalons de rom.

— Em feia molta por. Una criatura de disset anys… A més, cal conèixer què era l'Hoja del Lunes. Hi havia un personal bastant pintoresc. Però en aquella redacció no s’hi bevia tant. A El Correo Catalán, en canvi, sí que es bevia moltíssim. El Marcelo [el grum] anava posant cubates i gintònics com si fossin aigua mineral, a part de les ampolles que portava la gent. El Martí Gómez i el Sagarra bevien rom... Es bevia molt, sí. I les relacions eren molt intenses i complicades: es cridava molt, es reia molt, s’insultava molt. Eren redaccions d’un masclisme que avui seria absolutament intolerable. Era un altre temps.

Un temps més sorollós?

— Hi havia un diàleg continu, com a les famílies: bronques que sortien de tot arreu, però que després s’acabaven i tothom tornava a la normalitat. Es parlava molt i es discutia molt. I feia una diferència, no tant en la qualitat de la informació, però sí en la carnalitat. Era molt més humana. Poder parlar amb gent que sabia més o menys que tu, que pensava diferent... Discutir enriquia –penso– el producte. Com deia el Martí Gómez, ara el producte s’assembla més a un prospecte farmacèutic: tot molt ben ordenat, explicat molt rigorosament, però menys humà que en aquell disbarat de redaccions. A més, eren redaccions obertes: no hi havia seguretat, la gent entrava i sortia.

Quin diria que va ser el punt d’inflexió?

— N’hi ha dos. Primer, els ordinadors. De cop podies fer coses que abans requerien anar a preguntar a un altre. No existia internet, però hi havia un petit banc de dades. I l’ordinador va canviar l’ambient. Però el moment definitiu va ser quan algú va posar una ampolla d’aigua mineral a la taula. Abans això s’amagava. Si bevies aigua, la tenies amagada. Però quan va començar a ser com un manifest (“Jo poso l’aigua”), va ser com un senyal que estaven canviant els temps.

Quan va ser, això?

— Va ser l’any 80, probablement. Per a mi va ser quan vaig arribar a El Periódico. Jo estava acostumat a la màquina d’escriure, a la bronca, a l’alcohol… I la redacció d’El Periódico, encara que hi havia el Huertas Clavería, que et tirava el telèfon pel cap, era diferent, més tranquil·la, més professional. I vaig notar que la gent estava més pendent de l’ordinador perquè ja hi havia coses –com el banc de dades– i havies d’editar-te tu mateix. Era un altre tipus de vida, de correccions a mà, d’enviar-ho a tallers, baixar a tallers…

Les coses han "perdut l’ànima", com se sol dir?

— Sí, sí. Penso en el mossèn Bigordà, que va morir la setmana passada. Ens vam conèixer a El Correo Catalán. I era com tenir el manual d’ètica allà al costat. No t’havies de preocupar per les coses. Li preguntaves: “Bigordà, què et sembla això?” I ell et deia el que pensava i sempre tenia raó. Era un personatge d’un nivell ètic acollonant. Potser aquest tipus de personatges ara no hi són. Tampoc hi ha la barreja que hi havia a l’època. Els que feien economia eren sobrecogedores, tot estava comprat o venut. Et trobaves gent de tota mena i et permetia comparar.

Llegint diaris de fa dècades es veu que fins i tot la manera de fer les notícies era diferent, no tenia aquesta cosa de no sortir ni un segon del que s’ensenya a les facultats.

— És que, per començar, hi ha facultats. La gent del Correo, en general, no venia de facultats, venia d’altres coses. A més, no hi havia guió. Ara es treballa sobre un guió, que és el que escriuen els gabinets de comunicació. Hi ha molts intermediaris, que et donen la cosa més o menys mastegada. Tenir imatges instantànies et fa pensar que estàs veient la realitat, quan les imatges menteixen molt, perquè són parcials. Però bé, en molts sentits les coses han millorat. No soc nostàlgic del pack d’abans, en absolut.

Ha dit que a El Correo Catalán les frases més absurdes les escrivien els abstemis.

— Frases com “El cadáver fue hallado muerto”, al Correo, les escrivien els abstemis. Van ser els primers a dir que no bevien, que bevien aigua. Però el nivell de l’època era excessiu. Va haver-hi gent que va acabar morint d’alcoholisme. Això tampoc podia ser.

¿I això que guarda els pinyols d’oliva dels Martini memorables és veritat?

— Sí.

Quin és l’últim que ha guardat?

— Diria que l’últim pinyol el vaig guardar a París. En tinc algun amb el Martí Gómez, però crec que l’últim va ser a París amb la Mar [de Marchis], la fundadora de Jot Down.

I on els guarda?

— En el moment, a la butxaca. Després els guardo en un calaix de la taula on treballo. És bastant absurd, perquè no es distingeixen els uns dels altres, però em fa cosa llençar-los. Però és que deixar allà el pinyol al costat de la copa… trenca una mica la màgia.