Dels pobres als pobles: per Carnaval toquen sopes, escudelles i ranxos
De la tradició d'oferir menjar als més desafavorits n’han derivat unes trobades populars que aspiren a convertir-se en Patrimoni Immaterial de la Humanitat
Per Carnaval, en moltes localitats catalanes és el moment de treure els perols a plaça per omplir-los de sopes, ranxos i escudelles. Una activitat popular que implica molts dels habitants de les localitats on se’n fan i que fa temps que reivindica més reconeixement públic. Les sopes, els ranxos i les escudelles populars estan documentats des del segle XV. Algunes recerques històriques relacionen el seu origen amb un àpat calòric que es preparava abans del dejuni obligat que es faria per la Quaresma i que s’elaborava a partir dels ingredients que s’anaven recollint per totes les cases. Altres fonts, però, apunten que era un àpat que els senyors feudals i els convents oferien a les persones més necessitades del poble. Sigui com sigui, d’aquesta tradició en parla Catalunya bull. El llibre de les sopes, els ranxos i les escudelles populars (Edicions Sidillà), de Judit Pujadó, on no només explica les receptes d’aquestes escudelles, que són molt diferents, sinó també la història que hi ha darrere de cadascuna. "En conjunt, parlem d’una tradició popular que, a partir de principis del segle XX, passa de ser la sopa dels pobres a convertir-se en la sopa dels pobles", diu Pujadó per explicar aquest caràcter més popular i festiu que encara domina avui.
A cada localitat la festa se celebra amb les seves particularitats, i Pujadó creu que el que les unifica "és el ritual que se segueix, tant a l’hora d’aconseguir els ingredients per fer el plat com el fet de cuinar-lo en un espai públic". Un altre tret característic comú és que majoritàriament aquestes sopes i ranxos encara els continuen cuinant els homes: "Perquè com que normalment cuinen poc, quan ho fan volen que se’ls vegi! Bromes a banda, el fet és que es fa a la plaça del poble i es reparteix entre tots", diu Judit Pujadó amb humor. La tradició manava que aquests brous es feien amb el que donava la mateixa gent del poble, tot i que ara la cosa ha canviat i l’aportació, en la major part dels casos, és econòmica. De fet, la festa comença uns dies abans, amb la sortida per anar a buscar la llenya per fer el foc per escalfar els perols. "I el dia de l’escudella –com diu Judit Pujadó–, és festa grossa per a tot el poble. La gràcia és compartir un bon tiberi en comú, i la majoria es fan abans que comenci la Quaresma, l’època en què tradicionalment no es podia menjar carn".
A cada poble, una recepta
Si hi ha un denominador comú entre aquestes sopes, escudelles i ranxos és que parlem de plats molt contundents, amb caldos d’aquells que gairebé es poden tallar amb ganivet. De fet, asseguren que si s’han fet bé, quan es refreden es podrien tombar al perol i no caurien. Pel que fa a les particularitats de cada indret, Pujadó destaca que "a grans trets, hi ha una base bastant comuna: és un plat col·lectiu que es fa amb molts ingredients i aigua". "Ara bé, hi ha alguns ranxos en què s'hi posa pebre, n’hi ha alguns que fan un sofregit i fins i tot hi ha alguns llocs on fan arròs en lloc de brou", afegeix.
Un dels indrets on es manté ben viva aquesta tradició és Verges, al Baix Empordà, on cada any es fa la tradicional sopa de Verges. El president de la festa és Mia Font i explica que l’origen a la localitat data de fa més de 300 anys: "Ho tenim documentat gràcies al dibuix que va fer un notari on es veu un senyor remenant un perol a la plaça". Ells mantenen la tradició de fer la sopa el dimarts de Carnaval (aquest any, el 4 de març), i reconeix que la implicació del poble en la festa és total i que continua sent una jornada que es viu amb molta intensitat. A l’Empordà hi ha molta tradició d’aquests àpats populars, i com apunta Font, "a Albons fan una arrossada i a Capmany un dels ranxos més antics de Catalunya, cadascun amb les seves particularitats però amb elements en comú, com el fet que parlem d’una alimentació calòrica ideal per als dies d’hivern i que és fruit del producte que es podia trobar en aquell moment a les cases". Pel que fa a la sopa de Verges, Font apunta que "probablement és l'única on es posa sagí ranci".
Com en molts altres indrets, la festa de la Sopa de Verges comença uns dies abans del dimarts de Carnaval, que és quan se serveix als veïns. Quinze dies abans fan una sortida per recollir la llenya amb què couran la sopa. El diumenge de Carnaval fan la recollida de productes i el dilluns els preparen tots. El mateix dimarts engeguen els focs a primera hora per poder servir les prop de dues mil racions de sopa que hauran preparat per dinar en uns perols que són dels mateixos veïns i on poden preparar una mitjana de 80 litres de sopa en cadascun. Pel que fa al costum que siguin els homes els que fan la sopa, Font apunta que es manté de forma majoritària, tot i que les dones també hi participen molt activament: "Som una quarantena d’homes que fem la sopa i una vintena de dones que la reparteixen. Però si volen fer la sopa són molt benvingudes! La veritat és que l’únic que ens preocupa una mica és trobar relleu generacional perquè la festa perduri".
Moltes d’aquestes colles que organitzen ranxos, sopes i escudelles s’han aplegat en la Federació d'Escudelles, Ranxos i Sopes Històriques de Catalunya, una associació sense ànim de lucre que té com a finalitat principal preservar aquests àpats que són patrimonial local. Anualment celebren una trobada que vol posar en valor els àpats de cullera i aquesta tradició centenària. Aquesta festa aplega els dotze municipis d’arreu de Catalunya que formen part de la federació, amb àpats que tenen documentada una antiguitat d’almenys cent anys. Un dels objectius de la federació, com explica Salvi Jené, del Ranxo de Vidreres, és "aconseguir el reconeixement d’aquesta festa com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de la Unesco".
El ranxo no és una sopa (ni una escudella)
A la zona de Girona també es fa un dels ranxos amb més tirada del país, el de Vidreres. Salvi Jené és el president del Ranxo de Vidreres i assegura que, "a banda de la festa major, és la festa més important del poble". "És una rutina, però sempre hi ha anem introduint novetats, com la creació de ranxers i ranxeres itinerants, gent del poble que no formen part de la colla a qui convidem a viure la festa des de dins", explica. Tot i que antigament sempre eren els homes els que feien de ranxers, a Vidreres sempre hi ha hagut dones ranxeres, i, com recorda Jené, "sense elles potser no s'hauria pogut tirar endavant". I és que l’empresa no és petita perquè a Vidreres el dia del ranxo es preparen una trentena de perols de cent litres, que permeten servir més de 7.000 racions. Pel que fa a la particularitat del seu ranxo, Jené defensa que "no és una escudella tradicional, sinó un caldo amb carn, ossos, patates i mongetes al qual s'hi afegeix un sofregit amb alls, ceba, tomàquet, pebre negre, pebre vermell i vi ranci, i això fa que sigui totalment diferent d'una escudella".
Pere Soro Millet és el cap de colla del Ranxo de Talarn, al Pallars Jussà, que aquest any serviran el diumenge 2 de març. Explica que, a grans trets, hi ha dues maneres de fer el ranxo: "El primer és fer un sofregit prou contundent i després anar coent la carn i la verdura als calders. El segon és coure per separat la carn, les verdures i els altres ingredients i barrejar aquests caldos per fer estovar la pasta". En el cas de Talarn, el dia de fer el ranxo hi ha mitja dotzena de persones que s’estan tot el dia pendents de la preparació, i mitja dotzena més que ajuden a preparar tots els ingredients. Bona part de la feina, com diu Soro –que és qui coordina la festa i s'ocupa que no falti res i tot vagi a l’hora–, és estar "pendent dels calders i anar remenant sense parar, i ho ha de fer gent valenta i amb força". Fan bullir 12 calders, entre grossos i petits, que permetran fer les entre 350 i 400 racions que se serviran a l’hora de dinar entre els veïns del poble, però també entre tots els que s’hi vulguin acostar. "A Talarn es pot comprar un tiquet amb el qual rebràs una cassoleta per menjar el ranxo i una ració de llonganissa que es fa a la brasa durant l'hora de dinar –explica Soro–. I si volen portar el plat de casa, cap problema, se’ls serveix el ranxo igual!". A banda de Talarn, al Pallars es fan altres àpats populars per Carnaval, com la Guixa, a Isona, una escudella elaborada amb cansalada, fideus, cigrons, carabassa, arròs i mongetes, i la Calderada de Rialp, també de llarga tradició i que se celebra el dimarts de Carnaval.