Carles Sans: "Tricicle és irrepetible i fer-ne una còpia individual em sembla un error"

Carles Sans (Badalona, 1955) ha passat més de quatre dècades damunt dels escenaris, la major part sense dir ni una paraula. Membre fundador de Tricicle, juntament amb Joan Gràcia i Paco Mir, va contribuir a convertir el gest en un llenguatge escènic reconeixible i exportable. Ara, en una etapa marcada pel pas a l’espectacle parlat, Sans reflexiona sobre el temps, el cos, els hàbits que canvien i la relació amb el vi: un aprenentatge que, com tants altres, obliga a saber quan obrir una ampolla i quan deixar-la tancada.

Tricicle va fer un esquetx que parodiava un tast de vins.

— Ens ho van demanar els cellers Torres per a un esdeveniment amb clients de Xile. Necessitaven un llenguatge internacional i van pensar en nosaltres. El vídeo el van exhibir durant anys.

Diu la veu de fons: “El primer paso para servir bien el vino es sin duda la elección del mantel con el que cubriremos la mesa”.

— Vam agafar tot el manual de rigor. Vam parlar amb un sommelier que ens va fer una dissertació molt seriosa. I com que nosaltres li trèiem sempre la punta a tot…

Quina part és la més parodiable?

— Tota la litúrgia: com servir-lo, com se’n parla, les copes, el color, les notes… Si vols, pots passar hores parlant de vi. Tinc molts amics molt entesos que en gaudeixen molt, des d’un punt de vista també enològic.

Vostè va ser abstemi molts anys.

— Fins als quaranta o així. Als 18 anys vaig tenir una mena de crisi d’ansietat –aleshores no se sabia que se’n deia així– i em van prohibir tots els excitants: cafè, alcohol, xocolata. Això em va quedar molt gravat: quan la crisi va passar, vaig seguir sense prendre tots aquests excitants, que vaig demonitzar. Encara avui no prenc cafè. El vi va arribar quan vaig conèixer la meva dona, que em va dir: “Com has de menjar aquesta carn amb aigua?” Vaig començar a tastar el vi amb bons vins, i això em va malacostumar el paladar. Vaig anar-me refinant molt. De fet, va haver-hi una època, als anys noranta, que em comprava tota mena de publicacions i revistes, anava a tastos, visitava cellers, m’interessava pels procediments…

Què li va interessar sobre aquest món?

— És un món que atrapa. Hi intervenen molts sentits. Un bon vi acompanya un bon dinar, una sobretaula. I tota aquella litúrgia –parlar-ne, mirar-lo, comentar-lo– sempre m’ha fet gràcia. També, com que em vaig rodejar de gent que hi entenia molt i que tenia molt bon celler, al final t’hi enganxes. És inevitable.

Parlava dels sentits. A En clau de vi n'hi van fer tastar un amb el nas tapat.

— L’olfacte és un sentit molt important. Durant molts anys he patit rinitis al·lèrgica i, durant temporades, m’ha faltat el gust de les coses. Sense olfacte, molts sabors desapareixen. Encara més, diria que, en alguns casos, hi ha gent que, si li tapes el nas i els ulls, no sabria distingir un blanc d’un negre. L’olfacte pesa moltíssim.

Entre blancs i negres, què triaria?

— Aquí entra un tema físic: tinc gastritis. Llastimosament, els últims anys he hagut d’anar abandonant el negre: els tanins em maten. Tant és així, que ara fa uns anys em vaig vendre el celler. Vaig veure que el meu estómac –que no jo– no podia assumir el vi negre. I va ser una llàstima: em vaig acomiadar d’algunes ampolles com qui s'acomiada d’un parent.

Aquelles ampolles que es guarden per al futur…

— Jo sempre explico l’anècdota d’un amic meu que tenia un celler espectacular i que estava casat amb una dona bastant més jove que ell. Una nit va tenir un somni terrible: que es moria i que la seva dona s’ajuntava amb un xicot jove que no tenia ni idea de vins, però que se li bevia tot el celler sense miraments. A partir d’aquell moment va decidir encetar totes les ampolles que fossin necessàries i no esperar al dia de demà. Bé, jo ara trec més les ampolles perquè en gaudeixin els altres.

Ara, com és el seu consum?

— Molt més moderat. No crec que s’hagi de beure vi cada dia. Aquella idea que una copa diària és saludable… Al final, són trenta copes al mes. Jo ara soc bevedor social: quan surts a sopar, quan tens gent a casa. Ja no m’enceto una ampolla per a mi sol, com feia abans. El vi és collonut, però te n’has d’informar. Jo no seré mai abstemi, perquè m’agrada, però sí que s’ha de saber regular. És el que he fet.

Amb els anys ha anat canviant de gustos?

— Molt. Durant molt de temps vaig ser molt fan dels vins nous, de tot el que trencava amb el clàssic. Aquí sempre havíem tingut Riojas molt bons però molt clàssics, i de cop van aparèixer els Riberas, els Toros, els Priorats, tota aquella explosió. Em va interessar molta gent, com l'Álvaro Palacios i el Telmo Rodríguez, gent amb iniciativa i ganes de buscar coses noves.

També ha visitat cellers molt exclusius.

— Vaig tenir la sort de visitar el celler Macán fa dos o tres anys, a través d’un contacte. No és un celler que faciliti visites. És com visitar un laboratori de crionització futura: és el celler més futurista que he vist. Per exemple, el vi es trasllada amb un sistema de pendent natural, sense màquines, perquè la vibració de la màquina no hi influeixi. Una pijada increïble, però fascinant.

Va brindar amb cervesa o cava, aquest Cap d’Any?

— Soc molt tradicional: amb xampany. Soc defensor del cava, però si he de triar, xampany.

Amb qui recorda haver fet el brindis més especial?

— Costa molt dir-ho. He compartit copes memorables amb molta gent. Però probablement amb la meva dona, els primers dies que vaig començar a beure vi després de tants anys d’abstinència. Aquell moment té una càrrega especial.

Quan era jove, s’imaginava dedicar la seva vida a fer riure la gent?

— Inicialment volia ser periodista. Més tard vaig entrar a dret. No m’havia plantejat mai dedicar-me a l’espectacle ni a fer riure. Ara bé, a l’escola sempre era el típic que feia conyes i feia riure tothom, professors inclosos. L’humor sempre hi ha estat present, però d’aquí a imaginar-me que m’hi guanyaria la vida, no.

Ni tan sols quan es va començar a formar com a actor?

— No. Quan vam començar amb Tricicle érem estudiants, actuàvem al carrer, a la plaça del Pi, vivíem el dia a dia. No projectàvem el futur. Pensar que tindríem un èxit continuat durant 43 anys i que viatjaríem per tot el món era impensable. Les coses a la vida a vegades funcionen millor si te les vas trobant més que no pas si les planeges.

I ara està de gira amb Per fi me’n vaig.

— Després de l’èxit de Per fi sol, que ni jo mateix m’esperava, que he fet durant quatre anys i amb més de 160.000 espectadors, he començat la gira del nou espectacle. El títol ja anuncia una mica que estic pensant que, d’aquí tres o quatre anys, quan l’espectacle deixi de programar-se, em retiraré.

També és un espectacle parlat?

— Sí. Tenia claríssim que, un cop Tricicle posés punt final a una carrera tan llarga i exitosa, jo no podia fer el mateix però en solitari. Tricicle és irrepetible i fer-ne una còpia individual em semblava un error. L’única opció era anar-me’n a l’altra punta, que era la paraula. A més, després de tants anys treballant el gest, em venia de gust usar la paraula. Alhora era un risc, perquè quan al públic li mous la peça d’un lloc, no sempre ho accepta fàcilment. Ara, amb el temps, veig que la gent ho ha acceptat molt bé. Algú m’ha dit que els primers minuts se’ls feia estrany veure’m parlar, però després entren a la història i s’ha acabat.

Com s’imagina la seva vida quan acabi la gira?

— No m’imagino sense fer res. Potser se m’han acabat les ganes de viatjar, d’esperar l’hora de la funció als hotels, de fer cua als aeroports… És la part més ingrata de l’ofici. Tant de bo pogués teletransportar-me i fer l’hora i mitja de funció. Deixar de girar no vol dir que no continuï fent direccions o col·laboracions.

Així doncs, això no és una jubilació?

— No, és canviar una mica de registre. Jubilar-se, tal com ho entenc, és seure i no fer res, i jo no soc així. No soc una persona que tingui hobbies: el meu hobby ha estat sempre la meva feina. Ara sembla que estaré obligat a buscar-ne algun. Però aquesta nova etapa no em fa por.