L'Esquerra de l'Eixample de Barcelona és un barri amb vida pròpia, però qui hi passeja a l'hora de dinar sap que trobar un plat de cuina catalana entre tanta oferta de brunch, poke i franquícies costa cada vegada més. L'oferta s'ha multiplicat, sí, però no sempre a favor de qui busca un fricandó, unes braves amb criteri o un arròs de diumenge.

L'Hotel Palace té una mística innegable, ja que és un enclavament històric de la ciutat de Barcelona. Per a molts, seguirà sempre sent el Ritz i, de fet, quan hi entres no pots evitar mirar arreu per guaitar si encara hi volta algun chihuahua de Xavier Cugat. Si no ens hi allotgem, hi podem accedir per fer ús de la seva oferta gastronòmica. Podem anar al restaurant Amar a fer una hamburguesa de wagyu o bé anar al seu terrat a fer-hi un mos o una copa. De fet, en aquest terrat (que tots els hotels ara en diuen rooftop) és on s'ha estrenat el nou brunch o, cosa que és el mateix, un bufet lliure de coses bones per posar-se les botes.

Tomás de la Paz, xilè de naixement, no oblidarà mai com va començar tot amb Gastón Acurio. “Fa uns vint-i-cinc anys em vaig plantar a la porta d’un dels seus restaurants al Perú, hi vaig trucar i li vaig deixar anar: «Vull aprendre!»”. Aquella gosadia, gairebé inconscient, li va canviar la vida per sempre. “Al cap de tres mesos ja m’havia enviat a un altre local a Lima… i fins avui”, recorda amb un somriure que encara conserva l’espurna d’aquell primer impuls.

Imagineu una bona pasta al dente. Un cacio e pepe, per exemple. Amb la salsa integrada. La porten en una paella profunda i te la posen directament al plat amb unes pinces. Suculent, oi? O un tomàquet formós i una mozzarella tan sublim que la serveixen despullada. Quan una cosa és perfecta, l’única obligació és no espatllar-la. O una bresaola de feta de wagyu. Brilla amb el marbrejat del greix. Al costat, un raviolo farcit de ricotta, tòfona i tuorlo, o sigui rovell d’ou. Un últim exemple: una parmigiana d’albergínia amb aquell gust intens de tomàquet que obligatòriament et fa sucar pa. Tots aquests són alguns dels plats que des de dimarts es poden degustar a la Bottega Bernacca (carrer Bonavista, 10), el restaurant italià que aterra al barri de Gràcia i que curiosament, a diferència del que podria semblar, ens arriba des de São Paulo, el Brasil. Però ja veuran, benvolguts lectors, que tot té un perquè.

Tres dies abans de l’inici del confinament per la Covid-19, en Sergi Poyatos va rebre les claus del que havia de ser casa seva i el punt de trobada gastronòmic de tots els cervellonencs. Recordem com vam patir i les conseqüències vitals i econòmiques que la pandèmia va tenir per a tothom, però alhora vam comprovar que el món no s’atura i, al juliol d’aquell mateix any, El Secret del Vell va obrir les portes a Cervelló, municipi que s’origina amb el castell de Cervelló a principis del segle X.

“Jo soc un romàntic”, em diu el Gerard Martí. Probablement perquè jo també ho soc m’ha agradat tant la seva proposta. El Gerard és un jove cuiner, xarcuter i el que convingui. La seva família regenta la carnisseria Casanovas, al carrer Calàbria, 113, de Barcelona. És la quarta generació que s'hi dedica. Són conscients que són temps difícils per al gremi. Molts xarcuters artesans tanquen i no hi ha relleu. Els Martí, però, han trobat la manera de fer el negoci rendible: compatibilitzar la carnisseria amb un restaurant. I el restaurant en qüestió ha resultat ser molt sorprenent i recomanable.

El director del restaurant, Joaquim López, donava la benvinguda als comensals. Era un sopar especial perquè el Xerta, el restaurant que porta un bocí de les Terres de l'Ebre a Barcelona, celebra 10 anys de la seva obertura. López és la quarta generació de restauradors. De fet, els seus pares també eren entre els comensals de l'establiment ubicat dins l'hotel Ohla Eixample. La família gestiona un altre hotel, el Villa Retiro a Xerta, d'aquí el nom de l'establiment a Barcelona, i allà al restaurant lidera la cuina el germà del Joaquim, el Fran López.

El Raval és un dels barris amb més vida de Barcelona, amb una densitat de restaurants que pot marejar qualsevol. Entre els locals pensats per a turistes de pas, les cadenes que han anat ocupant cantonades i els establiments que fa dècades que alimenten el barri, triar on seure no és tan fàcil com sembla. Qui hi viu ho sap: l'oferta s'ha multiplicat, però trobar llocs on la cuina tingui ànima i el tracte sigui de veritat demana una mica de criteri.

El Carpanta és un icònic personatge de còmic creat l’any 1947 per Josep Escobar amb la intenció de mostrar les mancances essencials que patia bona part de la població en la postguerra espanyola. El Carpanta passava fam i les seves historietes narraven, amb humor i sàtira, els seus intents per menjar. Gairebé mai ho aconseguia, però la seva vitalitat ens permet intuir una felicitat molt particular que li permetia sobreviure dins la misèria del seu propi món. Escobar ens presenta un personatge famèlic, però mai un desgraciat. Critica amb duresa un període de penúries i desigualtats en un espai pensat essencialment per provocar un somriure. La felicitat comporta una percepció molt personal, la del Carpanta també. Per això, i amb el personatge encara present en la memòria col·lectiva, li retrem un homenatge posant-nos les botes en el restaurant que porta el seu nom.

Felicitats. Fa 20 anys, un petit restaurant va obrir al costat de l’Hospital Clínic. Amb els anys ha anat creixent, però ja hi arribarem. Ara el concepte no ens semblaria innovador, en aquell moment sí que ho era. Pepe Simôes tenia un bar a quatre passes, i va decidir obrir un restaurant, una cosa ben feta però informal, i posar-li La Taverna del Clínic. Era un local agradable, en què la proposta gastronòmica ens sonarà, perquè és el model que ha triomfat a Barcelona: tapes molt ben fetes (res d’una ensaladilla russa mediocre) per compartir. Pepe Simôes tenia emparaulat un cuiner, i a última hora va caure. I així és com ara fa 20 anys, el seu fill Toni es va posar al capdavant del restaurant. I l’ha fet créixer fins al referent que és avui.

El Barri Gòtic de Barcelona és una de les zones amb més densitat de restaurants per metre quadrat de tota la ciutat. Entre la Rambla, la Via Laietana, la plaça de Catalunya i el port, els carrers estrets amaguen de tot: locals de menú per a turistes, cadenes de menjar ràpid disfressades de cuina local i, enmig de tot plegat, restaurants que es prenen seriosament el que posen al plat. El problema és trobar-los sense perdre's pel camí, perquè l'oferta genèrica ha anat ocupant espai a un barri que ha perdut massa referents.

El Xavier està orgullós del seu passat, del seu present i també del futur que està construint. Del passat, perquè recorda amb nostàlgia els seus inicis laborals al restaurant familiar. Encara conserva a la memòria petits detalls d’aquella època, com el tamboret que hi havia darrere la barra. "Era gris i, a sobre d’ell, vaig servir els meus primers cafès als clients amb tan sols vuit anys". Ell és la segona generació de Cal Moreu, a Centelles, un restaurant que els seus avis i els seus pares van obrir l’any 1977. “És una masia del 1700 que els meus besavis van comprar per convertir-la en casa i masia”, explica el Xavier. L’origen del nom del restaurant també és curiós. “Abans, en català antic, als bous se’ls deia moreus, i aquí fa anys n’hi havia molts. De tant dir-ho, el nom es va acabar quedant”, diu rient. Avui, el present de Can Moreu respira èxit: cada dia el restaurant és ple gràcies a l’excel·lència de la seva cuina. “100% catalana. Aquí fem guisats, escalivades, calçots… tot català”.

M’avisen que haig de conèixer Pola Hemaia, el jove cuiner que té un restaurant a Reus, L’Alkimista, des de fa sis anys. Així que faig cap a Reus, en un dia extraordinari en què fins i tot el tren que m’hi porta arriba puntual.

El Bar Milagros té un nom d’una altra època però és un restaurant actual (amb carta i web en català) que s’inspira en França pel servei i la decoració. A taula, producte de primera qualitat, que fins i tot podreu triar vosaltres mateixos de la vitrina en què exposen el peix i el marisc. El dia que hi menjo, a la vitrina hi ha escopinyes, navalles, escamarlans, musclos i rap.

Blau i Verd és un restaurant que acaba d'obrir al centre de Barcelona, al carrer Consell de Cent, entre la rambla Catalunya i Balmes. És molt espaiós, i diria que és un d'aquells llocs perfectes per anar-hi en grups grans i famílies o per improvisar dinars. Especialment si sou persones que necessiteu racions generoses. El seu model és el següent: pagues un preu tancat (19,95 els migdies entre setmana i 29,95 els sopars i caps de setmana) i t'hi entra tot.

Les rodes del molí giren gràcies a la força de l’aigua de la bassa que té darrere. Si se n’anés la llum no ho notaríem. Igual que el 1521, quan es va construir la caseta on som. Ens trobem a la Vall de Bianya, on hi havia hagut 50 molins. Totes les cases importants en tenien un. L’edifici té tot de finestretes perquè el moliner pogués veure quan arribava l’aigua. Uns esquellerincs ubicats al sobreeixidor l’avisaven. Era el moment d’aprofitar tot l’ímpetu de l’aigua per moldre. Fajol, blat de moro, ordi.

És el restaurant de l'hotel Seventy Barcelona (c. Còrsega, 344-352), es diu The Patio, i és un jardí frondós d'oliveres i llimoners on tant podeu esmorzar, dinar, sopar o prendre-hi alguna cosa. Els que busqueu llocs tranquils on menjar i poder conversar al bell mig de Barcelona és una opció que cobrirà totes les expectatives. La porta principal de l'hotel està just davant del restaurant, així que no heu de passar per la recepció per dir que aneu al restaurant exterior. Si hi aneu en un dia rúfol, com els que portem d'aquest hivern, també teniu restaurant interior amb taules de fusta, sofàs i espais que fan com de reservat si necessiteu més intimitat.

Qui no ha sortit mai a prendre alguna cosa pel barri de Gràcia de Barcelona? És un dels més populars de la ciutat pel que fa a la vida nocturna i també un dels que més visiten els turistes, però a vegades costa triar un restaurant on sopar a Gràcia. La fama del barri ha fet que s'hi multipliqui l'oferta gastronòmica. Hi trobareu molts llocs on menjar semblants als que podríeu veure als carrers de qualsevol altra ciutat europea, però a Gràcia encara hi resisteixen bodegues de tota la vida i restaurants amb una trajectòria consolidada.

Què és incorrecte? Més enllà de les normes clàssiques, cadascú observa el món amb una mirada personal. És cert que, per conviure, ens adaptem a determinats codis i estereotips establerts, però també ho és que cal preservar el pensament crític i actuar d’acord amb les nostres idees. En aquest joc de pensaments i llibertats neix el restaurant Incorrecte, a la zona alta de Barcelona. Al capdavant hi trobem Marcel Pons, corberenc de naixement i amb la trentena acabada de superar, que ha fet el pas de tirar endavant el seu projecte gastronòmic.

De la Rosa de Foc a les revoltes de les quintes. Potser ara costa més de veure, però Barcelona ha estat sempre una plaça rebel. On no tot ha de ser sempre igual. On una altra manera de fer les coses és possible. Fins i tot, quan els canvis proposats són petits, modestos, però no per això menys rellevants. Avui us parlaré d’un excel·lent bar restaurant que es troba a Consell de Cent. En un carrer meravellosament dissenyat per als vianants, i farcit d’oferta dominada per grups de restauració. Aquí, al mig com el dijous, neix el Bar Dijous.

La farmàcia Can Mascort (c. Raval inferior, 23) és al bell mig de Palafrugell, camí d’anada o de tornada de l’església de Sant Martí i, més enllà, del Centre Fraternal, que és a la plaça Nova, a pocs metres del mercat, i del mític carrer Estret de Josep Pla. Des de la porta, quan veieu la farmàcia a peu de carrer, us semblarà que el temps s’hi ha aturat. Tot està tal com era a cavall dels segles XVIII i XIX, quan la va obrir la família Mascort el 1789. No hi falta la marededéu del Carme, que encapçala els prestatges de fusta, que té gran advocació entre els pescadors. “Sabem que hi va haver un temps, durant la Guerra Civil, que va estar amagada sota capses, per això la vaig restaurar jo mateixa, perquè tornés a lluir”, explica Lourdes Gaude, que juntament amb la seva parella, Alfred Villagrasa, són els propietaris actuals de la cafeteria-farmàcia.

La Rosa i el Jordi s’entenen amb una sola mirada. Mentre ell dirigeix la sala, ella governa els fogons. Però, tot i ocupar espais diferents, no es perden mai de vista. Són una màquina perfectament engreixada, un tàndem que fa que el seu restaurant, el Binomi de Sant Just, funcioni com un rellotge.

“Vull que sigui el lloc on un paleta que està treballant aquí al costat vingui a dinar”, diu Gerard Sans. En uns temps en què els bars se’ns estan gourmetitzant i, per tant, els preus s'apugen encara que els vasos segueixin sent de Duralex, és notícia que algú hagi agafat un bar de tota la vida i vulgui simplement servir botifarra amb seques, bacallà a la llauna o capipota a bon preu. Som al bar restaurant Veracruz. L’amo anterior s’hi va estar una pila d’anys i havia conservat el nom d’un amo encara previ, així que no sabrem mai quina relació té aquest local amb Mèxic. Som al carrer Mallorca de Barcelona, entre Girona i Bailèn. Envoltats de llocs per fer el brunch, s’obre aquest humil oasi amb tirador de Voll-Damm. Sonen Llach i Mishima. Sans diu que el seu referent és el Gelida, un lloc que no ens cansarem mai de recomanar, també. Mentre tasto una sublim croqueta de lluç i gambes, sento un matrimoni gran que tinc darrere (si mai coincidim, estimats lectors, sapigueu que jo sempre poso l’antena): “D’aquest lloc en faré propaganda, està boníssim. Si no suques pa, t’ho perds”, li etzibava ella al marit. “Faci cas a la seva senyora”, penso.

El somni dels tres amics de Verona, Alessandro Zangrossi, Mattia Ciresola i Massimo Morbi, acaba de fer deu anys. La pizzeria La Balmesina  (c. Balmes, 193) celebra l’aniversari amb unes obres que els han reformat la cara (fustes, quadres, colors clars a les parets), i a taula es manté la qualitat i els bons preus que els han caracteritzat des del primer dia. Als migdies, menú de primer, segon i postres per 15,90 euros, o bé el menú pizza per 14,90 euros; i al vespre, i també als migdies, pizzes, unes de les millors pizzes de Barcelona, i no som nosaltres els que ho diem, sinó que fa anys que ho diu el rànquing 50 Top Pizza Europa. L’any passat la llista va indicar que La Balmesina era l’onzena d’Europa, i podria ser que aquest any, la pizzeria de Barcelona escalés posicions i se situés entre les deu primeres.

Yoshizumi Yamashita és el pioner de la cuina japonesa a casa nostra. El 1978 va obrir el Yamadori i, onze anys més tard, el Yashima, a l’avinguda Josep Tarradellas, convertit avui en un dels grans referents nipons de la ciutat. Jubilat formalment, continua visitant el restaurant amb regularitat, vetllant perquè tot funcioni amb la precisió que sempre l’ha caracteritzat. Va fer el procés, sempre complicat, d’integració personal i professional en una nova terra d’acollida. Els seus fills ja han crescut aquí, entre dues cultures que senten com a pròpies. En Rona dirigeix el restaurant; en Daisuke n’és el xef de sushi. Segona generació al capdavant d’un projecte que manté intacta la voluntat d’autenticitat.

De l’Aürt al Trü. Sembla un joc de paraules, però tot plegat és com si juguéssim a l’Scrabble amb les lletres del nom Artur. El cas és que el cuiner Artur Martínez no se sap estar quiet. Ha tancat temporalment el seu restaurant d’una estrella Michelin, l’Aürt, per buscar-li un millor i més cèntric emplaçament a Barcelona. Mentre això no passa, que està previst per a mitjans de l’any vinent, ha creat una nova peça del seu univers. Es tracta del Trü, un restaurant més “informal, dinàmic i menys acadèmic” diu el cuiner. Ara mateix, i en espera que hi hagi l’Aürt 2.0, l’equip que hi treballa és el mateix que tenia al restaurant d’alta cuina.

La guia Michelin va néixer el 1900 amb un propòsit empresarial que la majoria avui dia ha oblidat: aconseguir vendre més pneumàtics. Com era possible casar cuina amb automobilisme? Els germans André i Edouard Michelin havien fundat onze anys enrere a Clarmont d'Alvèrnia, al centre de França, l'empresa animats per la previsió positiva de la indústria automobilística. Però llavors hi havia al mercat francès menys de 3.000 vehicles i la majoria es concentraven a les ciutats. Com es podia aconseguir que la gent gastés i punxés els pneumàtics i en poguessin vendre de nous? Va ser així com es va impulsar una guia, primer gratuïta, amb mapes inclosos amb tot de restaurants recomanats amb la intenció que els propietaris de cotxes recorreguessin el país.

L’any passat no hi cabia ni una agulla a La Paloma per celebrar el desè aniversari de la Guia Macarfi. Aquest any, en l'onzena edició, la guia amb seu a Barcelona ha aconseguit ocupar tot el territori peninsular i ha presentat els seus resultats al Círculo de Bellas Artes de Madrid, en presència de més de 200 cuiners. El que va començar sent un grup d’amics que es recomanaven restaurants, ara té una estructura robusta d’ambaixadors (més de 2.000) que té les antenes ben afilades per detectar quins llocs s’han de tenir en compte. Així doncs, si bé és cert que fan un llistat dels millors restaurants de cada comunitat autònoma, també en fan una de rookies, dels que apunten maneres. I aquí és on hi pot haver més sorpreses i descobertes. Comencem, doncs, per les novetats que la guia ha detectat en territori català.

El Roig Robí, un dels grans restaurants de cuina catalana de Barcelona, acaba d'estrenar un menú centrat en la tòfona, i és el motiu per tornar-hi avui. Taules rodones, estovalles blanques, la calidesa de la fusta, celler amb vins catalans i un jardí, que amb el bon temps és dels que tenen reclam. Tant és així, que a la mateixa porta del restaurant hi llegireu: "Roig Robí, restaurant amb jardí".