Júlia López: "Al principi de treballar els caps de setmana estava molt espantada"

Des del setembre passat, Júlia López (Barcelona, 1994) és una de les veus que acompanyen els dinars familiars dels caps de setmana. Després de passar per Betevé, La 2 i el canal 3/24, la periodista s’ha incorporat com a presentadora, els dissabtes i els diumenges, del Telenotícies migdia de 3Cat.

Les seves xarxes socials estan plenes de fotografies de cases rurals i calçotades. Què li agrada beure en aquestes ocasions?

— En aquests tipus de dinars, cervesa i vi, sempre. Anava a dir vi negre, però és que jo, amb això, soc molt especialeta: el vi negre no m’agrada. Fa gràcia, perquè fa anys que ho intento: cada cop que algú porta un vi negre, intento reconciliar-m’hi i em mullo una mica els llavis. I no hi ha manera. Em pensava que seria una cosa de l’edat, que a mesura que m’anés fent gran m'acabaria agradant, com em va passar amb la cervesa, amb el vi blanc i amb el cava. Però no hi he trobat el què.

Aleshores, quan fan una trobada…

— Els meus amics se'n riuen, perquè allà on vaig jo sempre porto la meva ampolla de vi blanc, per si de cas no n’ha comprat ningú.

I com tria aquests vins?

— No en soc cap entesa, i mai seré la típica persona que dona la tabarra sobre vins ni diu que ha escollit un bon vi. Però sí que tinc alguns vins de confiança. Alguns, com el Viña Esmeralda, els he vist a casa, amb els meus pares. D’altres els trio perquè no són molt cars i sé que m’agraden. Ara, a casa, tinc dues ampolles de Gessamí, que m’encanta. També L'Home Peix. I un que sempre queda bé és el Blanc Pescador. Hi ha mil vins més que quan vaig als restaurants m’encanten, però soc fatal pels noms i me n'oblido.

Li agrada triar o prefereix delegar-ho?

— Depèn. Si sé que l’altra persona és una mica entesa, li cedeixo 100% el privilegi. Si no, soc molt fàcil. Quan fan allò de portar-te una mica de vi per tastar-lo, jo sé que a priori diré que sí. Hauria de ser molt dolent –vaja, hauria d’estar picat– perquè jo digués que no. Em fa cosa, com si fos una falta d’educació.

No n’ha rebutjat mai cap?

— No. I sí que algun cop me n'han portat un que no era ben bé com me l’imaginava, que al tastar-lo era més fort o més sec del que volia. Però veus que el cambrer et mira i dius: “Sí, sí, porta’l”. Em costa dir que no. I potser la primera copa em costa una mica més, però quan començo a menjar passa bé.

És una beguda que li ha agradat sempre?

— Tampoc fa tants anys que m’agrada. Amb els amics ens vam iniciar en el món de la birra; suposo que perquè és una de les begudes alcohòliques econòmicament més assequibles. Però no sé en quin punt vaig fer el salt al vi. I és veritat que al principi em costava una mica. Uns vins que m’agraden molt últimament són els orange.

I què l’atrau d’aquest tipus de vi?

— No és un gust típic: és molt tropical. A mi m'agrada tot el que passa fresquet, lleuger, gairebé sense adonar-te’n. Els orange són vins perillosos, perquè te'n beus una copeta, i una altra, i una altra... I no te n’adones i entre dos l’ampolla baixa molt fàcilment.

Alguna mania?

— Tinc preferències. Diria que en general soc una persona molt poc maniàtica. Però, evidentment, una copeta de vi blanc fresqueta millor en copa de vidre, si pot ser. Esclar que he anat a festes populars on serveixen el vi en el típic got de festa major, i endavant. Però, si es pot demanar, jo agraeixo una copeta.

Alguna anècdota?

— Fa quatre o cinc anys vam anar a fer la verema amb unes amigues en un celler del Priorat. Tot natural, tècniques ancestrals; la típica verema que fas descalça. Vam fer la recol·lecta i després vam anar a aixafar el raïm. Ens vam posar dins unes botes de vi per aixafar-lo, i resulta que tota la bota estava plena, però plena, de tisoretes. I jo anava aixafant el raïm amb una mica de fàstic: tinc molt present el record d’enfonsar els peus dins la bota, de tenir raïm fins als genolls, i que tot estigués ple, ple, ple de bitxos; algunes tisoretes se t'enfilaven per la cama i et feien pessigolletes i tot. La noia del celler ens deia: “Què us penseu que és això? Mira, més proteïna que tindrà aquest vi”. Vins proteics, ja està.

Com els iogurts i els batuts; jo hi veig un negoci.

— Doncs sí [riu].

D'adolescent va passar molts caps de setmana a Olot. Quin record té d’aquella època?

— Religiosament, cada divendres hi pujava amb els meus pares i ens hi quedàvem fins diumenge. I allà hi havia el ritual del dinar: els pares feien una copeta cadascun, no res excessiu, però sempre hi era.

Hi tenia amics?

— Sí. Fins que vaig tenir gairebé setze anys, el meu grup principal era a Olot. De dilluns a divendres vivia a Barcelona, però divendres ja estava nerviosa per marxar, perquè sempre hi havia plans. Allargàvem el cap de setmana fins a l’últim moment: diumenge a la tarda encara quedàvem, i jo demanava als meus pares que tornéssim cap a Barcelona tan tard com fos possible. Després, a partir de tercer d’ESO, vaig començar a fer més vida a Barcelona i alguns caps de setmana ja em quedava aquí.

Les primeres festes van ser a Olot?

— Sí. Els meus amics de Barcelona al·lucinaven quan els deia que havia tornat a casa a les cinc del matí. Però en un poble és diferent: no has d’agafar el metro ni anar a discoteques; són festes populars. Potser també hi havia mentides als pares, de dir “Ah, sí, vaig a dormir a casa d’una amiga” i sortir a alguna festa. Però en un poble teníem molta més facilitat per sortir.

En una entrevista explicava que últimament havia anat a molts casaments. ¿El vi encara té tanta presència en aquestes cerimònies?

— Almenys als casaments on jo he anat, hi ha una explosió de begudes. Ja no hi ha només vi: hi ha còctels de benvinguda de tota mena, paradetes de cervesa, racons de vins, sommeliers… És una barra lliure, però literalment: no només en quantitat, sinó en varietat. En un casament al qual vaig anar fa poc es va destacar que hi hagués Moscow Mule, que potser no és una beguda tan habitual, i es va convertir en la gràcia de la nit. Però el que realment em sorprèn són els pressupostos. No sé d’on treu els diners, la gent. Hi ha gent de tota mena, no tots són de “família bona”. Alguns són periodistes i ja sabem quin és el sou, tot i que jo ara no em puc queixar.

Com porta això de treballar els caps de setmana?

— Per a mi va ser un xoc molt fort. Abans potser treballava un cap de setmana al mes, perquè a TV3 fèiem allò d’anar rotant. Però de sobte se’m va desconfigurar una mica la vida, sobretot socialment. Amb la família no he notat tant l’impacte, perquè els puc anar a veure entre setmana, tot i que viuen lluny. És veritat que em perdo els aniversaris i els dinars familiars de diumenge, però l’impacte més gran me l’he emportat amb els amics. He de dir que, al principi, estava molt espantada.

Per què?

— Quan em van dir de treballar els caps de setmana vaig fer un àudio molt llarg als amics per explicar-los aquesta nova situació, per dir-los que per a mi era primordial que continuéssim fent coses i que jo sempre intentaria adaptar-me a ells. Mai havia organitzat la meva vida social tant com ara, però és el que toca. I de moment, aquest primer mig any, ho he anat trampejant bastant bé. Tot just aquesta setmana els amics em deien: “No tenim la sensació que faci molt que no et veiem”. Segurament ens veiem d’una altra manera, més de fer cafetons i menys de fer un dinar, allargar i lo que surja. Però ens veiem més del que m’esperava, i això, a mi, em fa feliç.