La Campana, el matriarcat del carrer Princesa que ens endolceix el Nadal des de fa més d'un segle

BarcelonaQualsevol altra persona que no fos la Maria Dolors Mira ja faria bastants anys que s’hauria jubilat. Però en el seu cas això és impensable, no tindria cap sentit. El món canvia molt de pressa, i tots tenim la sensació que se’ns escapa el tren. Tots? Tots no. La Maria Dolors té energia, idees, projectes, intuïció i cap por, al contrari. Només cal veure-la amb l'smartphone més modern entre les mans. Ella és la tercera generació que manté en peu La Campana, la botiga de torrons i polvorons del carrer Princesa de Barcelona (i de gelats i orxata a l’estiu). Ja va néixer pràcticament a la fàbrica que va crear el seu avi a Xixona. Francisco Mira, el 1890, ja era un visionari. Va veure el potencial torroner de la zona, va canviar forns de llenya per màquines de vapor, i va entendre que on sabrien apreciar els seus productes i la seva qualitat seria a Catalunya. Així és com van obrir una botiga a Barcelona, a la plaça de l’Àngel, i posteriorment el 1920 es van traslladar al carrer Princesa. Exactament on és ara. Però a més, aquest negoci ha estat sempre en mans de la mateixa família. Al costat de la Maria Dolors hi ha la Laura i la Bea Ferrer Mira, la quarta generació. I de tant en tant la Mireia, la filla gran, que també dona un cop de mà quan els seus dots d’enginyera són requerits. I és que darrere d’un comerç tradicional i artesà hi ha dones molt formades.

La Campana és d’aquelles botigues on tothom s’hi atura. Encara que només sigui per mirar l’aparador. És un d’aquells comerços històrics amb fusta i molt caliu. La parada, doncs, és obligatòria per a moltíssims clients que cada any hi compren els dolços de Nadal. Molts d’ells venen de fora de Barcelona i expliquen amb emoció que l’any de la pandèmia no en va faltar ni un. La Laura, que porta els números, patia, la Maria Dolors no. Sabia que vindrien. Així que per a sorpresa de tothom menys de la Maria Dolors, van tenir la mateixa campanya que l’any anterior. La gent pot renunciar a moltes coses, però als seus dolços no. De fet, el dia que les visito les tres dones de la família comenten qui ja ha vingut i qui encara no. De la mateixa manera que el negoci va passar de pares a fills, el noble art de portar els torrons a taula també. Així que poden seguir l’arbre genealògic de moltes famílies de clients.

No hi ha un no

Elles tenen un lema: mai tenen un no per a cap client, i fan el que calgui perquè ningú es quedi sense torrons. Si cal, els hi porten personalment a casa. Aquí tot és casolà i proper. Familiar. I s’han dedicat a innovar. Com? Escoltant els clients. Que volen torrons sense sucre? Doncs se’n fan. Que volen opcions veganes? Cap problema, trobaran solucions. Un dels seus últims èxits ha estat el polvoró d’oli d’oliva. Va ser una iniciativa de la Bea. Va tenir la idea, i amb la seva mare, que és qui domina la fórmula i les quantitats, van aconseguir clavar la recepta d’un polvoró molt més lleuger, apte per a vegans i per a qui no menja porc. El polvoró, esclar, va guanyar premis. Després n’han fet versions, com el de xocolata o el de sal i pipes d’aquest any.

Que les filles siguin la quarta generació de La Campana és mèrit de la Maria Dolors, que s’ha estimat tant el que fa, que les seves filles s’hi han vist seduïdes. La Laura és economista i treballava en un banc. Va començar a ajudar la seva mare quan va enviudar. I finalment també s’hi ha dedicat en cos i esperit. Tot i que treballen totes les hores del món, diu que no ho sent com una feina en una empresa. Sap de què parla, perquè ha estat a les dues bandes. La Bea va estudiar ADE i després un màster en direcció d’empreses. Un professor la volia contractar, però la Maria Dolors li va dir que provés primer a casa, a La Campana, i que si no li agradava, fes la seva. No se n’ha mogut. Cada una és ben diferent, i cada una aporta una perspectiva pròpia.

Mentre les entrevisto mengem polvorons. Es podria pensar que algú que en ven durant dècades en deu estar tip. Asseguro que no és el cas. Van desapareixent com si res. La Bea explica que no vendrien res del que no estiguessin enamorades. I es nota. També és molt conscient de la qualitat del que venen i del seu preu. Pensa que ja està bé que hi hagi diversitat en aquest sector, sempre que no es doni gat per llebre. Afirma que el torró és el millor souvenir possible. Fàcil de transportar, no es fa malbé, no es trenca. Molts estrangers el descobreixen, i després els en compren per internet i se'ls fan enviar als seus països. Elles ara en venen durant tot l’any. Menys els de xocolata, que a l’estiu es desfan. Als catalans ens costa més comprar-ne fora de temporada, però, com demostren aquestes dones any rere any, quan arriba Nadal per a la majoria és una tradició irrenunciable.