NI UN DIA A CASA
IVAN DÍEZ / ADRIÀ ALBETS / CARLES DOMÈNECH

Les Corts, les petites revolucions de l’Àlex

Les petites revolucions de l’Àlex / PERE VIRGILI Zoom

L’Àlex ja sabia on es ficava quan va decidir reobrir fa dos anys i mig el Restaurant Les Corts. “Hi venia a esmorzar i a dinar, i era el que volia com a projecte, un restaurant de barri”.

El local és a quatre passes del Camp Nou. El van obrir l’any 1986 els germans De las Heras. “El Cipriano i el Julián feien els seus plats. Jo segueixo aquella línia però amb un toc més innovador”, ens diu l’Àlex.

Quan ets davant la porta no sembla que estiguis a punt d’entrar en un dels temples dels esmorzars de forquilla de Barcelona. Però tot just passes el llindar de la porta saps que amb gana no t’hi quedaràs. Els calamarsets farcits amb les potes i gambes i els pèsols del Maresme són dos dels trenta plats que sorgeixen de l’entusiasme per la cuina de l’Àlex i de la fal·lera que té pels plats contundents.

Ha canviat la cara al restaurant, ha pintat i modernitzat la decoració, però manté el cambrer de l’època anterior, el Cristian. “És la meva mà dreta. És un noi amb una capacitat humana tremenda”. És precisament ell qui ens diu que l’aposta segura són les mandonguilles amb sípia i un puntet de xocolata. Una capacitat humana ratificada per nosaltres tres.

L’Àlex no es vol quedar enrere amb les recomanacions. “Avui m’han portat uns sipions de Roses i us els faré ofegats amb unes carxofes que es desfan”. L’àpat segueix amb un llobarro també de Roses amb carxofes i unes vieires farcides amb pernil ibèric.

El xef és nascut a Barcelona però mig adoptat per Menorca, i per això hi predomina la cuina marinera. “Si un dia voleu, us faig una llagosta fregida típica d’allà que recordareu tota la vida”. L’Àlex té aquest punt atrevit i segur de si mateix que el fa diferenciar-se del tarannà dels antics propietaris. “Ells tenien el seu estil i per això van triomfar, però jo tinc el meu i també ho faré”.

Dels plats de carn no en presumeix però podria fer-ho. Ens sorprèn amb un foie de Girona acompanyat de poma caramel·litzada, amb una espatlla de cabrit rostida i amb una cassoleta de cua de bou estofat.

La proximitat del restaurant amb el Camp Nou fa que hi vegis sovint directius i treballadors del club blaugrana. “Ve molt l’Abidal. Menja sa i demana peix de tot tipus. Es cuida molt”, diu l’Àlex, orgullós de la seva clientela, de qui diu: “Els clients de sempre s’estan morint i la gent jove ha de recuperar el guisat, el menjar copiós, i per això soc aquí”.

Per molt que hagis menjat, t’ha de quedar lloc per tastar les seves postres. Evidentment, no cal dir-ho, igual de contundents que els plats de la carta. “Les postres estrella són el tocinaco o tocinillo del cielo heavy metal ”. Ens demana que ho escrivim així. Vindria a ser el clàssic flamet dolç típic però en versió bèstia. I mereixen un punt a part el pastís de formatge casolà i la coca de Llavaneres que acompanya el cafè.

Amb la seva empenta i les ganes de tirar endavant el restaurant, l’Àlex fa bona aquella frase que diu que el futur no serà dominat pels que estan atrapats en el passat.