Ni un dia a casa
IVAN DÍEZ / ADRIÀ ALBETS / CARLES DOMÈNECH

La Estrella, 95 anys brillant amb llum pròpia

95 anys brillant  amb llum pròpia / PERE VIRGILI Zoom

Ens acabem el cafè abans que arribi el professor d’anglès. La conversa és agradable i distesa, però és dijous i el Jordi i la Pepi tenen el temps just. Dos cops per setmana reben classes particulars perquè els agrada compartir estones amb els clients i mai és tard per aprendre una llengua que et permet arribar a molta més gent. “Venen de tot el món i a nosaltres ens agrada explicar els nostres plats i entendre el que ens hagin de dir”, coincideixen tots dos.

Fa gairebé 40 anys que aquesta parella del poble alacantí de Quatretondeta (Comtat) es va fer càrrec de La Estrella i sempre han tingut clar que els tocava evolucionar per no quedar-se enrere. Ho apliquen també a la cuina, on treballen productes de qualitat amb una carta que canvien menys del que voldrien: “Perquè sempre en sortim barallats”, explica la Pepi. “Jo m’avorreixo i sempre hi vull afegir coses noves, però a ell li sap greu treure plats que agraden a la gent”. La cuina és el seu territori i el Jordi voldria ficar cullerada en les creacions de la seva dona, però moltes vegades no hi és ben rebut. Ell gestiona la sala i recomana als clients plats de la carta com el lluç d’ham farcit amb escopinyes de pelegrí i tancat amb cansalada, el bacallà farcit de foie amb salsa de porto i el carpaccio de peus de porc amb llamàntol saltat. També n’aconsella de fora de carta com els pèsols amb carxofes i ou poché i els peus de porc coberts amb pop i garoines. Autèntiques meravelles gastronòmiques, com també les postres: el pastís de xocolata blanca amb maduixes i gelat de festucs i el cruixent d’avellanes que compartim per acabar amb un toc dolç un àpat extraordinari. Són només alguns exemples del que se serveix en aquest restaurant petit però elegant, amagat en un carreró de l’Estació de França.

Cuiden el producte i en definitiva el client. “Si se’ns omple molt el local ens posem nerviosos. Preferim poca gent per poder explicar bé si hem descobert un vi o tenim noves postres que haurien de tastar”, reconeixen. També pensen en la seva salut. Els apassiona el que fan però intenten tenir una certa qualitat de vida, un valor que escasseja en molts sectors i especialment en el de l’hostaleria. El Jordi recorda que sobrepassat que havia vist el seu pare en aquest mateix local: “Tenia la moral per terra intentant buscar gent per treballar-hi. Un dia, quan jo tenia 10 o 11 anys i anava cap a l’escola, vaig veure que hi havia tres persones noves servint. Em vaig posar molt content. Quan vaig tornar només en quedava una. Les altres havien plegat. El meu pare va morir del desgast que li va provocar la feina”. El senyor Pepe apujava la persiana cada dia a les 5 del matí, quan s’obria l’estació, i ja hi havia cua a la porta. “Gastava 500 barres de pa al dia, per a entrepans per emportar-se, i el senyor Campos, que portava els callos, n’entregava 40 quilos dos cops per setmana, una bogeria”, detalla el Jordi.

La família sempre s’ha sacrificat per tirar endavant el restaurant. Començant per la besàvia Josefa, que va tenir 8 fills i quan es va quedar viuda ho va vendre tot per comprar aquest edifici i obrir-hi La Posada de la Estrella fa 95 anys, el 17 d’abril del 1924. El Jordi i la Pepi en són la quarta generació. Els preguntem si hi haurà la cinquena: “Un dels tres fills s’ho està plantejant”, diuen dissimulant l’emoció. Tant de bo La Estrella continuï brillant amb llum pròpia.