Si el temps es pogués comprar, l’Artur no s’ho pensaria dues vegades. Als seus dies sempre hi han faltat hores, i ara més que mai, perquè des de fa uns mesos a casa són tres. Per a sort seva, calcular forma part de la seva vida, ho ha fet sempre, sobretot des que va decidir estudiar administració i direcció d’empreses, i li resulta fàcil repartir bé el seu temps entre les tres coses que considera fonamentals: la família (la Mireia i el petit Artur), el negoci (l’Hostal de la Plaça) i la seva gran passió (el surf).

L’Artur Masiques, amb 32 anys, dirigeix l’històric Hostal de la Plaça de Cabrils. Ell forma part de la quarta generació de la família, és el besnet de l’àvia Doloretes, que fa 75 anys començava a rebre gent en aquesta masia del segle XVII situada al mig del poble. El seu home, Josep Mas, era l’hereu de la finca, i durant la postguerra, mentre ell tornava del front, la Doloretes va obrir una fonda per allotjar-hi els “passants” de Barcelona: famílies que estiuejaven al Maresme o treballadors que anaven a la indústria de Mataró. Els clients volien cuina, i a la Fonda Mas es van començar a servir “truita a la paisana” i més endavant “canelons de rostit gratinats”, plats que avui encara hi són, perquè s’han conservat les cartes des de mitjans del segle passat. El menú degustació del 75è aniversari que celebra l’hostal consta de 5 plats com la truita, els canelons o el llom a la sal amb suau emulsió de poma (del 1954).

L’Hostal de la Plaça és la tradició modernitzada. La cuina de l’àvia adaptada als nous temps, amb un producte excel·lent, cuinat sense filigranes i servit com a casa (literal): “La meva àvia estava parint en una de les habitacions de l’hostal i la meva besàvia li deia «Vinga, nena, anem per feina que he de fer un arròs»”, explica l’Artur. En tots els racons de l’hostal s’hi respira tradició familiar: el que abans eren habitacions de la família ara són elegants reservats o habitacions per als clients, i el menjador principal és ple de records del passat. Com les fotos en blanc i negre que ens ensenya la Carol, la mà dreta de l’Artur, amable i atenta, una més de la família.

Compartim el caneló de verdures amb pasta fresca, el remenat de bolets amb ou, els calamarsons amb all i julivert, les croquetes de rostit, el tàrtar de salmó, i ens hem de frenar per no demanar tota la carta. Fem un segon per cap: el pop cuit 12 hores a baixa temperatura, el cruixent de peus de porc desossats i el bacallà amb crema d’Idiazabal. I ho rematem amb tres postres: el pastís de formatge amb gelat de maduixa àcida, el gelat de romaní i la versió moderna del clàssic pa amb xocolata.

L’àvia Doloretes estaria orgullosa de veure com l’Artur, amb cap d’empresari però cor de cuiner, ha sabut gestionar el llegat gastronòmic familiar donant-hi un toc professional. La faria patir veure com a ple hivern el seu besnet es llança al mar a dos quarts de vuit del matí per fer surf, però entendria que això a l’Artur li dona vida: “És la meva vàlvula d’escapament”. Necessita fer surf al mar per poder surfejar a la cuina de l’àvia.