NI UN DIA A CASA
ADRIÀ ALBETS / CARLES DOMÈNECH / IVAN DÍEZ

O Meu Lar, els secrets de La Masia

Antonio Rodríguez i el seu fill Santi, al seu restaurant O meu Lar, al Poble-sec. / PERE VIRGILI Zoom

“Aquí ha vingut Ansu Fati a menjar les nostres mitjanes!”, exclama Antonio Rodríguez, propietari de la braseria gallega O Meu Lar. Inicialment ho diu del tot convençut, però després acaba dubtant si realment és Ansu Fati o algun altre talent de La Masia del Barça qui ha entrat a casa seva per degustar producte gallec de qualitat. “Per aquí passa tanta gent que és impossible reconèixer-los tots. Gent de tot tipus: esportistes, polítics, artistes, periodistes, etc.”, diu l’Antonio, el Toni per a amics i coneguts. Els clients que no vol oblidar els té penjats a la paret del menjador principal. Té fotos amb Andrés Iniesta, Bojan Krkic, i una imatge que ens crida l’atenció: s’hi veuen cinc nanos molt joves asseguts a taula compartint dues mitjanes de vedella enormes. Són jugadors del planter del Barça, de la generació del 2003: Alejandro Balde, Fermín López i Jorge Alastuey, que encara són a La Masia, Xavi Simons (ara al PSG) i Àlex Ginard (Atlètic de Madrid). Éric Abidal, José Mari Bakero i l’ex manager general esportiu del Barça, Pep Segura, també han estat i alguns són encara clients d’aquest restaurant discret, senzill i on es menja com cal. Nosaltres el vam descobrir fa temps gràcies a Sique Rodríguez, cap d’esports de SER Catalunya i bon ambaixador del restaurant, però volíem tornar-hi per confirmar que res ha canviat.

Ja fa trenta anys que el Toni va obrir les portes de casa seva (O Meu Lar) i el temps sembla que s’hagi aturat: el local és rústic, decorat amb peculiaritat i més aviat fosc, però tot forma part del seu encant, igual que l’olor de brasa que t’acompanya unes quantes hores o l’aparador del carrer on s’exhibeixen les peces que arriben cada setmana des de Galícia. Tot plegat ens obre la gana i decidim que primer compartirem uns quants entrants i després rematarem el dinar amb el clàssic de la casa, la mitjana. Fem un cop d’ull a la carta, a la qual hi ha de tot, però preferim deixar-nos portar. El Toni de seguida ho té clar: un plat de pop gallec a feira i uns pebrots de Padrón. Hi afegim un plat de cargols, que tot i no formar part de la llista de suggeriments, són extraordinaris: fets a la cassola amb cansalada i xoriç. Demanem que el tros de carn que vindrà a continuació sigui generós i al Toni se li escapa un mig somriure quan veu aparèixer el seu fill amb més d’un quilo de vedella que fumeja mentre es va acabant de fer sobre la planxa: “Us menjareu entre tres el que aquests nanos del Barça mengen entre sis”. I encara tenim espai per acabar compartint dues postres innegociables: el pastís de formatge i les canyes de crema.

Sent menor d’edat, amb només disset anys, Toni Rodríguez va canviar Monforte de Lemos per Barcelona amb intenció de trobar-hi feina. Va començar treballant a la Cafeteria Plaza de plaça Catalunya, va ser durant molts anys cap de sala de la marisqueria Caballeira, una de les clàssiques de la ciutat, i va acabar obrint-ne tres de pròpies. Es guanyava bé la vida treballant, això sí, sense parar. Al final ho va deixar estar tot i es va quedar només amb O Meu Lar, on té la seva dona i un dels fills. És casa seva, la seva petita Masia, on guarda alguns secrets: “Esclar que aquí m’assabento de coses que no puc dir, i menys a vosaltres”. Hem menjat bé, hem rigut i hem après coses. És el que té dinar a casa del Toni.