Amagat al carrer Margarit de Barcelona, passant del tot desapercebut, hi ha un petit tresor gastronòmic: el Montalbán - Casa Jose. No hi busqueu glamur, comoditat, ni disseny. Hi trobareu un producte excel·lent, elaborat amb senzillesa i servit amb estima i humilitat.

Fa molts anys que al Montalbán s’hi serveix peix fresc i marisc del dia. A finals del segle passat la gent hi anava per menjar les quatre coses que oferia el propietari d’un local minúscul i decadent però amb una bona cuina. “Hi havia turbot fresc, escopinyes, navalles i poc més. Era un home gran que feia quatre coses i tenia molt d’èxit”, recorda el Jose, que fa gairebé vint anys, aconsellat pel seu proveïdor de pernil, va decidir quedar-se el local i fer-li un rentat de cara respectant-ne els orígens i mantenint-ne l’essència. Aquell home d’edat ja avançada, amb una cuina humil però de qualitat, havia aconseguit fer-se un nom al Poble-sec i devia estar orgullós que, a banda de gaudir del seu restaurant, la gent conegués el poble on havia nascut: Montalbán (Terol). “La clientela ja anava al Montalbán a menjar peix i marisc, i vaig voler mantenir el nom amb el meu segell, Montalbán - Casa Jose”.

La dona del Jose fa equilibris per obrir-se pas amb els plats i servir les poc més de sis taules que hi ha al seu atapeït restaurant, on és fàcil saber què mengen la resta de clients i també si han portat el nen al dentista o marxaran de cap de setmana a una casa rural. El xivarri és constant i les olors diverses, però forma part de l’encant. I tot s’oblida quan apareixen els calamars, els seitons, les gambes, els percebes, les navalles, el pop i les escopinyes fresques. Intentem tasta-ho tot, però haurem de tornar. “La gent parla molt de les nostres bullabesses i calderetes. Hi posem llagosta, escamarlans, gambes, rap, cloïsses i una mica de cap roig, i tenen molt d’èxit”, explica el Jose amb cara de cansat.

És mitjanit i està esgotat, però no té pressa. Ell abaixa la persiana quan marxa l’últim client. Té prohibit fer aixecar la gent de taula, i només fa un torn: “Si vens aquí i pagues 40 o 50 euros per menjar, jo no et puc dir que deixis la taula perquè tinc altres clients, això no es pot fer”, diu el Jose, que mai s’ha plantejat canviar aquest sistema ni tampoc ampliar el local, malgrat l’èxit. Potser perquè recorda els seus inicis, l’any 92, quan coincidint amb els Jocs Olímpics de Barcelona era cap de cuina del CAR de Sant Cugat i va acabar fart d’organitzar els àpats dels més de 500 esportistes del centre. Ara cuina per a pocs, però exigents.

Joan Manuel Serrat o Ferran Adrià són clients habituals del Montalbán. També hi va sovint Antonio Miró, el dissenyador català, que fa poc hi va portar uns amics: “Va venir una clienta i em va dir: «¿Has vist qui ha vingut?». Li vaig dir: «Sí, el Miró, ve sovint». Diu: «No, no, l’altre: és Jean Paul Gaultier!»”, recorda el Jose rient. Li deu fer gràcia pensar que durant una estona han renunciat al glamur per assistir a la passarel·la del Montalbán, on desfila el marisc més cotitzat.