Ens crida l’atenció una de les fotos emmarcades que hi ha a la paret de l’entrada del restaurant. És una imatge en blanc i negre, i s’hi veu part de la façana d’un edifici amb un enorme tendal on es llegeix “Comidas Casa Pila”. A sota, com si busquessin protegir-se del sol o de la pluja, drets i l’un al costat de l’altre, hi ha el Ramón i la Pilar, fotografiats als anys 50 davant del seu petit hostal botiga. A mitjans del segle passat, ells dos van posar la primera pedra d’un negoci que ha evolucionat i, gràcies a la feina i dedicació de les dues generacions posteriors, s’ha convertit en un restaurant que ofereix producte de qualitat, a preus raonables i en un entorn familiar.

El Pere ens ha guardat la que, molt probablement, és la millor taula del restaurant. Almenys aquesta és la sensació que tenim nosaltres quan veiem que ens toca seure en una petita taula rodona al costat de la llar de foc. Ell representa la tercera generació de la família, i juntament amb el seu pare, l’altre Pere de la família, s’encarrega de la sala del restaurant. Ells dos són el contacte directe amb el client, les cares visibles, tot i que les grans protagonistes són la M. Àngels i la Vanessa, sogra i nora, que s’entenen perfectament als fogons elaborant plats aparentment simples però exquisits. Les favetes saltejades amb pernil ibèric i botifarra negra, el foie d’ànec (micuit), el tàrtar de tonyina vermella (tallada a mà) o l’amanida de remolatxa són alguns dels entrants de la carta que el Pere, amb encert, ens aconsella tastar. Hi afegim un pop a la brasa que ens recita fora de carta i que no podíem deixar escapar. El resultat del primer acte és extraordinari i ens agafa salivera pensant en el que falta per venir. Fer uns quants glops a l’Abadal 3.9 del 2011 que hem demanat ens ajuda a amenitzar l’espera.

Per a la segona part hem escollit un dels plats estrella de la casa: el chuletón de bou. Més d’un quilo de carn servida sobre una planxa calenta perquè s’acabi de fer a gust del consumidor, tot i que arriba al punt perfecte: cruixent per fora i tendra per dins. Ideal per devorar-la. Es nota que no és una carn qualsevol. I ho confirma el Pere: “La carn la faig portar de Dinamarca perquè allà els prats són plans i les bèsties no s’estressen. Per això la qualitat és superior”, explica. A més, a Ca la Pilar deixen que la carn reposi durant 40 dies a la càmera i això provoca que pràcticament es desfaci a la boca. Rematem el festival tastant el peix fresc del dia: un turbot a la brasa molt ben cuinat que no pot competir amb el bou però que ens deixa més que satisfets.

Les postres, parada obligatòria

Quan el Pere ens pregunta què volem per postres esbufeguem. Perquè estem tips i perquè al mateix temps sabem que visitar Ca la Pilar i no tastar les postres és com anar a Girona i no passejar pel Barri Vell: un crim. Així que decidim fer lloc a l’estómac i compartim un recuit amb mel, uns formatges de la terra i uns pastissos “fets a casa”. Unes postres que et transporten al passat per recordar els productes de l’àvia Pilar. Aquesta és la filosofia del restaurant, que la germana del Pere va contribuir a reformar i decorar per adaptar-lo als nous temps sense que perdés l’essència dels orígens. I ho han aconseguit. Dines o sopes a Ca la Pilar, però continues entrant a “Comidas Casa Pila”.