Barcelona

L’herència dels monjos medievals té gust de vi

Expliquem la història de tres monestirs catalans que produeixen amb vinyes centenàries

“Aquí treballem les mateixes vinyes que treballaven els monjos al segle XII”. Ho diu Ricard Rofes, enòleg que s’encarrega dels cellers de Scala Dei i Poblet, situats en dos paratges privilegiats (un al cor del Priorat, l’altre a la Conca de Barberà) on es fan vins de vinyes centenàries. Són llocs que durant segles van ser exclusius dels monjos, una herència que ara es vol recuperar. “La història i el passat són un valor afegit d’aquests vins”, reconeix Rofes, que explica que a l’Europa medieval “els vins sempre havien estat relacionats amb l’Església i els monjos, que eren els que els elaboraven, tenien els coneixements per fer-ho i sabien aplicar les tècniques”.

Tant és així que a Scala Dei encara conserven un document escrit per un dels monjos que vivia a la Cartoixa l’any 1642 i que es titula Plantar vinyes a Scala Dei. El document explica en quines parts del terreny és millor plantar una varietat o una altra de raïm. Un coneixement que encara és útil avui, 400 anys després.

Les vinyes de Scala Dei van ser propietat dels monjos durant quasi vuit segles -del segle XII fins a la desamortització de Mendizábal-, i després va passar a mans de quatre famílies de Barcelona que les van adquirir en una subhasta. La productivitat d’aquestes vinyes només es va interrompre amb l’arribada de la fil·loxera i després amb la Guerra Civil, que va deixar aquests terrenys sense ningú que els treballés.

No va ser fins al 1973 que els descendents d’aquelles quatre famílies que havien comprat les terres en subhasta al segle XIX es van tornar a unir i van refundar la Unión de Scala Dei el 1974. D’aquella unió va sortir el primer vi embotellat sota el segell de la DOQ Priorat. 40 anys després, el celler funciona a tota marxa i els vins segueixen envellint a l’antiga cava dels cartoixans. “Intentem treballar amb tècniques d’elaboració basades en la mateixa manera de fer vi que els monjos -diu Rofes-, és a dir, amb tècniques d’abans de la revolució tecnològica dels anys 80”. “Sí que fem servir la tecnologia quan la necessitem”, confessa l’enòleg, malgrat tot.

A Poblet, en canvi, Rofes diu que “hi tenim l’únic celler de Catalunya que és dins d’un monestir”. Aquí treballen amb les varietats típiques de la Conca de Barberà: trepat, carreu, garnatxa i ull de llebre, quan parlem de vins negres, i macabeu i parellada per als blancs. “I també intentem recuperar les tècniques i la manera de fer vi que havien practicat durant molt de temps els monjos del monestir -diu-, perquè sempre busquem que es noti el lloc d’on ve el raïm”.

Poca intervenció

Per a ell, una màxima a l’hora de treballar és que “si tens bones vinyes, com menys hagis d’intervenir, millor”. I les de Poblet “produeixen varietats fines, elegants” amb les quals s’ha de fer molt poca intervenció, una gestió que el Grup Codorníu Raventós ha assumit després d’arribar a un acord amb els monjos. Aquest enòleg apunta que el seu objectiu en tots dos projectes és “que el vi reflecteixi el territori i el paisatge on ens trobem”. En aquest cas, per tant, la història centenària d’uns monjos que van acumular un gran coneixement sobre el món del vi.

Un altre vi de monestir, tot i que amb dimensions de producció més petites, és el que es fa al monestir de les Avellanes, a la comarca de la Noguera. Robert Porta n’és el director i explica com aquest monestir que es va fundar al segle XII va arribar a ser el més gran del comtat d’Urgell. “Era l’abadia més gran de la Corona d’Aragó”, explica, però el seu creixement va ser irregular i amb els anys es va convertir en un monestir més desconegut. Tot i això, el vi és als orígens d’aquest espai perquè el 1166, pocs anys després de la seva fundació, el rei va donar els terrenys i les vinyes als monjos perquè fessin el vi de missa. Porta explica que aquells monjos de l’orde premonstratenc “tenien un celler propi” i van arribar a comercialitzar el vi que feien. La producció va durar segles i, igual com va passar a Scala Dei, no va ser fins a la desamortització de Mendizábal que el monestir va passar a unes altres mans. “Les terres dels voltants els monjos les van donar als masovers”, recorda Porta, fins que el 1910 l’orde dels maristes va comprar el monestir i les vinyes. “Van plantar-hi ceps nous, van recuperar el celler que tenien els monjos excavat a la roca i també van tornar a fer mel, però amb apicultura moderna. Als anys 20 del segle passat hi havia 200 persones treballant aquí”, destaca Porta.

Després de la postguerra, sobretot a partir dels anys 60, va començar un intent de fer rendible la finca i, tal com recorda Porta, van ser “pioners introduint la mecanització al camp”. Llavors “es van plantar noves vinyes, es va fer un celler nou amb una premsadora mecanitzada i es van instal·lar botes noves”. Així es va començar a produir més vi del que necessitaven els monjos i el van començar a vendre a granel a la gent del poble i la rodalia.Però el 2003 va morir l’últim germà que s’encarregava de les vinyes i el vi, sense tenir cap relleu, i llavors van decidir externalitzar tota la gestió vinícola. “Això ha suposat una modernització del sistema -explica Porta-. Els germans ara s’encarreguen de la vinya i la verema però, com que som socis de la Cooperativa d’Artesa de Segre, tenim uns serveis tècnics, amb enòlegs i experts, i una sèrie de garanties d’elaboració que ens permeten mantenir uns bons nivells de producció. A partir d’aquí vam començar a embotellar el vi amb l’etiqueta Monestir de les Avellanes”. I van decidir entrar a la DO Costers del Segre -ho van aconseguir el 2010-. “Amb tot plegat vam fer un salt qualitatiu molt important”, destaca Costa, que explica que ara mateix la producció és encara petita, però n’estan orgullosos. Tenen sis vins: tres joves i tres criances.