Claudi Mans

Quants errors s’accepten en una etiqueta de menjar?

Quants errors s’accepten en una etiqueta de menjar? Zoom

Veig en una ampolla d'oli una etiqueta en què, a la informació nutricional, hi diu: "Mesura quantitativa d’una cullerada (15 ml): total greix, 13 g; greix saturat, 2 g; greix trans, 0 g; greix polisaturat, 1,5 g; greix monoinsaturat, 10 g", entre moltes altres coses. Està malament, perquè el greix polisaturat no existeix. Saturat vol dir que no té cap doble enllaç; insaturat, que en té algun, com els greixos omega-3 i omega-6, que són monoinsaturats perquè en tenen un. Polisaturat significaria moltes vegades saturat, un terme que no té cap sentit ni lingüístic ni químic.

Una etiqueta informa el consumidor i obliga l’elaborador. És un problema que hi hagi errors a les etiquetes? Depèn. Hi ha errors crítics i d'altres que no ho són. La falta d’un ingredient a la llista de la composició del producte -que és obligatòria- pot ser crítica, perquè un consumidor podria ser al·lèrgic a aquella substància. Un error o una errada en la informació nutricional quantitativa, no obligatòria -quantitat de calories o de proteïnes-, és menys greu, perquè es tracta de valors orientatius, no crítics per a la salut, i les pautes dietètiques s’han de basar en dades científiques i mèdiques. L’error en el pes declarat a l’etiqueta seria una estafa, si fos sistemàtic.

Un error en informacions com el número de registre o de lot no afecta el consumidor. Els errors en publicitat són afirmacions qüestionables, terminologia quasicientífica inventada i altres murrieries, i pel meu gust s’haurien de frenar. Una falta d’ortografia és un defecte menor: posar 'polisaturat' per 'poliinsaturat' n’és una, denota una incultura decebedora, però es veu que no importa a ningú. Hi ha un debat obert sobre quanta i quina informació hi ha d’haver en una etiqueta per donar seguretat i informació nutricional.

Els reguladors europeus van pel camí de procurar evitar termes incomprensibles per a la major part del públic i incloure idees més simples i rellevants. Però no és fàcil. La qüestió és com es pot informar de manera veraç i eficaç un consumidor amb poca formació científica bàsica, que alhora té por dels additius E, i simultàniament adora els productes naturals com la lecitina o els extractes d’estèvia, que són precisament l’E322 i l’E960!