Cal una safata de porexpan per vendre sis salsitxes?

La primera vegada ens vam quedar sorpresos. Una carnisseria on els bistecs, les hamburgueses o els pits de pollastre estaven ja tallats i preparats per a la venda en safates de poliestirè, embolicades amb film transparent. Després ho vam veure als supermercats: quatre préssecs, quatre bananes, uns tomàquets, 200 grams de mongeta tendra… tot en safates i embolicat. A la xarcuteria, trossos de formatge tallats en llesques, i posats també en safates. De forma que ja no ens va sorprendre el dia que, en demanar dues gambes a la peixateria del mercat de tota la vida, vam veure que no les van embolicar en paper i les van ficar en una bossa, sinó que les van col·locar en una safata de poliestirè. O quan vam anar a la nova botiga de pastissos, vam demanar un tros per emportar-nos-el i ens els van servir… en una safata de poliestirè.

Gambes, verdures, formatges o galetes. Tant li fa. Cada vegada és més difícil comprar determinats productes sense marxar cap a casa amb una col·lecció de safates blanques de plàstic. És econòmic, aïlla, no pesa, és resistent a l'aigua… Amb aquestes virtuts el poliestirè ha conquerit els supermercats. N'hi ha diferents tipus, però els més habituals són l'expandit i l'extrudit. L'expandit, irregular, mostra les boletes de plàstic que el formen, i s'utilitza per a l' embalatge de tota mena de productes, per al transport i conservació d'alguns aliments (enciams o peix, per exemple), i també en la construcció, on es fa servir com a aïllant. L'extrudit, amb una aparença homogènia i on no es veuen les boletes, és el que trobem en les safates dels supermercats, on la invasió, lenta però contundent, ha tingut lloc coincidint amb la lluita contra les bosses de plàstic, una lluita de resultats desiguals. Paradoxalment, els mateixos supermercats que només faciliten bosses de plàstic si el client paga l'obliguen a sortir del centre amb unes safates de plàstic que no ha demanat, que no necessita i de les quals s'haurà de desprendre. Per què? Quin és el motiu que explica la invasió del poliestirè a la cistella de la compra? Qui hi surt guanyant? I, sobretot, qui hi surt perdent?

Els que hi surten guanyant

La indústria

El poliestirè té molts noms, entre ells porexpan. Recentment, i en un intent de netejar la seva mala imatge, se l'ha rebatejat com a ' airpop', un nom amb connotacions lleugeres i amables. Però tingui el nom comercial que tingui és poliestirè, un dels plàstics més utilitzats arreu del món. El seu ús continua a l'alça, sobretot a la Xina i a les economies emergents, on l'augment del consum d'electrodomèstics i aparells electrònics comporta una demanda més gran del plàstic que es fa servir per transportar les mercaderies de forma segura. Es calcula que cada any se'n produeixen uns 18 milions de tones i, tot i que el material té tota mena d'usos, des de la fabricació de capses de CD fins a maquinetes d'afaitar, els seus principals clients es troben en el sector de l'alimentació, que concentra el 37% de la demanda mundial de poliestirè, segons dades recollides per la Universitat de York, a Anglaterra. Durant anys només el món anglosaxó en consumia de forma massiva, sobretot en les cadenes de menjar ràpid, on es fa servir per mantenir calents o freds aliments i begudes. Avui se n'ha globalitzat l'ús, cosa que explica per què cada vegada se'n produeix més, fet que genera un extraordinari volum de negoci: 28.000 milions de dòlars l'any 2014.

Els supermercats

Que a la poderosa indústria dels plàstics li convingui col·locar com més productes millor s'entén, però quin interès tenen els comerços a pagar per unes safates que anys enrere eren perfectament prescindibles? A supermercats i botigues d'alimentació els convé tenir els aliments en safates per diferents motius. El primer, estalviar-se treballadors: no és el mateix tenir safates amb carn i pollastre ja tallats, que tenir algú que talla a demanda. El segon motiu és l' ordre: les safates faciliten la tasca d'apilar els productes en els prestatges. El tercer és la rapidesa: als caixers els resulta més fàcil llegir el codi de barres de la safata que no pas haver de pesar la fruita. Un altre motiu, no confessat, és evitar que la gent remeni el gènere, cosa que d'una banda el deteriora i, de l'altra, fa més difícil col·locar determinades peces: en la safata, tomàquets o préssecs sempre mostren la millor cara. A la xarcuteria, les safates amb unes quantes llesques de formatge ja tallades poden fer que el comprador s'animi i agafi un producte que no demanaria si l'ha de tallar el treballador. De fet, les safates faciliten la compra per impuls, perquè no cal demanar res ni fer cap cua, només ficar-ho a la cistella o al carro.

Els que hi surten perdent:

El medi ambient

La pàgina web de l'associació que agrupa els fabricants espanyols de poliestirè expandit té colors verds i blaus, imatges de flors, notícies sobre com augmenta el reciclatge a les llars… Tantes referències al medi ambient en una associació de fabricants de plàstics demostren com la indústria es troba a la defensiva després que algunes administracions hagin començat a actuar contra la proliferació d'aquests envasos. Des de San Francisco a Oxford, desenes de ciutats han començat a prohibir la utilització de determinats tipus de poliestirens, amb l'argument que causa importants danys al medi ambient. La indústria insisteix que el material és reciclable, els ecologistes ho posen en dubte i l' administració admet que, tot i que en teoria és possible, en la pràctica presenta moltes dificultats. La primera, el cost: tots els materials es reciclen per quilos, i el poliestirè és tan lleuger que no surt a compte reciclar-lo; és possible des d'un punt de vista tècnic, però inviable des d'un punt de vista econòmic.

Les safates de poliestirè que portem del super s'han de llençar al contenidor groc. Ara bé, quanta gent ho fa? Només cal fer una ullada als contenidors d'escombraries per comprovar com, digui el que digui l'administració, el reciclatge dista de ser una pràctica generalitzada. De cada deu safates que surten d'un súper, quantes acaben al contenidor groc i quantes s'aboquen amb els residus no reciclables? No se sap, per què no hi ha dades ni estimacions. A més, el fet que les safates acabin brutes (amb els líquids de la carn o el peix, per exemple), pot impulsar molta gent a desfer-se'n a la galleda d'escombraries normals. Tampoc no ajuda que les campanyes de conscienciació que s'han fet fins ara hagin posat l'accent en brics o ampolles de plàstic o llaunes, però hagin passat per alt un element, la safata de porexpan, cada vegada més omnipresent en la cistella de la compra.

Segons l'Agència de Residus de Catalunya, reciclem el 38,9% dels residus que generem. Ecoembes, la societat responsable de gestionar-los, afirma que cada català diposita en el contenidor groc uns 15 quilos d'envasos a l'any; d'aquests, uns 4,5 quilos són descartats perquè han estat dipositats en el contenidor equivocat. El fet que, tot i que sortim del súper carregats de plàstics, la xifra sigui sensiblement inferior a la del paper (gairebé 20 quilos per persona a l'any), sembla confirmar que una enorme quantitat de plàstics no es recicla sinó que va a parar a plantes d'incineració —on alliberen productes tòxics— i abocadors, on tindran una llarga vida: es calcula que una safata que llencem avui continuarà intacta fins al 2516; i si va a parar al mar, cosa cada cop més habitual, els seus efectes sobre la vida marina seran devastadors. Però l'impacte ambiental d'aquests plàstics no es limita al moment en què es llencen, sinó que comença quan es fabriquen: tota vegada que per produir un quilo de poliestirè expandit calen 1,17 quilos de petroli i 1 metre cúbic de gas natural, cada quilo de poliestirè és responsable de l'emissió a l'atmosfera de 7,3 quilos de CO2. Tot, per posar un parell de gambes de la peixateria.

La salut?

Un dels aspectes més controvertits dels poliestirens són els efectes sobre la salut. La indústria, a la defensiva, no facilita mai la llista dels components exactes amb què fabrica els seus productes, una llista que varia de forma habitual. Tot i el secretisme, se sap que en l'elaboració s'incorporen al plàstic diferents additius i que aquests additius acaben passant als aliments amb què entren en contacte, un procés conegut com a migració de substàncies tòxiques, entre les quals hi ha el benzè i un derivat, l' estirè, que quan entra al cos humà es converteix en òxid d'estirè, considerat com una substància "potencialment cancerígena" per l'Agència Internacional per a la Investigació del Càncer.

El mateix pensa el departament de Salut dels EUA, després de l' informe científic sobre el tema encarregat pel Congrés americà a l'Acadèmia Nacional de Ciències. La conclusió de l'informe, escrit per investigadors independents, va ser que l' evidència que el contacte amb l'estirè produeix càncer en animals és " suficient"; que, en el cas dels humans, és " limitada, però creïble", i que, en proves de laboratori, és " convincent". Segons l'informe, quan entra en contacte amb les cèl·lules humanes, l'estirè provoca danys a l'ADN. És cert que l'exposició humana als estirens no es limita només a les safates de porexpan sinó que també prové del fum de les cigarretes o del cotxes, per posar només dos exemples. Però el de les safates és l'únic cas on hi ha un contacte directe amb els aliments que consumim.

El problema és que, tot i que la migració de toxines està demostrada, es desconeix encara quin és l'impacte per als humans a llarg termini, acumulat després d'anys i dècades de contacte. Una manca de concreció que ha fet que allà on s'ha prohibit l'ús dels poliestirens el motiu hagi sigut la preocupació pels efectes sobre el medi ambient més que no pas la preocupació pels efectes sobre la salut.