NI UN DIA A CASA
IVAN DÍEZ OLIVER / ADRIÀ ALBETS / CARLES DOMÈNECH

Espai Kru: I l’Estrella? Això és ‘espectakrular’

Uns dies després d’anar a l’Espai Kru ens preguntem encara com és que no té una estrella Michelin. Tot i que és per motius d’espai, costa molt d’entendre

Espai Kru Zoom

Feia mesos que els tres de Ni un dia a casa volíem trepitjar l’Espai Kru. Havíem llegit tant, ens n’havien parlat tant que el teníem marcat en vermell a la llista de “pendents”. I per fi un dimarts de juliol ens vam decidir.

La posada en escena és espectacular. Tots els plats tenen un no-sé-què i un què-sé-jo que t’atrapa. Per la presentació, pel gust, per la sorpresa. Per alguna cosa cada plat és màgic.

Ja d’entrada l’anxova que obre l’espectacle ve segrestada dins d’un bol ple de fum que ja et fa dibuixar el primer somriure del dinar. És suau, salada i forta alhora. Excel·lent.

El segon plat supera el primer. Arriben les tres ostres. Amb tres colors diferents i tres gustos diferents. Amb salsa Ponzu, amb salsa d’api i amb llet de tigre. Les mirades entre els tres són d’incredulitat. ¿Acabem de menjar el que acabem de menjar?

A partir d’aquí és com si actuessin els del Circ du Soleil a sobre de la taula amb la navalla que s’acaba de coure davant teu, el trio de calamars (amb wasabi i soja, amb caviar i a l’arrabbiata ), el líquid wasabi amb poma i el ceviche d’orada clàssic amb llet de tigre i blat de moro peruà. (Crec que ara ja podem dir que el món ceviche no ens fa del tot el pes, però ja desenvoluparem més endavant aquesta teoria perquè ara no toca).

És l’hora d’aplaudir l’artista. Surt de la cuina l’Ever Cubillas, el xef d’aquesta meravella, per saludar-nos. I surt a fer-nos una classe magistral sobre la qualitat del peix a Barcelona. Segons ell, ha baixat. Mai tens el peix de 10. Sempre un 8 o un 9. El millor arriba del sud o de Galícia. De fet, ens diu que al Japó moltes vegades compren el peix a l’Almadrava.

A la taula del costat està dinant el periodista Salvador Garcia-Arbós, que defineix l’Ever com “el segon uruguaià més important que viu a Barcelona”... I en part té raó. (El primer és Luis Suárez, esclar.)

Els plats segueixen arribant i la qualitat continua augmentant. La seqüència de tonyina sobre una taula de fusta ens fa tancar els ulls i arribar a l’orgasme culinari. La tonyina cada vegada ens agrada més.

Després arriben la gamba amb aguachile, el tàrtar de filet i una sorpresa que haureu d’endevinar. L’anguila amb pa bao farcit de salsa teriyaki, el llobarro donostiarra (dir que pica és quedar-te curt), la parpatana (el coll) de tonyina i un nou filet amb foie amb salsa miso que fa que el final sigui impressionant.

Evidentment acabem amb la famosa torrija de l’Espai Kru. És com el Sergi Roberto del dia del 6 a 1 contra el PSG. Un final perfecte.

Per qualitat, per plats, l’Espai Kru es mereix un parell d’estrelles Michelin. Segur. Però per què no l’hi donen? Ho voleu saber? O perquè tenen el lavabo al pis de baix, o perquè els falten fogons o perquè no tenen porta pròpia. Les normes de les estrelles Michelin són clares, però a vegades es podrien trencar. Per demostrar-ho existeix l’Espai Kru: el seu menjar és de tres estrelles.

Zoom